Des del mes de desembre que el Grup Parlamentari de Junts per Catalunya sona als mitjans de comunicació vinculat, entre altres coses, a possibles casos de violència masclista i d’assetjament “per raó de gènere”. Dues diputades, Cristina Casol Segués i Aurora Madaula i Giménez en són les possibles víctimes i denunciants.
La setmana passada, amb motiu de l’acord d’última hora entre PSOE i Junts per Catalunya el secretari general del partit, Jordi Turull, va ser convidat a Catalunya Ràdio, on el van entrevistar, fet que derivà, també, en una de les tertúlies del cap de setmana al programa El suplement. Preguntat pels fets que va expressar públicament ser víctima la diputada Aurora Madaula i Giménez, el senyor Turull va disposar d’un mitjà audiovisual públic, durant els segons que va convenir necessaris, per expressar la seva opinió: que “rotundament no s’havien produït els fets que denunciava Aurora Madaula”.
Un “rotundament no”, en un mitjà de comunicació públic, que ni tan sols els i les tertulianes que van comentar àmpliament l’entrevista a Jordi Turull van esmentar. A mi, quan l’escoltava, em van saltar totes les alarmes: no resulta greu a l’opinió pública el fet que un polític disposi dels segons que vulgui, en un mitjà de comunicació públic, per posicionar-se davant de fets que, teòricament, no té com saber si han succeït o no o que, si més no, resten pendents de passar per qualsevol procediment o protocol, entre altres coses perquè la dona que ha expressat ser-ne víctima roman fora de tots els escenaris, afectada tal com hem sabut, també pels mitjans de comunicació, per una incapacitat laboral temporal?
A voltes sembla que tots aquells altaveus i recursos que haurien de servir per aportar a l’erradicació de les violències masclistes siguin funcionals al seu ocultament, a relativitzar-les i, fins i tot, a pervertir les eines que les feministes hem desenvolupat al llarg d’anys per poder-les abordar i acompanyar. Sí, perquè, seguit d’aquells segons d’ús d’una ràdio pública per mostrar un posicionament contrari a la víctima i, per tant, per deslegitimar-la, uns dies més tard, apareix la notícia que “l’informe de l’Oficina d’Igualtat del Parlament mostra que els fets que denunciava la diputada Cristina Casol Segués no es poden comprovar” i que, per això, Junts expulsarà la diputada del partit i, per tant, l’obligarà a deixar l’acta i l’escó. A l’opinió pública no li sembla estrany que “una oficina d’igualtat” pugui resoldre un informe d’aquest tipus? Entreu, entreu a la informació pública del Parlament i veureu de què es compon l’Oficina i quines són les seves funcions: les oficines, les agents, les tècniques d’igualtat, així com les comissions d’igualtat a les universitats, per exemple, ¿no són espais i recursos que han de vetllar per la igualtat? I, doncs, aquesta funció pràcticament vinculant i semblant a la judicial, d’on ha sortit?
Sembla ser, segons es publica a El Periódico, que l’informe afegeix que el fet que hi hagi “dues faccions polítiques enfrontades facilita les situacions de conflicte interpersonal i la reaparició de situacions d’assetjament i discriminació si hi ha asimetries de poder”. Em recorda, això, al posicionament de les i els 22 diputats i diputades que davant les denúncies de Madaula signaven un comunicat advertint que la discrepància política no podia ser interpretada com a violència masclista. I ja està: “que no és violència, que és un tema polític, que l’oficina del Parlament ha fet un informe, que els fets no es poden provar”, i que el secretari del partit diu que “rotundament no” i… i la ciutadania creu i ja està?… no m’ho crec!
