El títol alarmista que encapçala aquest article no és de collita pròpia. És copiat directament del darrer llibre del pensador francès Emmanuel Todd (La défaite d’occident) publicat fa poques setmanes i que no em consta que hagi estat encara traduït. És una obra que probablement marcarà –o hauria de fer-ho– els debats d’aquesta dècada. No només perquè l’autor sap orientar-se sobre el caos d’una actualitat accelerada a partir de la guerra d’Ucraïna (definida com a desencadenant d’una crisi geopolítica en directe), sinó perquè és capaç de connectar diverses crisis vigents de caràcter heterogeni (econòmica, demogràfica, cultural, intel·lectual, religiosa i política) a partir d’una idea que, malauradament, ja en comencem a ser una bona colla que ho interpretem així: una crisi civilitzatòria; un declivi accelerat d’occident a causa de múltiples i complexos factors difícilment reversibles.
Els qui seguim fa anys l’obra de Todd som plenament conscients que, malgrat certa teatralitat retòrica i afrancesada, aquest politòleg, hi toca. A la dècada de 1970, quan l’autor no tenia ni trenta anys, ja va vaticinar la caiguda de la Unió Soviètica en contra de la pràctica totalitat dels acadèmics dedicats a temps complet, durant dècades, especialitzats en el tema –els kreminòlegs–. Per arribar a aquesta conclusió no li van caldre informes secrets, sinó estadístiques públiques. L’increment de la taxa de mortalitat infantil, l’expansió de l’alcoholisme i l’absentisme laboral, la davallada, primer lenta; després abrupta, de l’esperança de vida resultaven indicadors de com la URSS i el món comunista es corcava per dins.
Ara han canviat les tornes. La guerra d’Ucraïna ha deixat ben clara davant el món –menys per a uns mitjans occidentals cada vegada més propagandístics i menys honestos– la impotència industrial i militar d’occident. Per cada bomba que fabriquen els països Occidentals i Estats Units, Rússia (un país amb un PIB similar al de Corea del Sud o Brasil, catorze vegades més petit que el dels Estats Units ), en fabrica tres. Per cert, les sancions imposades a Rússia són una broma, perquè gràcies a la retirada de les empreses europees i nord-americanes, Moscou ha vist incrementar la seva economia. Ara bé, l’especialitat de Todd, que té formació de demògraf i, per tant, tendeix a observar la realitat amb estadístiques, explica que el 23% de graduats universitaris russos ho fan en enginyeries enfront del 7% dels nord-americans. D’altra banda, pel que fa als Estats Units, han passat de representar el 45% de la producció industrial mundial el 1928 al 17% actual. La globalització neoliberal ha implicat una desindustrialització irresponsable, que no només ha implicat una depauperització de les seves classes treballadores, sinó que ha deixat en mans d’Àsia la producció de qualsevol element important, i que com vam veure durant la pandèmia, havia deixat amb el cul enlaire la major part d’Occident. Enfront Rússia i al món, els Estats Units han apostat per una economia parasitària: l’enginyeria és sobretot financera, exèrcits d’advocats, brokers, agents d’inversió o una medicina d’una ineficàcia absoluta (malgrat ser el país que més gasta en sanitat, la taxa de mortalitat no deixa d’expandir-se) a partir de la intromissió de la gran indústria entre una professió mèdica creixentment corrupta que, a tall d’exemple, ha propiciat una crisi social d’opiacis capaç de disparar la mortalitat entre homes blancs adults (entre 45 i 54 anys). I tot plegat, sostingut per la creació de dèficit i deute a partir de la capacitat d’imprimir dòlars, beneficiats per la condició de divisa internacional (de moment). Todd, mirant estadístiques de criminalitat, alcoholisme, obesitat (que ha passat del 30 al 42% en els darrers 20 anys), la caiguda del Coeficient Intel·lectual, i de nou, mortalitat infantil (que dobla l’europea i multiplica per 2,5 la del Japó). Todd també mira de corregir les estadístiques americanes del PIB per càpita (nominalment del 61.000$), tot detraient les activitats parasitàries o improductives a les quals la seva economia ha esdevingut addicta, per un PIR (Producte Interior Real) que passaria a 39.500 $, per sota de la francesa.
