El meu avi patern era de la CNT. La meva àvia, una catòlica practicant fins al final de la seva vida. La meva història familiar no és gens excepcional, més aviat, estadísticament més freqüent del que podríem pensar. De fet, per la meva procedència social, la meitat dels avis dels meus amics venien de situacions similars, tenint en compte que Catalunya ha estat la capital mundial de l’anarcosindicalisme, fet completament compatible amb una tradició religiosa imponent, i en ambdós casos, malgrat que teòricament incompatibles, amb la circumstància de representar dues grans tradicions culturals i intel·lectuals.
Quan, a finals del segle passat, vaig decidir dedicar-me a això de la història, i havia de triar un tema per al meu doctorat, vaig elegir l’anarquisme. Més enllà de qualsevol afinitat ideològica que em pogués inspirar, m’interessava sobretot esmenar la meva ignorància particular sobre el tema, en un país sobre el qual, malgrat l’innegable paper històric d’aquest moviment polític i intel·lectual, restava colgat per un aclaparador silenci. Ni a la mateixa facultat, amb comptades excepcions, es tenia en gaire consideració. Com si la CNT, l’organització anarcosindicalista més important del món no hagués tingut mai la seva seu a Barcelona, o com si una experiència revolucionària com les col·lectivitzacions del 36 no haguessin tingut mai lloc. Un dels primers impactes sobre aquesta estranya relació amb la memòria col·lectiva era adonar-me com, en els diversos arxius sobre l’anarquisme català (molt especialment la Biblioteca Arús o l’Ateneu Enciclopèdic Popular) era més freqüent trobar-se remenant papers a nord-americans, francesos, suïssos o de qualsevol lloc del món que un català. De fet, en una conversa amb Jordi Nadal, deixeble de Vicens Vives i probablement el millor historiador de l’economia d’aquest país, ja em deia que dedicant-me a aquestes qüestions no tindria mai cap carrera acadèmica, perquè en el fons hi havia una mena de tabú intel·lectual sobre una qüestió que incomodava les forces vives d’un país on s’havia pogut demostrar, amb tots els matisos que es vulgui, que es podia tirar endavant sense líders ni elits. El trauma d’un Vicens Vives de vint-i-sis anys que s’adonava que el seu grup social de provinença resultava prescindible, va resultar un xoc terrible que encara perdura en l’inconscient col·lectiu i en el tracte de la historiografia oficial del país.
Tot i que un quart de segle després que decidís dedicar-me a allò que alguns historiadors van definir “els perdedors dels perdedors”, si bé s’ha avançat i escrit molt més sobre l’anarquisme català (quan començava, érem potser menys d’una desena d’historiadors que ens hi dedicàvem, i sortien com a molt tres o quatre llibres l’any), la presència del paper de l’anarquisme en la nostra memòria col·lectiva continua essent desproporcionadament desconeguda respecte a la rellevància que va tenir. És cert, també, que entre l’esquerra, el sector més marxista, els seus implacables enemics, és el que ha predominat en el món universitari i adjudicat una visió desfavorable en el cànon historiogràfic. Tanmateix, la història del país està incompleta sense assumir aquest esperit llibertari que perdura en l’inconscient col·lectiu: el fil roig, de què parlava David Fernández. Malgrat que Catalunya, com a nació sense estat, tingui certa predilecció per la història (recordem el tricentenari de 2014), en realitat sembla com si li tingués por al passat que no encaixa per determinats esquemes polítics, normalment vinculats a projectes parcials de la nació.
El mateix que ha passat amb l’anarquisme, que ha marcat profundament la nostra història i, per tant, la nostra identitat, està passant ara amb l’altra part del binomi. La tradició cristiana s’està invisibilitzant, bandejant de la cultura col·lectiva, com si fes nosa. Certament, hi ha hagut una història marcada per un antagonisme entre una esquerra anticlerical i una església amb episodis recurrents de reaccionarisme. En tota història nacional sembla inevitable que hi hagi disputes entre grups socials que fan servir els elements simbòlics com a armes de guerra. Tanmateix, l’anticlericalisme, en termes de Lenin, no deixa de ser una mena de malaltia infantil de l’esquerranisme. I en una societat neoliberal fonamentada en la dissolució de nexes socials, qualsevol cosa que ens remeti a la tradició, i que no compleixi amb els valors sofisticats i a mida que improvisa, seguint la moda, determinades ideologies de temporada, la connexió amb el passat, que és allò que ens remet a una identitat col·lectiva, és creixentment qüestionada.
Si hi ha una cosa que agermana a esquerra i dreta, en aquest moment, és el menyspreu al passat. I bona part del malestar existencial que es constata políticament té a veure amb això, amb la pèrdua de connexió entre avui i ahir, un sabotatge per serrar el cable d’allò que ens lliga amb l’experiència històrica de qui ens precedí. En el fons, com era el lema d’un congrés de joves historiadors de quan jo era un jove historiador, “sense passat no hi ha futur”, i sembla que la profecia s’ha complert.
