No ens distraurem amb els aldarulls de dissabte al vespre (que si els vandàlics lladres eren d’esquerres, que si de dretes..), doncs sols van servir perquè les autoritats catalanes, les municipals i les autonòmiques, sortissin a dir obvietats: que no es toleraran coses així (ja ha passat, qui diu que és l’últim cop?) i que tant els participants adults com els pares dels menors respondran patrimonialment dels estralls (és estrictament el que diu el nostre Codi civil des de fa més d’un segle, i ves a saber quins diners tenen uns i altres!) Però no ens distraurem, sobre tot perquè la jugada electoral de la setmana l’ha protagonitzada el president Sánchez amb el gir que ha sabut donar a les entrevistes proposades als quatre líders principals per Jordi Wild.
Els que tenim fills que han seguit aquest i altres youtubers sabem com va començar l’ara entrevistador de polítics. Jordi participava en batalles de reptes virals a les xarxes de lo més eixelebrat: En l’últim, que va protagonitzar amb el també famós Auronplay, es van provocar a menjar el que mútuament es servissin, fins que Jordi va posar excrements de gat a l’entrepà d’Auron. Mai més van col·laborar, però Wild va aprofitar la fama per canviar de registre i esdevenir una mena de Loco de la Colina en el seu podcast on ha entrevistat tota mena de persones, sempre des d’una encomiable posició de transparència i poc protagonisme. Ara, però, sense dubte en tindrà, doncs tota mena de públic visionarà i analitzarà les seves entrevistes a Feijoo, Abascal, Colau i Sánchez que, per aquest ordre, han acceptat anar-hi, tot i que en el cas de Sánchez ha acceptat d’anar-hi un cop conclosa l’astuta operació de canvi de registre de tot plegat.
Pel que fa a Catalunya la jugada menysté la resta de candidats, donant a Catalunya més protagonisme a aquests candidats que a Nogueras, Rufian, però això obriria un meló complementari. El cas és que quan ja hi havien acceptat els seus adversaris, Feijoo i Abascal de forma quasi immediata, Colau, força després, i abans que Sánchez digués una paraula, se li acut a David Broncano d’una manera tan casual que fa pudor, girar també una invitació a tots quatre candidats. I ves per on, Pedro accepta de forma immediata anar a la televisió que els adversaris de forma jocosa anomenen justament “Telepedro”, i on el propi Broncano fa broma amb el fet que el president sigui el seu amo, tot inquirint el to d’entrevista que més li plauria. De riure. si la cosa no fos per plorar.
Amb el vist i plau del “capo dei capi”, l’entrevista fou un massatge, però no per les preguntes, sinó per la manca de reacció de qui preguntava a les respostes de l’entrevistat. Tot i que Broncano no sigui periodista, alguna cosa es podria haver replicat a la succinta “decepció” amb què Sánchez va respondre a l’afer Ábalos, i a com de puntetes va passar sense conseqüències pel que fa al gravíssim incident de Ceuta. Tot va resultar un no res quan a la pregunta sobre la vida sexual va respondre que no tot és copular, que també compta fer l’amor i que de diners, tot és del seu sou públic, una observació que ens ha de fer recordar que mai ha viscut d’altra cosa que de la política. Però en això Broncano tampoc hi va parar atenció.
La jugada mestra estava feta. Ara ja podia dir sí a Jordi Wild, com immediatament va fer. Això significa que als seus adversaris no els hi queda altra opció que acceptar anar a La Revuelta. L’alternativa, no anar-hi, és poc viable, però si hi van no sols confirmen la constant afirmació del director de l’ens sobre la pluralitat que manifesta, sinó que ni per un moment poden esperar que l’ambient que es trobaran sigui lo favorable que ha estat el que va acomboiar el president Sánchez. Mentre tant, Jordi Wild es juga el seu prestigi a xarxes, si no tracta amb absoluta igualtat tots els candidats, perquè ell ja no serveix caca de gat.
No sé si la jugada estava pensada. Però més de quatre milions de persones van veure al President en un estil semblant al de Barack Obama quan va aconseguir convèncer Amèrica de que un negre podia ser president. Proper, simpàtic, fins i tot seductor. El perfecte estil dels psicòpates que, com Ted Bundy, van ser capaços d’enamorar perdudament les dones fins i tot quan ja es trobava en el corredor de la mort.
