Nosaltres que lluitam per separar-nos d’Espanya hauríem de ser els primers a qüestionar el valor de la unitat per la unitat. “Mejor Unidos”, sense anar més lluny, va ser un eslògan dels espanyolistes, que de fet havien copiat d’Escòcia. I potser els escocesos d’un altre lloc abans. La unitat és un valor positiu si és al voltant d’una idea positiva, i un valor negatiu si és al voltant d’una idea negativa. En d’altres paraules, la unitat no és res.
Crec que he comentat altres vegades que l’única investidura a la qual tots els diputats independentistes varen votar favorablement és la de Pere Aragonès. Quan vaig renunciar a continuar al Parlament per, entre d’altres coses, no dur al meu currículum la taca d’haver-lo investit, potser no era tan evident. A aquestes alçades, però, és difícil negar que aquesta unitat va ser un error colossal. La unitat de l’independentisme al voltant d’un govern mesell i ostatge del PSOE no podia acabar bé.
Convé posar tot això de manifest ara que hi ha qui encara ven el relat de la unitat com a solució màgica als mals de l’independentisme. Si algú vol provocar la repetició de les eleccions perquè no li va bé el resultat, hi té tot el dret. Però si tornam a votar a l’octubre i el resultat és encara pitjor, que no es queixi després. Ara mateix no hi ha cap indici que repetir les eleccions, amb unitat o sense, pugui servir per recuperar el milió de vots perdut.
En realitat, el problema que té l’independentisme no és de manca d’unitat entre els partits que aspiren a representar-lo, sinó l’excés d’unitat d’aquests partits amb forces unionistes i espanyoles. Fins i tot els que diuen que no volen un president del 155 porten anys fent-hi pactes i fent que la gent els perdoni l’aliança amb la dreta per deixar Catalunya sense autonomia ni democràcia.
Evidentment, la picabaralla permanent ha contribuït a afeblir l’independentisme. Però res l’ha afeblit més que la sorprenent unitat estratègica que han aconseguit al voltant dels pactes amb el PSOE. I no hi haurà remei per a la decadència i la desmobilització del moviment mentre aquests pactes continuïn vigents. La mala notícia és que com que tots hi tenen pactes ningú no els qüestiona globalment.
En efecte, vistos els resultats que han donat les investidures de Pedro Sánchez no és fàcil defensar el gir estratègic de Junqueras l’any 2018/9, ni el de Puigdemont l’any 2023. Ambdós ens havien explicat amb notòria eloqüència l’error immens que és posar el futur de Catalunya en mans del PSOE. Unes sigles que, com va dir el Rufián que feia gràcia, no representen res millor que l’acrònim de “Pedro Sánchez Os Engaña”.
Ara Illa ha guanyat les eleccions catalanes. I tot i que la investidura no serà fàcil, si l’aconsegueix té fins a tres majories alternatives per governar. Perquè tothom l’ha situat al centre. Els comuns blanquejant el PSC més de dretes de la història. La dreta espanyolista, entre altres coses, regalant l’alcaldia de Barcelona a Collboni. I l’independentisme pactant-hi a tot arreu que ha calgut per arribar al poder.
En aquest escenari, és molt important que almenys una part de l’independentisme es mantengui independent i sense cap hipoteca ni pacte amb el PSOE. Clarament, és millor romandre separats que unir-nos amb partits o entitats que tenen vincles directes o indirectes amb el govern espanyol. Si més no, perquè algú haurà de tibar per trencar aquests pactes i dependències que impedeixen que l’independentisme es torni a posar dempeus.
Tots sabem que la independència serà unilateral o no serà. Que serà amb conflicte amb l’Estat o no l’assolirem. Que tendrà costos o no la gaudirem. Per això, desconfiau de qui us vengui la unitat com a única estratègia per conquerir la nostra llibertat nacional. D’aquesta gent, el millor és mantenir-nos-en separats fins que ells se separin de l’enemic. O no és evident?