En el món neoliberal vigent, també s’ha complert la profecia de Margaret Thatcher. “No es tracta de canviar l’economia, sinó de transformar els cors i les ànimes”. Potser el que no sospitava aquesta conservadora amb cert tuf de naftalina és que aquest experiment s’escaparia de les mans als seus propagadors. L’estranya barreja entre desregulació econòmica i individualisme extrem pregonat per l’esquerra hedonista i triomfant del maig del 68, amb el seu individualisme vital, la seva voluntat de trencar amb la tradició i erradicar qualsevol convencionalisme ha generat, això, una societat de mercat, en què el concepte llibertat s’ha transformat, no pas en una voluntat política de suprimir els constrenyiments d’opressions socials, sinó en la destrucció de tots els límits, especialment els ètics i morals, per complir amb desigs individuals. Javier Milei és una caricatura que podria representar això: una societat de mercat és aquella en què fins i tot pots comerciar amb els teus propis òrgans. A l’altra banda de la trinxera, i en un estrany antagonisme on el desig individual representa el nou motor de la història, apareix certa esquerra d’origen nord-americà que té com a emblema el moviment queer, amb teòriques com Judith Butler, en què el desig de ser s’imposa a la realitat marcada per la naturalesa. O en altres termes, que determinada esquerra que domina els marcs polítics actuals, s’estableix la teoria de la “performativitat”, que per a qui requereixi una traducció a aquesta allau incessant de neologismes, podria definir-se com el fet que una intenció esdevingui realitat només pel fet de formular-la. Per exemple, que un home de quaranta anys exigeix a la comunitat política –i sobretot mediàtica– que sigui reconeguda com a noieta adolescent de catorze.
No cal ser gaire suspicaç per entendre que bona part dels malestars socials tenen a veure amb el fet que el culte a l’individu i a les noves subjectivitats, en un món, especialment l’occidental, marcat pel lent enfonsament de les perspectives materials, té a veure amb el que hem assistit durant aquestes darreres dècades. La progressiva destrucció dels nexes socials. De fet, l’individualisme porta a factors com el narcisisme de la identitat, convertir-nos tots plegats en la nostra marca per participar en una competència permanent i darwinista per l’atenció. Com explicava Zygmunt Bauman, les persones tendeixen a esdevenir productes de consum, amb una data de caducitat cada vegada més curta i amb el destí d’esdevenir redundants, “residus humans”, que en deia. De la mateixa manera que Christian Laval defineix les persones com a “empresaris de si mateixos”, en què esdevenim alhora, i a la manera esquizofrènica, explotats i explotadors. Això implica una diferenciació total i absoluta, i la necessitat d’abraçar identitats toves, efímeres i canviants, amb la voluntat d’aïllar-nos socialment. Un aïllament que implica una vulnerabilitat que tot just està emergint en forma de pandèmia mundial de mala salut mental.
I com es tradueix políticament tot plegat? Doncs que molta gent no compra el producte i busca refugiar-se en identitats fortes, en la vella seguretat del grup, en aquells referents que vam abandonar. En el cas català, un dels traumes i errors del Procés va ser aquella estúpida idea del postnacionalisme, és a dir, creure que la catalanitat era una nosa i que calia adoptar una mena de referents globals, prescindir de la llengua, oblidar la tradició. El descrèdit de la història (abandonada progressivament dels currículums escolars i enfonsada en un corrent d’innovació esterilitzadora) consisteix a renegar del passat. De la mateixa manera que espais com els Comuns han fet el possible per ignorar el passat llibertari, l’obsessió contra el cristianisme (i, per contra, fer la pilota a altres religions importades, per cert, en versions força fonamentalistes) han estat interpretades com una tergiversació de la realitat, com un atac al fons d’una ànima que sempre és col·lectiva, com si ens dediquessin a profanar els nostres ancestres. De la mateixa manera que els sectors conservadors catalans van fer tot el possible per fer oblidar el passat revolucionari dels catalans (el mateix Vicens Vives, contrariat, va comptabilitzar fins a onze revolucions en la nostra història nacional), allò que en diríem les esquerres pretenen ressuscitar un anticlericalisme amb un punt d’infantilisme, pretenent faltar a la connexió amb la tradició. Ningú no sembla haver llegit Byung-Chul Han quan precisament explica que la tradició representa aquesta necessària connexió entre passat i present, que ens permet, sobretot, oferir continuïtat i, per tant, seguretat a les noves generacions.
És cert, com ens recordava Benedict Anderson, que la nació és una “comunitat imaginada” que recorre a la invenció i reinvenció de la tradició. Tanmateix, el coneixement del nostre passat és imprescindible per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Cada generació té, per descomptat, el dret, i fins i tot l’obligació de reinventar la nació. Tanmateix, sembla que bona part de la nostra classe política, amb tàcita aliança amb una Espanya que anhela anorrear-nos com a poble, han comprat la moto del postnacionalisme i del menyspreu a qui som. Si volem que milions de nouvinguts vulguin formar part del nostre cos nacional, què els oferim? On i com els incorporem, si no tenim clar qui som? I si no sabem d’on venim, com sabrem on volem anar? En aquestes darreres eleccions, com està passant en moltes altres eleccions arreu de la vella Europa, molta gent està optant clarament per recuperar una idea de nació, probablement molt parcial i amb els aires reaccionaris del passat. I els han votat perquè tots plegats hem deixat a la intempèrie la nostra pròpia ciutadania, farta de competir a veure qui és més singular i particular. Tots som nets d’anarquistes i de catòlics. Hem d’assumir-ho globalment, per gestionar aquesta herència de la manera més justa, generosa i intel·ligent possible. Estem entrant en un terreny en què milions d’individus desprotegits busquen aixopluc en la seguretat que confereix una identitat sòlida. I si els deixem sols, en triaran –de fet, estan triant- una versió esbiaixada i fosca. Passa amb els fonamentalismes religiosos. Passa amb la deriva ultradretana. Respondrem, com fa l’esquerra, des de la supèrbia condescendent que confereix la superioritat moral, el seu pecat capital, o serem capaços de reconstruir un “nosaltres” capaç d’oferir seguretat i protecció als components de la comunitat? Tot parafrasejant Joan Fuster, la identitat la farem nosaltres o ens la faran en contra nostra.
