Es pot discrepar tant com es vulgui d’ERC i de les seves llistes electorals, com les de qualsevol altre partit, però no és gaire discutible que la candidatura de Tomàs Molina al Parlament Europeu és un gest de compromís impecable. Molina és un professional de la meteorologia i la comunicació, amb un recorregut llarg que li ha reportat una posició còmoda en encarar, als seixanta anys, el final de la seva carrera. És molt conegut -i això ho pot aprofitar, legítimament, a les urnes- i aporta un perfil d’expert en qüestions mediambientals que posa a disposició dels electors que hi estiguin interessats.
Tot això hauria de ser suficient per considerar positiu un pas endavant com el de Tomàs Molina. Estem parlant del número quatre en una llista que ara només té tres eurodiputats i que ho tindrà difícil per créixer fins al quart. A més, l’escó de Molina és una hipòtesi, ben diferent del nomenament a dit de qualsevol alt càrrec del Govern o d’alguna altra administració. Significar-se en favor d’unes sigles, sense necessitar-ho i amb un resultat incert, té més d’implicació cívica que de ‘pagueta‘, per fer servir aquest terme despectiu tan de moda a les xarxes. És cert que en el cas concret d’aquesta candidatura es podia haver estat més escrupolós i anunciar com s’administraran les aparicions a la televisió durant la campanya en el propi mitjà on treballa Molina que, a més, és públic i dirigit per càrrecs de confiança, precisament, d’ERC. Però, en fi, aquest país és com és.
El cas és que necessitem més professionals i emprenedors que s’impliquin en la política. Gent al marge de les estructures i les conspiracions dels partits que no necessitin la cobertura de les sigles per sobreviure i que renovin tant com puguin unes organitzacions moralment indefensables.
