L’any que se li va concedir l’Oscar a millor actor per la seva interpretació a “El padrí”, Marlon Brando no hi va anar i en el seu lloc i en comptes de recollir l’estatueta, una activista pels drets dels indígenes americans amb vestimenta apatxe va fer-ne un encès al·legat. Es pot dir que fou aquest el primer cop que s’utilitzà una cerimònia artística per fer reivindicacions polítiques. Tanmateix, Brando de resultes d’aquest gest no va ser cancel·lat per les “majors” americanes; de fet, va ser justament per al paper de Vito Corleone que va haver de presentar-se al càsting on Coppola, en veient-lo, va saber que ja no calia buscar més. I és que Brando havia estat apartat dels circuits, no per les seves opinions, sinó pel seu caràcter difícil en el set de rodatge i alguns fracassos de taquilla previs.
Tot això ho dic per aquesta mena de victimisme que es gasten certs actors a Hollywood pel fet de no poder treballar amb algunes productores, diuen que per les seves opinions. Ha vingut a Barcelona a la Gala dels Goya Susan Sarandon, amb un encès discurs de reivindicació de Pedro Sánchez (que “és alt i guapo”, Déu no volgués que això ho hagués dit un home d’una dona) i de Javier Bardem perquè, com ella, estan “en el lloc correcte de la història”. Però saben què? Doncs que m’importa res el que pensin Brando, Sarandon o Bardem sobre el conflicte de Gaza. Ser artista, ser un bon artista no fa veritat el que es digui aprofitant plataformes on són, no per les seves idees, sinó per la seva professió. Però clar, el problema és que des de les diverses plataformes mediàtiques se’ls pregunta i des de la direcció de la Gala no se’ls indica que el seu minut d’agraïments ha de ser això: minut i per agrair.
Si les productores eviten als bel·ligerants no és perquè condemnin les seves idees (unes idees, per cert, en general naïf, simples, òbvies…) És més aviat per la incomoditat que genera que les explicitin en públic, podent provocar entre els espectadors fílies i fòbies que no convenen a la taquilla. Perquè si els bons cinèfils saben separar les opinions de directors, actors o guionistes del seu art manifestat a través de les pel·lícules on participen, no tothom és igual i les xarxes s’han omplert de comentaris ofensius contra aquests “herois de la paraula” que arrisquen ben poc perquè estan ja en hores baixes o tenen les butxaques ben plenes.
Poques persones admiraran tant a Brando com jo. I potser comparteixo el que hagi dit sobre els indígenes de molt diverses latituds al llarg de la seva vida, una vida que, per cert, en relació amb les dones, va ser tot menys exemplar. I? Per veure Apocalypse Now no em cal saber què opina Brando sobre la guerra del Vietnam. Els que diuen que no s’ha de separar vida i obra d’un artista, cancel·laran Brando o Picasso o Bardem o Sarandon. Si continuen així, no quedarà pedra sobre pedra. I si en queden, les avorriran.
