Tots som esclaus de les nostres paraules i sense dubte és difícil que algú surti ben parat si se’l grava i es difonen les seves converses privades. Per això són privades. Però de la mateixa manera que un ministre va acabar exposat a l’escarni d’haver estat espiat i gravat en el seu propi despatx, els que cada dia donen lliçons de moralitat i critiquen despietadament les formes mafioses de l’adversari apareixen com a contradictoris i fariseus si en les seves converses (privades, sí) demostren que ser pomes del mateix pomer.
En diverses ocasions he dit que crec que en les gravacions filtrades a la premsa s’ha d’estar sobretot a la pregunta de qui grava i fins i tot a la de qui filtra, però denunciat això i com diria qualsevol periodista, passem a parlar del contingut, no per fer el joc als delinqüents traficants d’informació, sinó per veure si això de la delinqüència no es troba a banda i banda del fil estès entre espies i espiats. Tot i que la setmana ens ha proveït d’altres converses molt sucoses pel paisatge que dibuixen entorn les oportunitats d’aconseguir contractes amb les administracions públiques, convindrem que la frase per a la història és “això li farem pagar”. L’autoria de la frase interessa a una part de la informació d’aquest país que sols indaga en la femta, però aquestes quatre paraules són definitòries d’una concepció del món determinada i que cal analitzar i eventualment intentar eradicar.
Perquè “això” és un pronom referit a l’entrellat dels mitjans de comunicació del que com ha dit el director de TV3, “tothom”, i m’ho crec, vol treure el seu profit. Em consta de l’equilibri malabarista dels directors de molts programes per compensar el que voldrien i el que poden fer. “Això” és quelcom més complicat del que sembla capaç d’admetre qui va dir la frase…
Perquè “li” és un pronom que indica una persona concreta a la que es considera responsable única de les decisions, quan a aquestes alçades de la pel·lícula la persona que ho diu ja sap, i és el pitjor, que en els dos principals mitjans públics catalans, s’apleguen mil tensions a les quals no són aliens els acords en els seu dia establerts entre els dos socis de l’actual govern, que van intentar vestir la seva lluita intestina posant-hi respectivament en un mitjà el director i a l’altre el cap d’informatius. I a veure qui guanya.
Per què “farem” és el futur d’un verb que, com està declinat en primera persona del plural, implica més d’una persona, però no sabem a quantes, si s’inclou a l’interlocutor de la conversa, si s’estén a una família en el sentit més fílmic de la paraula o si estem parlant d’un partit polític.
I qüestió més greu, perquè “pagar”, altre verb, infinitiu i quasi bé infinit, ens obliga a preguntar-nos, com a ciutadania, en què consistirà el preu que el destinatari del “li” sembla deure a aquesta colla. Avís a navegants que estiguin temptats d’ acceptar un càrrec polític perquè, si algun dia algú pensa que no han estat a l’alçada de la consigna, potser a més de fer-los fora, podran impossibilitar el seu futur professional just els que potser mai han tingut altra via que l’obediència i el seguidisme.
Entre l’implícit i l’explícit de la frase de marres es mou la nostra decadència com país, i tothom que té a veure amb la cosa pública n’és, per acció u omissió, una mica responsable. Però no oblidem que en la condició humana és versemblant no dir tot el que es pensa, no pensar tot el que es diu, i de vegades pensar poc abans de parlar.
1
