Belarra, Iglesias, Montero. Faig servir el femení de l’article perquè, com elles, crec que inclou el gènere masculí. Per la mateixa raó que el masculí inclou el femení. És a dir, per cap.
En realitat, pensava anomenar triumvirat aquesta troica suprema podemita que exerceix la màxima autoritat en una organització aparentment assembleària. Però l’etimologia no em deixa. Es necessiten tres mascles per a aquesta feina. I, malgrat la moda trans, aquesta és una eina cis. Podem pactar una fórmula més adient, la banda de les tres, que actua amb esperit triumviral o triumviril.
La unció de Montero, coram populo, a càrrec de Belarra actuant com a Joana Baptista; la teatralització, en míting d’entregats seguidors, tot transpira culte a la personalitat. Un culte sectari i vociferant. Per mitigar la fumarola bonapartista del procés, Iglesias parla de la proposta com a pendent de la futura votació dels militants. Però, hi ha cap dubte sobre el resultat d’aquesta votació decidida d’antuvi per la força triumviral?
A Podem mana la llista de les tres i, dins de la llista, mana Montero. La seva candidatura n’és la prova, car trenca el costum espanyol de fer candidat al secretari general o president del partit i deixa Ione Belarra a la lluna de València. Però, sobretot, curtcircuita les possibilitats de la seva enemiga Yolanda Díaz. Hostilitat personal, compartida pel seu marit, segons ell mateix explica en un llibre de xafardeig polític. Una plantofada amb regust de venjança. Montero es va veure humiliada per Díaz, i el narcisisme se li ha encrespat. Va trobar una combativa i ben pagada caserna d’hivern al Parlament Europeu i ara retorna a la segona part de la batalla.
El discurs unitari de Sumar, que Iglesias atribueix a la seva fragmentació interna, fa fallida davant el fet consumat de la candidatura. Hi ha una clara voluntat de la banda de les tres de destruir el moviment Sumar, paral·lel a la tírria que Díaz i Montero es professen mútuament. Perquè tota la fraseologia i tota la retòrica giren al voltant d’aquest conflicte personal. Cosa que uns militants obedients com xais no veuen o no volen veure.
Les coses es compliquen amb l’aparició del tercer home, Antonio Maíllo, d’IU. Les dues parts aspiren a guanyar-s’ho i ell s’haurà de decidir, si no vol acabar com l’ase de Buridan, mort de gana de càrrecs pels seus. La banda de les tres, encapçalada per les dues dones (Iglesias és mascle alfa, però també omega) vol donar a la seva decisió un caire polític programàtic, ampli i radical. Elles no hi són per a la política menuda, sinó per a la història. I plantegen una vehement fugida endavant.
Formen, diuen, una candidatura forta, clarament d’esquerra i no supeditada al PSOE. La finalitat és reconquerir l’hegemonia a l’esquerra de l’esquerra. Qui sap si arribar als moments de glòria de les eleccions del 2016, amb 5,1 milions de vots i el sorpasso a l’abast de la mà? La banda vol recuperar l’esperit dels indignats, de la Spanish Revolution. A l’objecció que mai segones parts foren bones, respon extremant les propostes: ruptura de relacions amb Israel, sortida de l’OTAN, expropiacions d’inspiració comunista, política d’habitatge de puntada de peu a la porta, barra lliure en la immigració i resta del ventall woke d’identitats maltractades, alhora que fa una crida retòrica a una classe obrera de la qual no en sap un borrall.
Però on la troica carrega més la mà, amb tons més tèrbols i apocalíptics, és en la seva intransigent oposició a la política de rearmament i a la guerra. Les velles il·lusions bolxevics són sempre presents a l’imaginari podemita. Zimmerwald, Kienthal, la III Internacional. El naixement del comunisme. “Pedro Sánchez no és d’esquerres”, diu Iglesias. No passarà gaire temps i acabarà titllant-lo de “social feixista”.
Tot això, amb quatre diputades.
Lògicament, aquest article hauria d’acabar aquí. Tinc una curiositat, però. Les dues dones de la banda són companyes de facultat, ambdues psicòlogues, se suposa que expertes en psicologia social. És estrany com no percebin la reacció contrària que les seves sobreactuacions, de vegades frenètiques, provoquen, reflectida en l’escassa intenció de vot que indiquen les enquestes. Els d’Unides Podem mostren molt cofois un vídeo de Ione Belarra que s’ha fet viral, amb més de quatre milions de visites i més de 37.000 comentaris. Però, han mirat si són positius o negatius? Perquè als vídeos que puja sovint a Twitter els negatius superen molt els positius.
La irrellevància no es pot amagar a crits. Al contrari.
