Aquesta setmana entrant s’obre a la Hispània encara visigòtica la campanya electoral més rara i més bèstia. Com a prèvia i de propina, una vaga general que celebra tothom tret de la patronal. Una vaga tan rara i tan bèstia com la mateixa campanya electoral, perquè, per primera vegada des que Marx i Engels van consagrar la lluita de classes, ha estat convocada contra l’oposició. Contra la possibilitat ben real que l’oposició, tan bèstia ella també, arribe a governar. Va ser Manuel Fraga qui va encunyar la frase Spain is different quan exercia de ministre d’Informació i Turisme. I tan diferent! Només a Espanya es podia combinar la premsa amb les platges.
Aquesta vaga del dia 11 serà d’una gran obediència perquè convé als uns i als altres, a totcristo. Convé als partidaris del govern –a l’esquerra en genèric i per simplificar– per ensenyar urpes i dents al PP i a VOX. I convé al PP i a VOX –a la dreta sense cap simplificació– per escampar una gran sensació de desconcert i desordre. S’hi apuntaran els que volen tocar les gònades a Pedro Sánchez i els partidaris de donar guerra abans d’hora a Alberto Núñez Feijóo i a Santiago Abascal y Cierra España. Serà una vaga blau-roja, aquesta.
Han fet bé els sindicats majoritaris de convocar-la i els minoritaris de festejar-la? No se sabrà mai. Perquè els efectes d’aquesta protesta sobre els resultats electorals seran improbables d’espigolar. Ara, sembla bastant raonable pensar que com més maror més peix. La maror no sembla convenir als que manen. I sí als que volen manar. I hi ha molta remor de maror aquests dies.
Passada la vaga, arribarà la campanya electoral. En realitat, la campanya es va encetar quan Pedro Sánchez va traure el mos de la victòria electoral de la boca de Feijóo. De Feijóo i de Felipe González, més partidari del sistema polític del 39 –perdó, del 78– que el rei.
PP, VOX i la judicatura franquista van declarar la guerra al govern rebel –rebel per a ells– des del primer moment. Una campanya tan bèstia, la que es va obrir en el moment en què Sánchez va guanyar la investidura, que ha enramat els carrers i les xarxes cada dia d’insults. Abascal insulta molt bé. Com el general Queipo de Llano. Feijóo, no tant, perquè és un peix bullit. Feijóo recorda més a Franco que a Yagüe, el carnisser de Badajoz.
Ha estat, doncs, una legislatura rara aquesta, en què només hi ha hagut insults. El seu insult de cada dia. Qui pretenga saber quin és el programa econòmic del Partit Popular s’esforçarà debades. No hi ha programa, no hi ha economia, només hi ha vexació i escarni. Tan rar com la legislatura ha estat el fet que encara ningú haja passat de la violència verbal a la física. Si bellum vis, pacem noli parare.
És possible convertir el fang en tarquim? I tant. Una bona mascletada acaba amb la munició més grossa. Viurem dues setmanes de malson a Elm Street. Feijóo i Abascal necessitaran superar-se en l’insult. I ja tindrà mèrit, perquè toquen sostre i campanes cada dia.
La campanya serà rara també perquè Pedro Sánchez ha aconseguit superar-se en incompetència i corrupció. Fins i tot Pancho Villa triava millor la tropa. L’accident d’Urda ha marcat un rècord d’insolvència difícil de superar, però la irrupció de la fiscalia europea supera la insuperabilitat. No només són terrossos, sinó que, a més, alguns –potser molts– aspiren a ser lladres.
Un espanyol d’esquerres sensat no pot votar Pedro Sánchez amb una pinça al nas. Ha de convertir-lo, el nas, en un estenedor. Carregat de pinces. No es pot governar pitjor. No és pot ser més triler. Però, és clar, l’alternativa és la barbàrie. Les tropes africanistes a les portes de la Ciutat Universitària de Madrid. Un espanyol de dretes sensat no pot votar ningú.
Aquesta campanya ha estat llarga i serà encara més rara i més bèstia al darrer tram. Però si algú vol veure més rareses i bestieses, només cal que espere l’endemà de les eleccions.
