Aquesta setmana passada s’han lligat en l’actualitat dues de les qüestions més transcendents per al futur immediat de Catalunya. De Catalunya i de qualsevol altre país d’aquesta part del món. La immigració i l’educació. D’un costat, els tres partits que integren el govern, Convergència i Unió, les dues patronals, UGT i Unió de Pagesos, Càritas, la Creu Roja i vint associacions del món de la immigració van subscriure un pacte nacional després de mesos de negociacions. L’acord inclou mesures polítiques –estableix les condicions perquè els immigrants extracomunitaris puguin exercir el dret a vot en les eleccions municipals-, socials –proposa un servei d’acollida universal, sistematitzat i homogeni- i d’integració –estableix mesures de formació en l’idioma i els costums del país-. Preveu, a més, una important inversió de 3.880 milions d’euros fins l’any 2012. Una inversió, per cert, que només serà possible amb un acord de finançament que la possibiliti. ¿Qui ha dit, una vegada i una altra, que l’augment de l’autogovern de Catalunya és un problema “que no interessa els ciutadans”? Interessa tant com el mateix impacte de la immigració. Perquè només amb més autogovern es pot tenir prou poder per afrontar-lo amb criteri i solucions propis. El mateix dia que l’acord es feia públic arribava també a l’opinió pública l’enfrontament entre els estudiants de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Davant uns pocs centenars d’alumnes que han convertit el campus en una barricada permanent, els discrepants amb aquesta opció va començar a exposar públicament el seu rebuig. En realitat, la qüestió és ben senzilla. ¿Pot una minoria sorollosa imposar a la força una protesta a la majoria silenciosa? L’educació a Catalunya presenta uns dèficits horrorosos. El Pla de Bolonya pot ajudar a superar-ne alguns, però, en tot cas, és una finestra oberta a un debat de molt més calat. Un debat necessari que només donarà resultats si tots els implicats accepten que comportarà canvis i sacrificis. Immigració i educació. L’acord impulsat pel govern i que ha buscat la màxima complicitat política i social és un avanç i un encert. La resistència d’un col•lectiu d’alumnes molt més important que els que protesten és un senyal d’esperança. Potser no anem tan malament com ens pensem.
- CA
