La ciutat de Bakhmut ha caigut en mans russes. Així ho confirmen fonts independents, imatges preses des de tots els angles, seqüències de vídeos i algunes indiscrecions dels mateixos ucraïnesos. No és que me n’alegri d’aquest revés, ni tampoc hi ha cap motiu per convertir aquest desenllaç en una gesta guerrera de ningú, ni de la companyia privada Wagner ni encara menys de l’exèrcit regular rus. Han trigat quasi un any a ocupar una ciutat mitjana i, sobretot, han convertit la batalla més llarga de la guerra en una carnisseria cruel en què hi han mort milers de joves soldats i molts civils que han tingut la desgràcia de veure-s’hi atrapats. Aquí no hi ha glòria de cap mena, hi ha patiment i barbàrie i misèria humana.
Dit això, que és el més important, permeteu que entri en una altra qüestió que pocs aborden, i que val la pena que també ens faci pensar. Crec que convindria parlar sobre la veracitat de les informacions. Diuen que en una guerra la primera víctima és la veritat, i en aquest conflicte crec que això és especialment evident. Ho hem vist durant més d’un any de guerra; les dues parts emeten propaganda, fan declaracions altisonants i després ens costa molt saber exactament què ha succeït i com queda la situació sobre el terreny. Amb la caiguda de Bakhmut ho hem vist i, al cap d’un parell de dies, encara ho estem veient. Contra tota evidència, el bàndol ucraïnès ens ha volgut fer creure que la ciutat aguantava, que els seus soldats la continuaven defensant i que, a sobre, estaven recuperant terreny.
En altres ocasions les falsedats ens han arribat de Moscou, que també en sap de vendre milongues i que ens ha volgut fer passar bou per bèstia grossa. Però potser el suport de la premsa occidental, ajudada per les grans cadenes mediàtiques i la marca bondadosa de la causa ucraïnesa, han fet més creïbles les fabricacions de Kíev i els mitjans internacionals afins –que són la majoria, si més no a casa nostra. Jo soc el primer que voldria que les coses anessin d’una altra manera, i que penso que Putin va cometre un error històric i una iniquitat imperdonable quan va encetar aquest conflicte. Però no podem confondre la nostra voluntat amb la realitat dels fets. I a la premsa no li demanem ni judicis morals ni sermons ni ficció: li demanem veritats.
Potser és que la veritat ja no està de moda, però hauria de ser la paraula dominant dels professionals de la comunicació. Escatir exactament els fets i explicar on, quan i com han passat les coses. No demanem als mitjans que es limitin a fer de missatgers d’opinions o de valoracions subjectives, siguin de Putin, de Zelensky o del Papa de Roma. És per això que el que ens ha arribat aquest cap de setmana a través dels mass media, de forma majoritària, ha estat força preocupant. I diria que deixa en molt mal lloc l’ofici dels informadors a tot el món occidental.
Quan la milícia russa de Wagner va ocupar la totalitat de l’espai urbà de Bakhmut, el seu cap, Prigojin, va fer un comunicat molt clar i contundent. De seguida van sortir veus avisant que anteriorment això ja ho havia anunciat moltes vegades, i que calia esperar que es confirmés. No era cert, el magnat de les armes no ho havia fet mai, i si bé l’home és un personatge violent i sense escrúpols, cal admetre que amb les informacions de guerra sol anar sempre sobre segur. El mateix podem dir de Putin, que amb tota la seva antipatia natural, no té per costum d’anunciar coses que no han passat. Doncs bé, a continuació els mitjans internacionals van apujar el llistó i van passar a oferir un balanç en aparença equilibrat; segons els russos havia caigut Bakhmut, però segons els ucraïnesos no. Bé, es podia arribar a entendre que cada bàndol volgués la seva realitat virtual, però fet i debatut… què havia passat de debò? No hi havia manera d’escatir-ho. Tot plegat desprenia una manca de professionalitat notable, perquè la funció dels informadors no és desatacar paraules d’uns i altres, sinó contrastar-les i acostar-se a la realitat. Més enllà de la publicitat institucional.
En altres èpoques, els mitjans destacaven reporters sobre el terreny per aclarir, precisament, els dubtes que es poguessin estendre entre les opinions públiques, i per verificar la propaganda dels agents implicats. Se’n deia corresponsals, i eren gent que solien fer una feina perillosa i clau, i que acabaven lògicament rebent l’admiració de lectors i audiències. Eren les persones valentes que, des del front, miraven de salvar la víctima de la qual parlàvem més amunt –la veritat. Aquesta tasca vital l’hem trobat a faltar en el cas de Bakhmut. On són els corresponsals? Els reportatges que he vist aquí i allà són més aviat de vessant humana, posant cara al patiment i fent-nos sentir la duresa de la guerra. Sens dubte és una feina també molt meritòria, però trobo a faltar el vessant més informatiu.
No som menors d’edat, i ningú no ens ha de protegir de les males notícies. Tenim tot el dret que se’ns expliqui la realitat dels fets. No és acceptable la desorientació que encara ara, a l’hora d’escriure aquesta opinió, campa al seu aire per l’altaveu que ha ressaltat les declaracions ambivalents de Zelensky. Primer el mandatari va afirmar que Bakhmut ja només existia “en els seus cors”, llavors va asseverar que “creia que (els seus) ja no hi eren”, i després els serveis de premsa van aclarir que no, que el president volia dir que l’exèrcit ucraïnès encara resistia a la ciutat i que no l’havien perdut en cap moment. A continuació van deixar anar que en realitat estaven guanyant perquè havien fet un moviment de pinça que havia obligat els russos a retirar-se.
El surrealisme va pujar de to quan veus oficials d’Ucraïna van fer saber que, passés el que passés, la ciutat estava del tot destruïda i ja no tenia cap valor estratègic. Si això realment era així, per què insistien a retenir-la? O a dir que encara hi eren? I els milers de soldats ucraïnesos que havien mort en la llarga batalla? I quin sentit tenia fer un moviment de pinça per una població que no valia res? És més, si continuava en mans ucraïneses, voleu dir que el més assenyat era encerclar-la amb tropes del mateix bàndol? Potser el batibull de valoracions i judicis subjectius era per fer oblidar que Zelensky havia admès uns mesos abans que, si queia Bakhmut, es veurien obligats a negociar amb Moscou.
En fi, ja sé que no canviarem la política informativa dels bàndols en guerra. Els russos també s’han atipat de dir que aquesta guerra no és cap guerra, o que ells no la van iniciar -contra tota evidència. Què hi farem. Però el que sí que podem fer és demanar als periodistes la veritat. Els fets existeixen, i els que es dediquen a explicar-los han de fer un esforç per no empassar-se les mitges veritats i distorsions de cap dels contrincants. Que ja som grandets i el nostre suport no el condicionarem pas a cap campanya de propaganda.