No sé fins a quin punt la gent és conscient que, històricament, els debats identitaris han omplert els buits que deixava la manca d’un projecte de país ambiciós. I menys gent encara, potser, és conscient que hi va haver un pla deliberat per omplir també el buit que deixava l’abandó de la lluita per la independència per part del govern de Pere Aragonès. Que hagin aconseguit arrossegar al debat de la identitat tanta gent que inicialment no tenia aquest pla, doncs, no és gaire bona notícia.
No vull dir que calgui enyorar aquell independentisme que havia cuidat buidar de contingut identitari el projecte de país. De fet, el mal anomenat independentisme no-nacionalista és un dels diversos invents conceptuals que ha donat el procés que no trobarem a faltar. És clar que la seua desaparició, per anar bé, no hauria de posar de manifest que els seus defensors no només no eren nacionalistes sinó que tampoc no eren independentistes.
És evident que l’independentisme no identitari no s’aguanta per enlloc. Perquè cap territori no es planteja separar-se de l’estat al qual pertany si no es concep com un subjecte o un ens diferent. Diferent en el sentit de distingible de la resta de comunitats que conviuen sota el mateix govern. Per això la identitat és inseparable d’un projecte polític d’alliberament. N’és un ingredient imprescindible.
Ara bé, un moviment independentista no és essencialment identitari. Ho és en el sentit que normalment es tracta d’una nació que vol disposar d’un estat per, entre altres coses, assegurar la supervivència de la pròpia identitat. Assolir la plena sobirania és principalment una qüestió de poder. És innegable que construir una nova comunitat política estatal suposa decidir qui en formarà part, i això té molt a veure amb la identitat, però sense poder no existeixes políticament.
Aleshores, caldria preguntar-se, per què la immensa majoria d’entitats, partits, pensadors, opinadors, etc. que es reclamen independentistes semblen submergits en debats identitaris? Realment, després del que ha assolit i del que té pendent el nostre moviment d’alliberament nacional, la prioritat han de ser aquests debats? Són part del camí que hem de fer, o són símptoma que no estam fent cap camí?
Si donam per bo allò que deia al principi, el fet que hi hagi tal inflació de debats identitaris (alguns més constructius que d’altres, òbviament) es deu a la manca d’una estratègia per avançar cap a la independència. De fet, és segurament una forma de replegament defensiu o de retorn a les casernes d’hivern. És de fet un fenomen que ha passat en altres nacions després d’intentar alliberar-se sense èxit. Em ve al cap, per exemple, el cas del Quebec.
Per quan vulguem tornar-ho a intentar, doncs, a l’independentisme li farien més profit debats sobre el poder. Sobre com conquerir, exercir i defensar el poder. Però també sobre com l’exerceix (i n’abusa) l’Estat per impedir-nos de tenir el nostre propi poder. De fet, per mi és innegable que si el primer intent de fer la independència ens ha portat fins on ens ha portat és perquè ens falta una millor comprensió del poder.
Tampoc no es tracta de donar per bona qualsevol noció de poder. I menys d’adoptar una visió que no sigui coherent amb els nostres valors com a país. Sobretot, no caldria imitar la forma espanyola de concebre i exercir el poder. No cal dir que no és l’única ni la millor forma d’entendre’l. Fer un país nou també val la pena si aquest país no és una reproducció a menor escala de l’Estat que patim.
En tot cas, hi ha una raó bàsica per centrar-nos més en el poder que en la identitat. Regenerar i reconstruir el moviment independentista després de l’1-O vol dir enfocar-nos a fer efectiu el mandat vinculant del referèndum. Votant vàrem decidir ser independents. Ens vàrem guanyar el dret de ser-ho. Tots nosaltres. Siguem qui siguem, parlem com parlem, o votem qui votem. Per acabar la feina, per ser efectivament independents és condició necessària i suficient que el nou nosaltres li prengui el poder a l’Estat.
