Dijous acabava el termini que el PSOE i Junts s’havien donat per trobar una fórmula d’acord en la proposició de la llei d’amnistia. Les converses s’han dut en un secret que ressembla el del col·legi cardenalici durant l’elecció del Papa. Només en Jaume Asens va filtrar fa dies que hi haurà acord i que està a la cantonada. D’aquesta manera, el communard engega la seva campanya a les eleccions europees. Perquè Asens és com l’ocell tero, del gautxo Martín Fierro, “que a un costat fa els grits i a l’altre pon els ous”.
Després de l’unànime pronunciament del Tribunal Suprem processant el MHP Puigdemont i el diputat Wegensberg per terrorisme, l’única via que té Junts és votar de nou en contra, si la proposició no treu tota menció al terrorisme i l’alta traïció. Amen de piular a les xarxes que es tracta d’una arbitrarietat judicial sense precedents. A més a més, la negativa no contradiu pas l’informe de la Comissió de Venècia.
Es pensa que aquesta possibilitat provocarà un terrabastall a Espanya i, per a evitar-ho, els líders d’ERC, Junqueras i el MHP Aragonès han esdevingut predicadors de la llei amb l’entusiasme que Elmer Gantry predicava la del Senyor. És, diuen, una llei robusta, com el martell de Thor. Si de cas fos el cas que no fos tan robusta, ja es trobaran mesures adequades per a solucionar l’inconvenient.
L’única mesura adequada seria treure al Tribunal Suprem d’entre els queixals la seva presa puigdemontesca i això, llegit en clau de separació de poders, sembla més difícil que quadrar el cercle. S’interpretaria com a una interferència inconstitucional d’un poder en un altre, un atac a l’estat de dret, un cop d’estat; i enfortiria l’oposició per demanar eleccions anticipades al regne d’Espanya.
Que la decisió del tribunal espanyol està dictada pel seu esperit nacional franquista i no per cap consideració jurídica és obvi; que, en si mateixa, es pot considerar també una interferència indeguda i un cop d’estat judicial, una conclusió lògica. La qüestió és qui defensa l’estat de dret davant d’una interferència inconstitucional del Tribunal Suprem? I la resposta només pot ser el Tribunal Constitucional. No costa res albirar una futura baralla entre els dos tribunals, la coexistència dels quals ha estat sempre incòmoda, com una lluita de dos animals del Jurassic Park. I això trigaria temps.
Mentrestant el sistema del 78 tornaria a un àmbit molt més familiar i entretingut debatent sobre la darrera allau de corrupció, la dels negocis amb les mascaretes, on sembla implicat tot el dramatis personae d’aquesta cort dels miracles, on et pots trobar que han fet ministre Mackie el Navalla
Si dijous es reafirma acord, la qüestió llavors serà saber si la redacció acordada aconsegueix frenar l’activisme polititzat del Suprem, impedint la patriòtica i desfermada hermenèutica dels jutges salva pàtries. Una nova redacció que faci impossible una actuació dels jutges més enllà de llurs competències sembla, en principi, una bona solució.
I no és de témer que l’aprovació de l’amnistia, una necessitat per a tots els processats, tingui cap repercussió en la causa davant el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre vulneració de drets durant el procés per l’1 d’octubre. No té res a veure. Els nou recurrents van contra el Suprem i no en tenen cap raó per a desistir. La sentència del TEDH pot arribar a ser tan demolidora com s’espera.
Una altra cosa és l’impacte de l’amnistia sobre les perspectives electorals de l’independentisme. La intencionalitat política del tribunal suprem és més subtil i coneixedora de la realitat catalana del que sembla, com es veu en el fet que no fa cap menció de Marta Rovira malgrat trobar-se aquesta en la mateixa situació i exili que el president. Els republicans són els aliats. Fins i tot el Suprem espanyol veu les diferències entre ERC i Junts que el mateix president Puigdemont sembla no percebre quan continua parlant d’una unitat independentista que no té cap possibilitat de materialitzar-se si no és sobre la base dels postulats republicans, que no són independentistes.
La unitat de què parla el president és la dels tres membres de la partitocràcia, però, aleshores, caldrà afegir alguns possibles unificables més, l’última l’opció encapçalada per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, que van anunciar la seva creatura durant el període de votació de la llista cívica de l’ANC, amb un encomiable esperit unionista. I van demostrar alhora llur tarannà independentista de soca-rel des de l’òrgan de propaganda d’ER, conegut com a TV3.
