És significatiu que, davant de l’enrenou que ha causat Valtònyc quan ha afirmat aquesta setmana a Twitter (ara X) que el recompte del referèndum de 2017 va ser fals, cap partit independentista s’hagi posicionat. Evidentment, si això ho hagués dit una figura amb la rellevància que ha assolit el raper mallorquí a la banda espanyolista, especialment si hagués obtingut ressò mediàtic com ha passat, ho haurien fet.
Però, per una banda, tenim Esquerra i la CUP, que ja fa temps que abracen públicament el posicionament espanyol sobre aquell dia: la votació no va ser vàlida perquè Espanya la va boicotejar, i per això és necessari pactar un nou referèndum amb els espanyols, cosa que evidentment no arribarà mai si els donem a ells aquest poder de veto. No reaccionar a cap d’aquests dos assumptes s’emmarca en la seva estratègia.
I Junts, que sempre s’ha erigit cínicament en guardià del mandat de l’1 d’octubre, també comença a demostrar una certa coherència, no amb el que diu sinó amb els fets que protagonitza, com ara pactar amb el PSC a la Diputació, als ajuntaments i després amb Pedro Sánchez. Tots els partits unànimement accepten la versió de la Guàrdia Civil i de la resta d’uniformats espanyols.
Però és que si ens remetem als fets, que és el que a la gent li hauria d’importar, hauríem de recordar que Carles Puigdemont la nit del referèndum no va dir en cap moment que l’havíem guanyat. Va fer el que ha dit aquesta setmana Valtònyc, considerar-ho un desbordament democràtic (sic) perquè, en comptes d’afirmar que ens havíem autodeterminat, va dir que ens n’havíem guanyat el dret. És a dir, que encara no l’havíem exercit.
És evident que, com diu el raper, la policia es va endur urnes amb vots el dia del referèndum, i que una quantitat de gent indeterminada podria no haver anat a votar per por de la violència o perquè no ho considerava legítim pel boicot d’Espanya. I no sabem com va repercutir allò en el recompte.
Però és que precisament és aquest boicot el que fa el resultat del referèndum vinculant, i no al revés. D’altra manera, s’ha dit moltes vegades, s’està donant a la violència més pes que als vots, i això és anar en contra de l’essència de l’autodeterminació. Condicionar l’èxit d’un procés d’alliberament nacional, és a dir, la llibertat d’un poble, a raons tècniques és, en si mateix, contradictori: un sol vot comptabilitzat en aquestes condicions ja és vinculant, perquè és el que expressa la voluntat popular de forma genuïna sense la interferència que ha afectat la resta. Això és el que hauria d’haver defensat el president d’una nació aquell dia. Per aquest motiu Junts ja fa temps que va donar la raó a Valtònyc, fins i tot abans que ho fes Esquerra o la CUP.
El resultat d’aquestes eleccions anticipa un canvi de cicle. Junts continua fent veure que la llibertat de Catalunya és un problema tècnic i en conseqüència envia Toni Comín a Europa a defensar que el referèndum pactat té cabuda en una Constitució que està pensada com una presó, pensant que el comodí de Puigdemont li durarà tota la vida mentre comença a dessagnar-se. Esquerra es debat entre deixar-se conduir per qui l’ha portat fins aquí i els mediocres que els sistemes d’obediència dels partits genera. La CUP, incapaç de tornar a ser el contrapoder que era, es disputa quatre engrunes amb uns Comuns que han demostrat mil vegades que són capaços de tolerar tot el que vagi en contra dels seus suposats principis sempre que sigui espanyol. I les prioritats que té Aliança Catalana només les podran dur a terme aliant-se amb els espanyols de PP i VOX o fent la independència, i triaran el primer, igual que defensen un model econòmic que ens espanyolitza.
L’abstencionisme ha obert una esquerda molt important per fer caure el sistema autonòmic com el coneixem, però caldrà materialitzar-la d’alguna manera i és difícil saber quina i si tindrà èxit, perquè no podem saber quanta d’aquesta gent no votarà mai més. I si no voten mai més, tampoc tenim indicis sobre la seva politització per saber si es pot fer la independència amb ells. I com més s’accentuï aquest fet, com més es repleguin els partits amb representació i més s’enquisti l’abstenció, més elevats seran els costos perquè emergeixi una alternativa. I més probable serà que la fallida del sistema autonòmic la capitalitzi Espanya durant una o dues generacions. Veurem on serem aleshores.
