Aquest 2024 ha portat escenaris nous, fins i tot singularment nous, al nostre país. La llengua, la immigració, l’habitatge, i tantes altres qüestions són més a la primera pàgina que mai. I en el pla polític, hem vist com es tancava simbòlicament el procés independentista dels darrers 15 anys amb un fet destacat; el primer govern català monocolor d’un partit d’obediència espanyola i, podríem dir-ho sense embuts, favorable a la unió amb Espanya. En solitari. Això no havia passat mai en la història de l’autogovern català. I ha arribat combinat amb l’escassa renovació per part dels partits independentistes, a més del sorgiment novedós d’una força, de moment petita, que trenca sense manies amb la tradició progressista i inclusiva del catalanisme modern.
Si no ho és, certament l’escenari actual sembla un final d’etapa, sense quedar clar si té més d’etapa o més de final. Val a dir que els mals auguris se’ns donen bé, a pobles com el nostre, i n’hem vist uns quants al llarg dels temps. Com quan Sempere i Miquel va publicar el La Fi de la Nació Catalana, referint-se a l’ensorrada de 1714. Igualment, tenim Els darrers dies de la Catalunya Republicana, on Rovira i Virgili va escenificar de manera tràgica l’ensorrada d’un altre país, aquella Catalunya dels anys trenta que s’havia permès somniar en una normalitat recuperada, i que va ser esclafada el 1939. Es tracta de dos moments apocalíptics, en realitat molt més que l’hora present, i cal entendre que la visió dels contemporanis era de desfeta i desaparició total. Dues èpoques genocides, podríem dir. Ara mateix tots els cicles són menys teatrals, més subtils.
Fa trenta anys, Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre assaig titulat La Fi de la Història. No parlava tant de pronòstics cataclísmics a l’estil de Naostradamus, com d’un punt en què la història tal com s’havia plantejat fins aleshores, a partir de la dialèctica ideològica de Hegel, havia arribat a la seva conclusió. Allò de l’antítesi que s’oposava a la tesi, i de les quals en sorgia ineludiblement una síntesi, que acabava esdevenint tesi, a la qual s’hi confrontava una antítesi, i així successivament. Rere l’ensulsiada del bloc comunista, Fukuyama donava a entendre que la pugna dual entre sistemes d’idees s’havia acabat, i que a partir d’aleshores s’entraria en un paisatge de pensament únic i de globalitat organitzada entorn del patró de la democràcia liberal.
Al món, el 2024 no ens ha esborrat del tot la percepció del pensament únic i de la falta de bàndols o alternatives en les pautes polítiques, socials i econòmiques mundials. És veritat, i continua sent vigent, la impressió que la dialèctica ideal de Hegel, o la dialèctica material de Marx, ja no serveixen per interpretar les pugnes a la terra. Però les realitats són tossudes, i continuen els enfrontaments al Pròxim Orient, amb aliances molt semblants a les dels últims 80 anys. I el bloc dels Estats Units i Europa continua col·lisionant contra el de la Xina i Rússia, per molt que tots plegats apostin pel capitalisme, la llibertat de mercat i en certa manera també l’estat de dret. Que els colors del mapa no són tan evidents com en la guerra freda, i, en canvi, els grans xocs continuen.
Intueixo que una cosa similar deu estar passant en el cas de Catalunya. Hi ha hagut una pugna entre dos patrons oposats, l’unitarisme espanyol i l’independentisme català. El primer ha prevalgut sobre el segon, potser de forma justeta, però triomfant al capdavall. Tal resultat ha estès la sensació de derrota entre els que havíem abraçat l’anomenat procés independentista català. I sí, per a molta gent el balanç ha estat de final de la història. Ara bé, el cas dels autors esmentats al principi, i les tesis de Fukuyama, demostren que solem confondre la fi del món que hem conegut nosaltres amb la fi del món mundial universal. En realitat, estem parlant d’un combat en el qual un dels dos paradigmes s’ha imposat, però the show must go on, la vida continua encara que el nostre egocentrisme ens faci pensar que la catàstrofe és absoluta.
Les derrotes solen ser amargues i doloroses, però gairebé sempre són equiparables a una crisi humana, i per tant porten també el germen d’un canvi humà. Potser d’entrada costa de veure allò que el temps acabarà fent ressorgir, com una au fènix, d’entre les cendres de la desfeta. Sempere i Miquel feia unes reflexions que duien cap aquí; el 1714 va morir un estat, no pas un poble, perquè, ho formulava amb visió, “un poble viu mentre viu la seva llengua.” I si llegim amb atenció les pàgines de Rovira i Virgili, feia una altra invitació a la relativitat; passant la frontera cap a França, l’any 1939, moria un país, però no el país. Fins i tot en aquella hora tan lúgubre, ell va ser capaç de comprendre que la que s’extingia era la nació que ell havia conegut i ajudat a bastir, la republicana de les primeries del segle XX, la que havia forjat el catalanisme modern. Però no l’única nació catalana possible, com el temps va demostrar.
Potser sí que avui hi ha factors determinants que ens porten a un abisme sense precedents, com l’afluència elevada de nouvinguts, la davallada en l’ús proporcional de la llengua, la pèrdua de tradicions populars i culinàries, canvis d’hàbits i l’extinció dels pronoms febles. Per a molts, això sembla que ens condueixi a l’anihilació. Amb tot, també n’hi ha d’altres, com el rècord històric de catalanoparlants (és a dir més que mai, però en menys percentatge que mai), com la força impensable que ha arribat a tenir un procés independentista en el qual ni els mateixos partits del ram hi creien, la puixança econòmica de Barcelona i del país en general, o la certesa granítica que no hi ha marxa enrere cap l’autonomisme d’abans… o sigui, un plegat d’indicis que apuntarien que no estem morts com a país, o que encara no.
Si ens centrem en l’independentisme, hem d’entendre que és un fenomen jove, amb quinze anys a tot estirar com a moviment de masses, i que haurà de madurar. Li cal temps i li cal algun altre intent, si pot ser més fort i exitós. Jo suggeriria no obsessionar-se amb el nombre, les xifres o les enquestes de torn, perquè ja hem vist com un projecte engrescador i optimista, quan emergeix, arrossega molta gent dubtosa o inicialment contrària al projecte. Jo m’inclinaria per trobar noves fortaleses, que ara mateix no sabem quines són, i que s’han d’explorar. El que cal és adonar-se que estem davant un nou panorama, i que l’haurem de treballar a fons per no desmoralitzar-nos ni desorientar-nos. Hem de reinventar la nació.
Segurament hem de cantar les absoltes de la política catalana dels darrers anys, i per tant acceptar la fi del catalanisme que hem viscut, la catalanitat que hem viscut, l’independentisme que hem viscut. Tal vegada s’acaba la nostra nació catalana, la que hem conegut en vida, els darrers cinquanta o setanta anys. Possiblement sí. Comencem a pensar en un país que construeix pilars fonamentals més enllà de l’escola catalana que coneixem, TV3 i el club Súper3, els mossos, el model parlamentari dels partits clàssics, el sistema universitari actual, la petita i mitjana empresa familiar… i pensem que el que encara no ha entrat en crisi, hi entrarà.
Amb tot, no siguem narcisos; que s’hagi acabat la història de la (nostra) Catalunya, la que hem viscut i hem creat, no vol dir que hagi finit la història de Catalunya. En vindrà una de nova, i no podrem ressuscitar l’antiga. El que sí que podem fer és contribuir que la nova sigui més lliure i robusta.
