Des que es va presentar el document titulat Acord de la comissió bilateral sobre el finançament singular de Catalunya en el marc de la reforma del sistema de finançament i sobre l’assumpció de competències en l’IRPF per part de la Generalitat, amb un títol gairebé més llarg que el text – de només cinc pàgines– i totalment buit de contingut, Catalunya sap que li han tornat a prendre el pèl, ERC apuja el to cada dia demanant desesperadament al PSC que faci alguna cosa perquè sembli que el seu pacte d’investidura tenia algun sentit i Madrid es crema. Com era de preveure, l’actuació estel·lar va ser d’Isabel Díaz Ayuso: “¿Como pago los colegios ahora?“. Semblava una escena de Loles León a Aquí no hay quien viva. La seva cantarella ja s’ha sentit tant que no causa gaire sensació, que no vol dir que no faci el seu efecte.
Però hi ha hagut una altra reacció estudiadament desmesurada, tenint en compte que aquest “acord” –signat entre dues potes del socialisme estatal institucional, la del PSOE i la del PSC– no canvia absolutament res. El deep state de la fiscalitat espanyola ha saltat com una molla: l’Associació d’Inspectors d’Hisenda i l’Airef sobreactuen vaticinant un desastre en la gestió dels diners públics si funcionaris de la Generalitat –cosa que de moment no passarà– intervenen en la recaptació i/o la gestió d’impostos, cosa que no vol dir, ni de lluny, que els diners recollits a Catalunya es quedin a Catalunya –cosa que no passarà mai, mentre formi part de l’estat espanyol. Representa que vetllen per la proverbial eficàcia de l’administració espanyola, coneguda històricament: que ho preguntin a Mariano José de Larra.
S’estan posant nerviosos i no se sap per què. O sí que se sap. Se sap que estan tan interessats com Ayuso a fer creure a l’opinió pública espanyola que Catalunya els roba per culpa de Pedro Sánchez. A veure si cau d’una vegada amb una empenteta del seu propi partit, sector Emiliano García-Page i Felipe González, i Espanya torna a ser la de sempre, sense les extravagàncies d’un president que no ha trobat una altra manera per arribar a la Moncloa i mantenir-s’hi que flirtejar amb l’independentisme.
