Plataforma per la Llengua ha denunciat l’acomiadament d’una treballadora en període de prova en la cadena Veritas per parlar català al treball i ha publicat gravacions d’àudio on es pot escoltar a un encarregat d’aquests establiments explicar que aquesta és la raó per dir-li que plegui. En poques paraules, l’han fet fora per l’exercici d’un dret constitucional. La notícia és un escàndol a tots els nivells i mostra el grau d’impunitat interioritzat pels partidaris de l’extinció del català que, d’una forma grollera i maldestra, pretenen violentar tota llei o principi jurídic.
En primer lloc, tenim l’abús general de l’empresari que entén el període de prova com un espai fora de la llei on pot imposar el seu criteri lliurement i sense restriccions. Es tracta d’un error comú, perquè l’Estatut dels Treballadors determina que no és necessari expressar la causa de la finalització de la relació laboral, però aquesta manca d’exigència no equival a legitimar la inexistència d’una causa. És a dir, hi ha d’haver una raó per prendre aquesta decisió i, com molt bé ha fet la persona afectada, el treballador té dret a exigir la motivació d’aquesta decisió i impugnar-la davant dels tribunals.
En aquest mateix sentit, hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional (STC 166/1988) que anul·la un acomiadament durant el període de prova si es fonamenta en la violació d’un dret fonamental, mentre que l’article 4.2 de l’Estatut dels Treballadors prohibeix específicament la discriminació per raó de llengua. És un cas clar, sòlid i evidencia el poc nivell intel·lectual i humà de l’equip gestor de l’empresa, un escaló, on certament, són necessaris acomiadaments massius per fer-hi entrar una mica de talent.
En segon lloc, hi ha la qüestió de la imatge de marca o del prestigi social. Veritas és un supermercat ecològic que fa massa olor de verd, progressista, inclusiu… No és un lloc on trobaràs, en principi, un votant de VOX o del Partit Popular; però, a l’hora de la veritat, el seu comportament en qüestions lingüístiques no difereix d’aquests partits, malgrat que tota la cartelleria de la cadena sembli feta pel dissenyador gràfic de guàrdia de l’extinta, però mai definitivament morta, Iniciativa per Catalunya-Verds. Tanmateix, la majoria dels seus clients i consumidors potencials són catalanoparlants atrets per la façana eco-friendly i, òbviament, després d’aquesta relliscada, el seu ecologisme de cartó-pedra no pot amagar que els propietaris, per qüestions de classe i tradició, serien votants prototípics de VOX i el PP.
Per altra part, més increïble encara és l’origen de les suposades queixes dels clients: una denúncia interna feta per companys de treball contraris a l’ús del català. Això significa que l’empresa protegeix i incentiva la discriminació al lloc de feina per raons lingüístiques i, a més, elabora reglaments il·legals on parlar en català es pot considerar una falta greu per indisciplina dels treballadors. Són actituds denunciables davant la inspecció del treball i que comporten també sancions administratives que, esperem, no tarden a aplicar-se després del corresponent procés.
Finalment, és necessari recordar que no és el mateix no contractar o acomiadar a una persona per ser incapaç de comunicar-se en una llengua que parlar una llengua al lloc de la feina. La ignorància, malgrat l’opinió general dels monolingües, no és un dret fonamental protegit per cap Constitució, ni tan sols l’espanyola. No existeix el dret inviolable a ser ignorant i no saber comunicar-se en català no és un mèrit professional, mentre que saber parlar-lo és un requisit totalment legítim i legal per a un lloc de feina. Cap persona ha sigut mai acomiadada per saber castellà o anglès, ni tampoc se l’ha fet fora per parlar castellà, mentre que Veritas ha fet just el contrari: ha acomiadat una treballadora per parlar la llengua del país on viu, per exercir un dret fonamental protegit per la llei ha perdut el seu treball, no per la seva ignorància o incapacitat per expressar-se en castellà.
Tanmateix, encara hem de resoldre la qüestió jurídica de si seria procedent l’acomiadament en un cas real, i no a una simulació maliciosa com a Veritas, d’un treballador que es negui a utilitzar el castellà amb els clients que ho demanin. En aquest punt, no hi ha jurisprudència i ho haurien de decidir per primer cop els tribunals. Si la negativa fos a parlar l’anglès, per exemple, podria ser raó de finalització del contracte, però parlar anglès no és l’exercici d’un dret fonamental, mentre que parlar català sí ho és.
Sobre aquesta problemàtica, s’hauria de recórrer a la jurisprudència dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea que permet la discriminació que afecti drets fonamentals amb tota una sèrie de requisits: la negativa a parlar castellà hauria de ser continuada i sistemàtica, aquesta negativa hauria de produir inconvenients reals a l’empresa per problemes de comunicació que derivaren en perjudicis tècnics i econòmics demostrables i no hauria de ser possible destinar el treballador a una ocupació sense tracte amb el públic on pogués parlar únicament en català.
Com s’ha comentat adés, en aquest cas no es compleixen aquests pressupostos, però no es pot obviar que el TJUE amb la seva sentència C-157/15 va legitimar la discriminació laboral per raons religioses i, en l’actualitat, les empreses podrien acomiadar treballadors si reben queixes continuades dels usuaris pel seu aspecte o semblança física. En aquesta controvèrsia, el tribunal de Luxemburg estimà que aplicar una política de neutralitat religiosa al personal que atenia els clients era un objectiu legítim per a una companyia i era possible acomiadar a una treballadora per la seva negativa a llevar-se el vel islàmic durant les hores de feina si es complien les següents exigències: les mesures s’havien d’anunciar amb anterioritat, ser generals, constants i continuades amb totes les creences i no generar-se una discriminació indirecta d’un grup determinat de persones que pogueren demostrar un perjudici en les seves possibilitats de promoció. Tot i això, aquesta política no podia estendre’s a treballadors que no tingueren contacte amb el públic.
Tanmateix, els tribunals belgues que plantejaren aquest dubte al TJUE optaren per desatendre aquests requisits i, en la pràctica, a Bèlgica la discriminació per raons religioses al treball està protegida pels tribunals, que han normalitzat l’acomiadament de treballadores per portar el vel islàmic i codificat un concepte de neutralitat religiosa que, en veritat, és cristià o catòlic. Per tant, hi ha un funest precedent de legitimació de la discriminació a Europa, malgrat que no ens importa massa perquè no ens afecta i, de fet, molts dels qui s’indignen quan la discriminació els afecta personalment, la troben normal quan els discriminats són els altres, perquè segur que hi ha una raó molt lògica i comprensible que ho justifica. Malauradament, els qui et discriminen també pensen que tenen raons molt lògiques i comprensibles i, a més, tenen la força d’un Estat darrere.
