L’ombra de la ingovernabilitat plana, fa l’efecte, sobre Catalunya. He tingut l’oportunitat d’anar preguntant a tots els candidats a la presidència de la Generalitat més o menys el mateix que els altres periodistes: ‘I després de les eleccions, què?’. Després de participar ahir en una entrevista amb Salvador Illa i escoltar-les seves promeses que mai pactarà amb independentistes, que és més o menys el mateix que els partits independentistes diuen que no faran amb Illa, he optat per posar el titular que encapçala aquest comentari; i és que tots estan angoixats pel futur immediat, però aquí no hi ha qui s’aclareixi sobre com pot ser aquest futur.
Perquè tothom parla del dia després de les eleccions, però ningú troba respostes segures sobre què passarà aquest dia i els que el seguiran. Ni tan sols els tres candidats amb més possibilitats d’alçar-se amb la victòria saben a hores d’ara ni què serà d’ells aquest dilluns ni si podran mantenir els seus compromisos de no pactar amb uns o amb altres. Les enquestes, la totalitat de les que coneixem, tot i que l’absurda legislació prohibitiva ens impedeixi divulgar les més recents, insisteixen que o hi ha un acord a tres o, amb els números que ara s’estudien, no hi haurà govern.
La veritat és que, si els tres candidats principals insisteixen, a l’hora de la veritat, en els seus vetos, tindran força difícil fer-se amb una majoria suficient com per establir un poder estable. I això aboca Catalunya a una repetició de les eleccions d’aquest diumenge, que probablement mai s’haurien d’haver celebrat ni ara ni d’aquesta manera. Perquè, segons els cànons clàssics, unes eleccions haurien de servir per aclarir un panorama polític, no per enfosquir-lo ni complicar-lo encara més. I això, la foscor, és el que ha vingut succeint en les eleccions espanyoles, i és el que bastant probablement succeirà, llevat sorpreses majúscules, en les catalanes: és possible, molt possible, que no solucionin res.
I així doncs? Doncs jo segueixo apostant per un acord entre independentistes i PSC, potser amb una presència mínima dels Comuns, diguin el que diguin ara els caps de llista. Aquest acord, encara que sigui fràgil, seria preferible a haver d’anar a unes eleccions d’aquí a alguns mesos, amb la ingovernabilitat a la qual portaria una situació provisional com la que ja es pateix ara. Hi ha massa coses per arreglar a Catalunya com per permetre un període més d’indefinició, de desencontres i de fustigació: des de la situació dels presos fins a la manera de relacionar-se la Generalitat amb el govern central, passant per una lluita coordinada contra la pandèmia i contra la catàstrofe econòmica que ens arriba, sobretot, penso, conviden ara a l’acord i no a la guerra. Sospito que cal conllevar, com deia Ortega, no perquè agradi més o menys una certa conllevanza, sinó perquè aquí i ara pot ser no quedi altre remei.
Pot ser Illa qui basteixi aquest acord? Pot ser Aragonès? Podria fer-ho Laura Borràs? En aquest moment, ja dic, gairebé vigília que els catalans vagin a les urnes, i quan tots els candidats fan servir un llenguatge més aviat de rebuig que d’acostament –el que pot resultar fins lògic a poques hores d’una votació–, és molt complicat veure la llum. No vull ser pessimista: entenc que el pacte és imprescindible, però també percebo que està molt lluny. Excepte, insisteixo, que es produeixi una mobilització rara en l’electorat, sense que ni les enquestes ni els observadors més perspicaços hagin pogut detectar-la.
Estem ja massa acostumats a afrontar eleccions que porten aparellades més incerteses que certeses. No va passar així ni en les gallegues ni en les d’Euskadi –ambdues tenia un guanyador segur–, però sí que ha vingut succeint en les legislatives, que inevitablement han propiciat una crisi política a Espanya que dura ja més de cinc anys. Tinc la convicció que tot el tauler, el nacional i, per descomptat, el català, es mourà després d’aquest 14F: forçosament ha de ser així. El que és terrible és no saber en quina direcció es desplaçarà aquest tauler, o si algú hi clavarà un cop de peu i totes les peces d’aquests complicats escacs saltaran pels aires. I llavors, què. Doncs escac.
56 
