En els darrers dies, les declaracions en seu judicial de l’excomissari Villarejo sobre l’atemptat del 17-A han produït un fort rebombori i un nou intent dels partits independentistes d’obrir una comissió d’investigació al Congrés dels diputats sobre l’actuació del CNI. Una reacció que, si bé és comprensible des de la indignació que produeix un tema tan sensible, ha demostrat manca de contenció i estratègia per part de tots els agents polítics que pogueren sentir-se concernits.
En primer lloc, com molta gent desconeixia declaracions anteriors de l’excomissari sobre terrorisme, no sabien que el seu objectiu principal era perjudicar el general Félix Sanz Roldán. Aquest militar fou nomenat cap de l’estat major de la defensa el 26 de juny del 2004 pel govern de Zapatero i el 2009 recol·locat com a director del CNI, càrrec que ocuparia deu anys i des d’on esdevindria l’home de confiança de Soraya Sáez de Santamaria. Davant la impossibilitat de comptar amb el seu partit i la falta de suport dels companys del govern, la vicepresidenta decidí buscar la col·laboració de funcionaris amb una visió d’Estat no partidista i passat pròxim al PSOE que feren d’ella el visir Iznogud de Mariano Rajoy.
En aquesta línia de perjudicar el CNI, Villarejo ja havia insinuat el març del 2019 que el CNI s’havia negat a investigar l’11-M i un any més tard, també en seu judicial, elaborà el rocambolesc relat segons el qual l’atemptat de l’11-M fou ordenat per França i executat pels serveis d’intel·ligència marroquins amb el propòsit de fer Zapatero president, ja que aquest s’havia compromès a entregar el BBVA als francesos. És a dir, en temes de terrorisme, Villarejo sembla una font tòxica, fantasiosa i desesperada per cridar l’atenció d’alguna facció política que li faci el joc.
En segon lloc, Villarejo no ha aportat cap prova o indici nou. Tot el que sabem continuen sent les investigacions publicades per Carlos Enrique Bayo a Público el juliol del 2019 i, per tant, ens trobem exactament a la mateixa situació que el 2019. Com llavors, no hi ha una majoria parlamentària capaç de forçar una comissió d’investigació i, a més, el judici tancà en fals qualsevol investigació policial. Si hi ha gent que manté l’esperança en possibles instàncies judicials internacionals, se’ls ha d’informar que allí es valorarà si s’infringiren els drets de les víctimes a una tutela judicial efectiva i és molt probable que Espanya sigui condemnada per aquest motiu, però, malauradament, no s’obrirà cap investigació sobre els fets.
Finalment, Villarejo feu les declaracions en seu judicial, però en exercici del seu dret de defensa. Per tant, no tenen cap element probatori com alguns s’han pensat, sinó justament tot el contrari, perquè Villarejo pot mentir davant dels jutges sense cap mena de sanció penal. Tanmateix, la seva tàctica de distracció ha tingut tant d’èxit que fins i tot els europarlamentaris independentistes han elevat una pregunta a la Comissió Europea sobre les seves paraules. Si molta gent es pensa que es tracta d’un gest solemne, lamento comunicar que més bé han patit una relliscada de la qual se’n penediran més prompte que tard. Per si no és de domini públic, recordem que no correspon a la Comissió avaluar l’exercici del dret a la defensa en un judici.
En les actuals circumstàncies, sols hi ha dues vies que ens poden ajudar a saber quin fou el paper del CNI durant els atemptats del 17-A: la primera seria una filtració provinent d’altres serveis d’intel·ligència que també tingueren sota el radar Es Satty i compten amb més informació sobre el cas, però se’m fa difícil imaginar per què voldrien perjudicar els col·legues espanyols. L’altra opció seria que, novament, un agent del CNI contactés amb Carlos Enrique Bayo per aportar més proves, malgrat que també ho veig difícil. L’exigència de la veritat sobre el 17-A ha esdevingut una bandera dels partits independentistes i aquest hipotètic agent del CNI es jugaria la seva carrera professional per fer-li el joc als enemics d’Espanya. Per a ell, ja no es tractaria de denunciar la incompetència de la institució a la qual ha dedicat la seva vida, sinó d’alimentar el foc de teories de la conspiració.
De fet, els únics interessats a perjudicar Félix Sánz Roldán amb aquests atemptats són els estrategs formats al voltant del president José María Aznar durant el seu segon govern i coneguts com a neocons. Aquest grup es distancià del PP de Mariano Rajoy per la seva feblesa respecte del Marroc i consideren que el CNI té una forta dependència dels serveis d’intel·ligència marroquins quan es tracta de combatre el jihadisme. Aquesta col·laboració amb un enemic estratègic d’Espanya és un dels principals perills per a la seguretat nacional espanyola i defensen una ruptura total amb Rabat, un plantejament que sols mereix atenció per part de VOX, mentre que la resta de partits guarda silenci sense saber què fer o dir.
És més, amb tot l’enrenou, la insinuació més important que feu Villarejo ha passat totalment desapercebuda. L’endemà de les seves paraules davant el tribunal, explicà que a Es Satty a principis dels 2000 se’l detè per entrar marroquins amb passaports falsos, fabricats pels serveis secrets marroquins. És a dir, que segons diu l’excomissari, ell pot provar que Es Satty era un agent marroquí el 2000, acusació que, òbviament, connectarà tard o d’hora amb les seves teories sobre la implicació dels serveis secrets marroquins en l’autoria de l’11-M. Fins i tot hi ha el risc que comenci a elucubrar que darrere l’atemptat del 17-A hi havia instruccions de Rabat i aquells que li han conferit algun tipus de credibilitat es troben atrapats per les seves paraules.