Com s’explica tot plegat? Todd es posa el barret d’antropòleg i proposa una interpretació interessant. Tot recordant les idees de Max Weber sobre el triomf del capitalisme industrial del XIX a partir de les idees religioses protestants, amb la seva ètica del treball, l’ideal meritocràtic, la passió pel treball i cert igualitarisme social, i exposa la caiguda de la pràctica i les creences religioses com a possibles fonaments. El pensador francès considera que la religiositat passaria per tres fases, una de tradicional, en què la pràctica és sistemàtica (assistència regular al culte i una mentalitat conformada per determinats valors que explicaria l’auge, i que començaria a extingir-se a mitjans del segle passat), una fase de religiositat zombi (en què cau la participació activa, malgrat que persisteix una certa cosmovisió religiosa i es participa de la vida espiritual a partir dels ritus de pas: bateig, casament, enterrament), on encara determinats capteniments funcionen per inèrcia, que començaria a extingir-se amb el tombant del segle; i una fase final de “religiositat zero” en què s’abandona la pràctica i es bescanvien els valors ètics per un nihilisme anòmic. Seria la fase en què els valors del neoliberalisme, en què les elits passen a esdevenir oligarquies i on es dissolen els nexes comunitaris. El resultat serien uns valors irracionals (el wokisme), i una versió completament predadora de l’economia i la societat. Això explicaria el declivi dels WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant), és a dir, els blancs que tradicionalment havien dirigit els Estats Units, cada vegada més allunyats del treball productiu, dels valors democràtics i meritocràtics, on s’estendria una corrupció transversal, i on s’establirien generacions més febles, amb pitjor salut, baixa natalitat, no creació de famílies, nihilisme existencial, declivi intel·lectual, obesitat i irresponsabilitat. Todd en parla dels blancs, encara que, també amb estadístiques, també ho estén als hispans, a la població afroamericana, i fins i tot a la comunitat jueva, que com els protestants, sempre havien demostrat una gran capacitat d’estudi i disciplina, i que això els havia portat a una sobrerepresentació en el món de l’economia, l’acadèmia i la política. Els únics que se’n salvarien serien els asiàtics, mediatitzats encara per una ètica confuciana del treball i unes famílies extenses més sòlides. Paral·lelament, uns Estats Units que han traslladat la indústria a l’Àsia, i amb el talent propi concentrat a fer molts diners en la indústria del fum (l’especulació financera o immobiliària), s’han convertit també en addictes de la importació del talent aliè, amb un elevadíssim percentatge de treballadors immigrants fent les feines que no estan disposats a fer. Això va, des del treball en l’agricultura i els serveis llatins fins a matemàtics indis o enginyers iranians.
Quan parlem de nihilisme, l’autor exposa que l’autodestrucció americana en base a l’abandonament de determinats valors ètics, es passeja per aquest pensament dominant a les universitats nord-americanes com a expressió de naufragi total. El wokisme, aquest sistema d’idees fonamentat en el narcisisme i el victimisme, implica un relativisme cultural (que no deixa de ser la renúncia a la mateixa identitat i certa tendència a l’autoextinció), el sentit de culpa, o a convertir l’excepció en la norma. L’eclosió en la ideologia LGTBI+ expressa aquest desplaçament tectònic de la legítima aspiració a posar fi a la discriminació o la segregació, vers un enaltiment de la destrucció de la cultura occidental, del fanatisme acrític, i de la més absoluta desorientació en base al culte individualista a la subjectivitat afectada. Només cal veure els degradats productes de la indústria audiovisuals, d’una mediocritat desconcertant en comparació amb la capacitat artística de mitjans del segle passat. La cosa curiosa és que, a partir d’una globalització fonamentada en l’exportació cultural anglosaxona, també estem caient aquí en una esterilitat intel·lectual sorprenent. I que no veiem més enllà del nostre melic, perquè la majoria del món no va precisament en la direcció que marquen els ideòlegs d’unes universitats nord-americanes cada vegada més infantilitzades, i amb la Cancel Culture, més maccarthistes.
El llibre de Todd pot ser molt criticat. Ha abusat de la Wikipedia, fa un collage d’estudis acadèmics d’interès i rigor desigual i les seves fonts poden ser fins a cert punt caòtiques, amb idees espigolades d’aquí i d’allà. Tanmateix, ens marca debats que hauríem d’estar tenint en els pròxims anys… i que no tenim ni volem tenir. Tornem a produir coses tangibles mitjançant una reindustrialització planificada? Com fem front a les noves amenaces que apareixen a la geopolítica mundial? Recomponem la família com a institució en comptes de deixar-nos arrossegar vers l’autodissolució? No és hora ja d’acabar amb aquest nihilisme paralitzant i relativisme esterilitzador? Erradiquem el parasitisme econòmic del món financer que ha degradat les nostres vides? Retornem a la raó carregant contra l’epidèmia de narcisisme? Todd (i un servidor) som pessimismes. Potser ja hem arribat a un punt de no-retorn. Hem esdevingut addictes al no-res, i renuents a tot allò que pugui comportar un esforç. Per acabar-ho de reblar, el pensador francès fa una comparació amb el declivi de l’Imperi Romà, quan la mateixa expansió globalitària dels romans, addicte a l’esclavitud i l’explotació del món va empobrir la ciutadania lliure reconvertint-la en plebs subvencionada i idiotitzada. La història no es repeteix mai, tot i que conté similituds inquietants.
