Fa temps, un destacat líder de CiU em va preguntar per què jo era d’Esquerra Republicana de Catalunya. Jo li vaig respondre que cap altre partit s’acostava tant al meu somni. Jo entenia aleshores humilment, i encara mantinc avui humilment, que ser dipositari d’un somni compartit amb molta gent és el tresor més gran que pots tenir en política. Segurament és el que més distingeix la política creativa en majúscules del partidisme i l’electoralisme. És del tot prioritari, per tant, fer-se valedor i mereixedor d’allò que et dona més força, caràcter i complicitat. I fer-ho realitat o, si més no, avançar amb fermesa cap a la fita desitjada.
El somni d’ERC és la República Catalana, amb tot el que representa d’independència nacional, de justícia social i de valors democràtics i civils. No és un objectiu fàcil, com hem vist al llarg dels darrers anys. Però ser-ne dignes portadors no hauria de ser tan complicat; molts dels nostres predecessors van aconseguir passar-nos el llegat viu, en condicions que avui serien duríssimes i insofribles per a nosaltres. A la nostra generació, afortunats com som, no se’ns demana deixar-nos la pell per la causa. Això sí, de tant en tant tenim la sort que la providència ens posa al davant alguna prova, per verificar si encara som nobles garants dels ideals que han estat confiats a les nostres mans. La decisió sobre la investidura de Salvador Illa com a president de Catalunya és un d’aquests embats.
No entraré a valorar si els acords proposats són solvents, malgrat que, sobre el paper, admeto que les promeses impressionen. Felicito els negociadors i els agraeixo la feina que han fet de bona fe. Però crec que ja s’ha discutit i s’han exposat molts dubtes sobre el document en si; que si l’aposta econòmica és impossible, que si els socialistes són de fiar o no, si la carpeta sobre la llengua catalana ja l’hauria d’haver aplicat ERC des del Govern, que si el deep state espanyol ho rebentarà tot (començant pels inspectors d’Hisenda, que ja han avisat)… No sé si cal donar més voltes a interrogacions especulatives, que sonen molt a déjà vu i que al capdavall no constitueixen –penso- el nus de la qüestió. El que per a mi és transcendent, en aquesta hora delicada per al partit i també per al país, és si el vot al PSC ens enforteix o no en la ruta cap a la República Catalana. Deixeu-me que us ho plantegi en forma de preguntes.
Realment algú pensa, honestament, que un vot a Salvador Illa és una acció afirmativa? Amb el cor a la mà? Que això ens acosta a la independència? I que els socialistes ens assistiran en encaminar-nos al somni republicà? És rellevant o ja no ho és, que en el moment que ens hi vam apropar més, el 2017, els socialistes d’aquí i d’allà es comptessin entre els actors més virulents a l’hora d’impedir-ho? Ens imaginem sincerament que són demòcrates de debò, quan neguen fins i tot el dret de les persones a votar i decidir el país on volen viure? Avui que es parla tant de cordons sanitaris per aïllar antidemòcrates, com es poden pactar i honorar compromisos amb una formació que rebutja que el seu propi poble determini lliurement el seu futur? Abans de moure peça, no caldria exigir un gir copernicà dels socialistes, en aquest postulat tan essencial?
Què pensaran els votants d’ERC, els que resten i els que han desertat? Amb aquest acord podran confiar més o menys en les seves sigles predilectes? No havíem quedat que calia una profunda reflexió sobre la pèrdua de suports, renéixer de dalt a baix i recuperar la confiança, la dels electors i les bases? És aquesta la renovació i la regeneració que omple discursos i manifestos? Que no havíem de recuperar les fortaleses perdudes? Tornar als fonaments i que l’independentisme recuperés la trempera? I doncs què fem llançant-nos alegrement en braços de qui vol esborrar del mapa l’independentisme i la memòria del referèndum del 2017? A veure, si us ho miréssiu des de la Lluna, a molta distància, pensaríeu de veritat que els republicans afermen un triomf memorable amb aquesta jugada? O bé que són més aviat els socialistes, amb astúcia i destresa, els que han desarmat els republicans, tot enfilant-se a la presidència de Catalunya i dient al món sencer que s’ha acabat la ximpleria del Procés?
Quant als que mostren pànic a unes noves eleccions, s’ho haurien de fer mirar. No havíem quedat que estimàvem les urnes? Ara resulta que els campions de les urnes ens despengem amb una entesa, a la desesperada, amb els que les esbutzaven i se les emportaven? Perdoneu, però això no té ni cap ni peus. Seria molt més raonable exigir un seguit de passes reals per part del poder espanyol i, mentre no arribin, anar a les urnes tants cops com calgui. Sense por. Potser d’aquí a uns mesos, si realment s’ha arrencat algun avenç material, els votants i exvotants d’ERC se sentiran més cuidats i ens faran més confiança i tot seran raons per treballar un acord, fins i tot de coalició de govern. Però no pas ara mateix; voleu dir que és el moment de córrer cap a la piscina i llançar-s’hi de cap? Amb tan poca aigua?
Situem-nos l’endemà de la investidura d’Illa, d’aquí a unes setmanes. Ens mirarem satisfets al mirall? Haurem fet un digne servei a l’ideal col·lectiu que representem? Podrem aguantar la mirada dels nostres veïns, familiars, amics, i dir-los sense vergonya: “Vam investir el senyor Illa perquè significava un vot afirmatiu a la República Catalana?” De debò? Això diríem? Que aquell ‘sí’ va ser realment un ‘sí’? Ei, sense conyes, companys de les urnes. Fem-nos el preciós favor de votar a consciència.