Per tant, tenim que els europarlamentaris independentistes s’han precipitat i compromès la seva credibilitat per la necessitat de mostrar als seus votants que feien alguna cosa per resoldre un problema que, si optaren pel realisme i la contenció, haurien d’admetre que no saben com resoldre i, encara més, tenen dubtes que, fins i tot sabent-ho, tingueren la força per resoldre-ho. Aquest cas és interessant perquè, precisament, ens trobem davant el mateix patró de comportament que tot conflicte genera a l’independentisme: no hi ha res semblant al realisme en els seus plantejaments, tot és voluntarisme màgic.
Els crits de s’ha d’investigar, probablement, ens faran sentir millor i plens de dignitat, però no responen a qui ha d’investigar, on ha d’investigar i com pot investigar. És cert que l’independentisme pot acusar els altres partits de no voler-ho fer i pensa que així demostrarà els indecisos com són de malvats els unionistes que no volen fiscalitzar el CNI. El problema d’aquest discurs és que, si som en una situació de xoc de dos projectes nacionals que s’exclouen com el català i l’espanyol, esperar aquest tipus de debats és absurd, perquè no hi ha transversalitat possible.
Si els independentistes instrumentalitzen l’atemptat del 17-A per desplegar la seva agenda política, cap de les faccions polítiques oposades col·laborarà amb ells per perjudicar la unitat d’Espanya. Tot serà un mal menor acceptable i es poden desplegar una infinitat de contraarguments: són accidents que passen, les responsabilitats en assumptes d’Estat no es depuren a la llum del públic, són tot fabulacions fonamentades en indicis precaris… L’única qüestió rellevant serà a qui beneficia el nostre posicionament públic: si als meus o als altres. En realitat, portem amb aquesta dinàmica des de setembre del 2017 i la transversalitat ja és nul·la, situació que molts desitjaven, però el petit detall que un dels projectes nacionals compta amb exèrcit, policia i serveis secrets i l’altre no sembla lluny de resoldre’s.
El més paradoxal és com aquesta impotència i incapacitat es destil·la com una mena de força moral que, en teoria, revitalitza el moviment i garanteix la seva puresa espiritual. És el masoquisme clàssic dels grups minoritzats que, en la pràctica, tenen terror a ser hegemònics o guanyadors, perquè no sabrien què fer amb la victòria. Els gemecs compungits per la dolguda ànima de Catalunya es prenen com un signe de fortalesa que demostra una mena de concentració de la consciència nacional, d’acumulació de forces espirituals que, arribat el dia de l’esdeveniment precipitant, desencadenaran un alliberament nacional espontani, perquè la nació ja hi és, encara que adormida, com precisament proven tots eixos escrits sobre el martiri de Catalunya.
D’aquest mode, s’evita qualsevol plantejament realista que exigeixi una estratègia per sortir del trilema on el catalanisme s’ha endinsat: es pot prometre tot a tots i no s’ha de fer cap esforç o sacrifici, perquè es tracta d’arreplegar gemecs i plors fins que la indignació nacional sigui tan concentrada que, arribat el dia de l’acte final d’injustícia i maldat dels espanyols, tot es precipitarà. Evidentment, el problema és que aquest acte final d’infàmia sembla que cada vegada pot requerir més repressió, que va deixant les seves víctimes, i no es precipiti res al final.
Per altra part, la consigna desfeta darrera desfeta vencerem pot mobilitzar els convençuts, però no despertarà l’entusiasme dels temerosos o neutrals. Es demana una predisposició per al martiri que no és universal i titllar de covard, traïdor o botifler qui no vol anar a la presó pot funcionar per assenyalar negativament els companys de la causa. Tanmateix, tard o d’hora, es farà evident que, fins i tot entre els més cridaners, l’instint d’autoconservació és més fort que l’exigència de sacrificis que han de produir màgicament revolucions. L’estratègia no és rellevant, perquè el voluntarisme màgic ho resol tot amb compromís personal. La seva efectivitat o resultats tangibles no importen, perquè el fonamental sols és la voluntat personal.
Des d’un punt de vista espiritual, aquest tipus d’actituds són reconfortants, però en l’àmbit pràctic contraproduents. Són mecanismes de pensament religiós que es troben a molts corrents polítics i, per exemple, tots ho fem també amb l’ecologisme, on ens imposem petits actes rituals de penitència que són fútils i, tot i això, ens fan creure que contribuïm a un bé superior. Molts cops, és el mecanisme de defensa que utilitzem per negar-nos a acceptar una derrota o que els nostres objectius, en veritat, demanen de sacrificis i esforços que no estem disposats a fer. Pensar que la suma de milers de petites accions individuals cristal·litzaran espontàniament en canvis col·lectius és pur voluntarisme màgic.
El realisme, en canvi, tracta de combinar totes aquestes limitacions, les imposades per les circumstàncies i les provinents de la nostra feble natura, sense caure en autoenganys ni pretendre enganyar els altres amb expectatives que no podem satisfer o ni tan sols sabem com realitzar. El realisme demana confeccionar una agenda d’objectius i fites versemblants per assolir i entén que la millor forma de convèncer els indecisos i neutrals és la força dels resultats. Els èxits demostren qui serà guanyador. Al contrari, els gemecs perquè els reis messiànics no ens porten la joguina de la República que ens prometeren fa uns anys, juraria, són un espectacle de líders malaguanyats.
