Durant una sèrie d’eleccions encadenades i de tota mena els partits independentistes van bregar per convertir-les en un plebiscit. Cada una d’aquestes cites a les urnes era plebiscitàriament determinant per a prosseguir el camí cap a l’alliberament final. I les guanyaven, però la fi del Procés i, sobretot, la fragmentació i l’enfrontament d’aquestes sigles van exhaurir el recurs. L’estratègia va fer figa com tota la resta. Amb alguna excepció considerable. En les darreres eleccions al Parlament, per exemple, Carles Puigdemont va voler allargar-ne l’efecte. Els votants havien de revalidar-lo com a president de la Generalitat i aquesta vegada Puigdemont va plantejar el repte entre ell i tots els altres. Un nou plebiscit. No se’n va sortir.
Aquesta és exactament l’estratègia que ha volgut imposar en la renovació de la presidència d’Esquerra Republicana Oriol Junqueras, que va dimitir quan s’enramaven les veus que li exigien la retirada i demanaven la renovació de la cúpula del partit amb la intenció de tornar amb el suport de la militància. Alguns n’han dit “xantatge emocional”. Uns altres senzillament han aplaudit aquesta opció i l’han considerat “legítima”, perquè l’expresident i ara candidat “s’ho ha ben merescut”. Ell hi creu fermament.
Juntament amb aquesta voluntat decidida, Oriol Junqueras hi ha posat també l’habilitat. La vella habilitat que el caracteritza. Aquella que defineix els supervivents. Ha sabut driblar les pitjors acusacions que li demanaven responsabilitats per l’estructura B del partit -un episodi nefast del qual han volgut fugir tots els responsables de l’estructura A-, amb l’argument que ell hi era però que no hi era. És a dir, que presidia el partit, però els altres -sobretot el seu extàndem Marta Rovira- eren els qui remenaven cireres i melons. Va retirar-se quan calia prendre decisions enviscades, com ara prestar suport a Salvador Illa per poder-lo envestir com a president, i després s’ha escapolit de l’escomesa -mestre Puyal!- cada vegada que en aquesta campanya algú li ha preguntat sobre aquesta patata roent.
Sabem què pensa Josep-Lluís Carod-Rovira perquè un dia es va deixar entrevistar en un llibre on ho explicava. És difícil, molt difícil, saber què pensa Oriol Junqueras, perquè un dia ho va escriure en un altre llibre, però ho va fer amb Marta Rovira, i ara deu pensar unes altres coses. Callar-les, paradoxalment, el fa més fort.
Callant, reivindicant-se, beneint i, sobretot, fent treballar la gent que encara hi confia cegament, Junqueras ha arribat al final del camí amb la clara intenció que el plebiscit de la militància li reconeguera els serveis prestats i li renovara la confiança per uns quants anys més.
Quasi se’n surt. Se’n pot sortir encara, però haurà d’esperar. No tenien raó ni la candidata a la presidència ni el candidat a la secretaria general de Foc Nou. Els avals sí que s’han correspost amb els vots. El suport anònim de la militància a la llista de Junqueras es pot equiparar amb el suport públic que va obtenir amb els avals. El 48 per cent dels militants d’Esquerra han decidit que, encara que Junqueras no diga res, encara que no es definesca en les grans qüestions, encara que s’escape de les adscripcions compromeses, ha de ser ell el qui culmine la pròpia intenció, que és poder presentar-se a unes eleccions com a candidat a la presidència de la Generalitat amb el control total de l’executiva del partit.
Però això no serà ara. Les altres dues opcions sumades fan tanta militància com ell. I això vol dir que el partit s’ha migpartit. Que el plebiscit, en definitiva, ha acabat de la pitjor manera, que és amb un empat que no decanta res.
Queden dues setmanes. Foc Nou no s’hi podrà tornar a presentar, però és raonable sensat que intentaran sumar el seu suport a l’altra opció perdedora. Per guanyar. Encara que guanyar ja no voldrà dir canviar profundament la cúpula del partit, modificar-ne l’estratègia que l’ha portat a la mala situació on ha arribat. Guanyar només voldrà dir punxar el somni d’Oriol Junqueras. Tant amb un resultat com amb l’altre, el futur immediat del partit no serà fàcil. Cavallers, la partida s’ha embrutat! Potser perquè ja venia bruta de casa…
