En el món de la política he sentit dir de vegades una mena de lema que m’ha semblat sempre molt lúcid: “Manar és nomenar”. Qui mana, en un país, en una empresa, en una administració? El qui té la capacitat de nomenar. Encara que sigui des de l’ombra. Encara que formalment no tingui cap altra atribució. Però la mateixa frase es pot dir, i encara resultaria més crua i més precisa, a través del seu revers: “Manar és cessar”. El poder és la capacitat de treure algú d’un lloc. Si tu no pots cessar a algú d’un càrrec –en la política o en la societat civil- el que mana és ell, no pas tu. I si tu tens la possibilitat de cessar-lo sense més explicacions, el que manes ets tu, encara que qui en aparença tingui el poder sigui ell. No és una constatació cínica, sinó realista. Si deus el teu nomenament a algú i aquest algú el pot revertir quan vulgui, tu depens d’una manera o altra d’aquest algú.
Figura que com una proposta per arribar a un acord de pau a la guerra d’Ucraïna, Putin acaba de posar sobre la taula una oferta sorprenent: constituir un govern provisional a Ucraïna sota la supervisió de les Nacions Unides, els Estats Units i altres socis i amics de Rússia que convoqui unes noves eleccions d’on surti un nou govern que negociï els termes de l’acord definitiu de pau amb els russos. Sembla una proposta una mica exòtica, però crec que està carregada de significat profund. Putin verbalitza que l’obstacle per a la pau és Zelenski i que el primer que s’ha de fer per arribar a qualsevol acord és treure’l del mig. I en la mesura que Trump ha fet seu aquest argument essencial –tot i que de moment els Estats Units no han acceptat la proposta- obté un aval per al seu discurs sobre el conflicte ucraïnès, però també obté el que de fet buscava des de bon començament la invasió russa d’Ucraïna: deixar clar que qui ha de manar a Kíev és Rússia i que té la voluntat i el poder necessaris per treure-hi els governs que no li agraden i substituir-los pels governs que li interessen.
Per Putin, això és més important que Crimea o el Donbàs: la intervenció russa no buscava simplement retocar les fronteres entre Ucraïna i Rússia. Buscava treure de Kíev un govern que havia estat escollit per tal d’allunyar Ucraïna de la zona d’influència russa i posar-la en l’òrbita del món occidental, de la Unió Europea, comptant amb la protecció de l’OTAN. Treure Zelenski del govern no és només una venjança personal. És desacreditar i vèncer allò que ha representat: l’aposta ucraïnesa per Europa i occident, avalada per la població quan creu que això pot ser possible, encara que demani enormes sacrificis. Zelenski representa la Ucraïna que vol ser Europa i que està disposada a lluitar per ser-ho. Els russos van entrar a Ucraïna parlant de desnazificar-la. Si a través d’un acord de pau avalat pels Estats Units –i imposat pels Estats Units als ucraïnesos, amb l’amenaça de deixar-los sols en contra dels russos- Putin treu Zelenski del govern els seus objectius en aquesta guerra s’hauran assolit. I no haurà calgut ni tan sols una victòria militar, que no s’ha produït. El que sí que cal és que Trump situï els Estats Units en aquesta mateixa lògica. En la lògica de Putin. I això no sembla gaire lluny…
Certament, en la seva proposta hi ha fer unes eleccions per formar un nou govern ucraïnès. Amb la convicció que, derrotat Zelenski, desprotegida la seva via cap a occident, demostrat que no és possible escapar de l’obra de la influència russa, els ucraïnesos trairan un govern favorable als interessos russos. I si no el trien ells sols, els russos ja els ajudaran a triar-lo. També hi ha eleccions a Bielorússia o a Geòrgia. En aquest últim cas, tot i que el sentiment de població és majoritàriament occidentalista i de rebuig a la influència russa, les últimes eleccions les va guanyar el partit prorús, en un clima que els observadors internacionals van qualificar d’intimidatori i escassament transparent. Rússia –i Iran- tenen molt amics a les Nacions Unides, que haurien de controlar el procés electoral ucraïnès. I allò que fins fa quatre dies es coneixia com el bloc occidental, i que de fet ha deixat d’existir, té molt poques simpaties en l’anomenat sud global…
Si un acord de pau comença amb un cessament de facto de Zelenski, que no s’hauria fet per les urnes sinó per les armes, i aquest acord obté el vistiplau de Trump i, de grat o resignadament, d’Europa, quedaran establertes unes regles del joc diferents i inquietants. Ja sabem que les fronteres entre els estats s’han dibuixat històricament per la força de les armes, en la immensa majoria dels casos. Rússia haurà aconseguit que s’accepti com a vàlida una rectificació de fronteres que s’ha aconseguit per la força. Rússia haurà aconseguit també que quedi clar que Ucraïna pot triar el seu propi govern només en el cas que el govern triat sigui del gust de Putin. Si no, Rússia té la voluntat i la força per treure’l. I en el fons, si és veritat allò que manar és nomenar i manar és encara més cessar, a Ucraïna mana Rússia. No necessàriament annexionant-se el país –només annexionant-se’n una part-, sinó decidint qui pot estar i qui no pot estar formalment en el govern. I encara més, Putin aconseguirà que s’accepti la seva versió de la història: hi ha guerra no pas perquè els russos van enviar Ucraïna, hi ha guerra perquè Zelenski es va voler independitzar Ucraïna de la influència russa. L’atacat és el culpable, no l’atacant. Qui comença la guerra respon a una provació: l’altra part tenia l’insensat objectiu d’autogovern-se!. La violència no és que els russos entrin a Ucraïna, és que els ucraïnesos vulguin decidir el seu propi futur. El món a l’inrevés. Els sona d’alguna cosa?
La caiguda de l’imperi soviètic, com abans la caiguda dels imperis centrals en la Primera Guerra Mundial va permetre el naixement d’uns quants estats, en l’Europa central i oriental i en l’Àsia central, allò que es coneixia com el ventre tou de Rússia. Són estats que tenen bandera a les Nacions Unides i seleccions nacionals als Jocs Olímpics, per entendre’ns. Aquest moviment de noves independències, si Putin imposa la seva idea i es treu del mig Zelenski, entrarà en una fase de reversió, que sabem on comença, però no sabem on acaba. Bandera a l’ONU sí, però només poden triar independentment el seu govern si és del gust de la potència de la qual es van separar. L’endemà de les intendències no s’acaben els processos. Hi ha forces que volen tirar-les enrere o si més no limitar-les.
Per això tots els estats sortits de la fragmentació de la Unió Soviètica o manats des de Moscou en els temps del Pacte de Varsòvia que no tenen governs explícitament prorussos estan tan preocupats per com s’acabarà la guerra d’Ucraïna. Quin nou ordre naixerà o quin antic ordre tornarà. I no s’acaba aquí. Hi ha altres estats grans en el món –la Xina davant de Taiwan seria l’exemple més obvi, però no pas l’únic- que creuen que els territoris que consideren seus per dret diví només tenen dret a autogovernar-se si els governs són del gust de la metròpoli. Vull dir que carregar-se políticament Zelenski no és només un problema personal. Ni tan sols només un problema ucraïnès. És també una qüestió de regles del joc: qui mana, és a dir, qui té el poder efectiu per nomenar i cessar governs. I les maneres d’aconseguir-ho, de vegades violentes, de vegades més subtils, de vegades totes dues coses, sempre en nom de la pacificació i la superació del conflicte.
