En els últims temps m’han interpel·lat moltes vegades per explicar les diferències entre el govern del president Torra i l’actual. Bàsicament perquè com a diputat vaig donar suport a aquell govern i ara sóc critic amb la deriva autonomista de la presidència de Pere Aragonès. La crítica, previsiblement, és que cap dels dos governs ha tengut intenció de fer res per implementar el mandat de l’1O.
Primer que res, cal dir que els contextos polític, social, sanitari, repressiu, etc. no poden ser més diferents. El president Torra viu en la paradoxa d’haver acceptat presidir un govern que ell no hauria fet. Perquè era de la minoria que pensàvem que després de la renúncia d’ERC a restituir el govern de l’1O el més lògic hauria estat tornar a fer eleccions. Amb la perspectiva del temps, crec que ara ho pensa més gent que aleshores.
El mandat sorgit de les eleccions del 21 de desembre del 2017 era restituir el govern cessat pel 155 i culminar l’aplicació del mandat de l’1O. Això és el que varen prometre tots els independentistes que es varen presentar a les eleccions. Alguns ho volíem complir, sense por a les represàlies. D’altres deien una cosa i treballaven per una altra. L’endemà de les eleccions varen prioritzar immediatament investir un govern a qualsevol preu. I no era només ERC. També el PDCAT.
En tot cas, la restitució del govern de l’1O per reprendre el camí allà on el 155 el va estruncar, era l’horitzó inicial de la legislatura 2018-2021. Un horitzó pel qual va lluitar aferrissadament només una part de l’independentisme, sense el suport de la resta. Fins al moment que, com era previsible, va fracassar. Com també va fracassar la lluita per defensar la sobirania del Parlament, que era i és la condició necessària per aplicar cap programa polític que no sigui purament autonomista.
El segon horitzó li devem precisament al president Torra, i és la proposta de convertir la resposta a la sentència en un momentum per reprendre el camí de la independència. Aquest va ser l’horitzó que va motivar multitud de reunions, espais de coordinació i cimeres entre partits i entitats independentistes. I també va fracassar perquè no varen ser capaços de posar-se d’acord en cap estratègia institucional. L’única resposta va ser finalment l’estafa del Tsunami Democràtic, l’últim gran cicle de mobilitzacions.
Així doncs, és indiscutible que la legislatura passada l’independentisme tenia dues coses que ara no té: horitzó i mobilització. I són dues coses imprescindibles si realment es vol anar més enllà de la gestió autonòmica. Dues coses que, per cert, no solen existir l’una sense l’altra. Abans de la pandèmia, l’independentisme estava mobilitzat perquè tenia algun horitzó, i tenia algun horitzó perquè el carrer l’exigia.
Qui no ha sentit mai algú dir “quan això vagi seriosament, ja m’ho direu” per explicar que ja no participa en mobilitzacions? És una altra manera de dir que la gent surt al carrer amb objectius concrets o tangibles. Dit d’una altra manera: la gent s’implica quan veu un sentit a la mobilizació, que el pot entendre i fer seu. Per acabar amb una taula de diàleg fictícia i res més, no.
Està per veure si quan s’acabi el famós termini de dos anys d’aquesta legislatura els partits oferiran un nou horitzó que torni a mobilitzar les bases independentistes. Crec que no, perquè els partits difícilment arribaran a cap acord per un nou embat. Per les mateixes raons que no ho varen fer per respondre a les sentències: perquè en el fons l’únic denominador comú entre ells és voler ocupar el poder. Greu error de la CUP i Junts haver investit un govern sense horitzó, si realment volien fer res!
La bona notícia és que la gent ja ha demostrat abans que pot mobilitzar-se per un horitzó al marge del que acordin els partits. Quan el govern de l’època ni remotament estava per l’autodeterminació, va ser des de baix que es va engegar la mobilització amb l’horitzó de fer un referèndum per la independència. Això és el que 12 persones varen començar a Arenys de Munt amb el resultat de tots conegut. Els partits s’ho varen trobar i no varen tenir més remei que afegir-s’hi.
Hi ha qui diu que l’independentisme necessita nous líders, nous partits, nous fulls de ruta, nous consensos, etc. En realitat el que necessita és només un objectiu i començar a empènyer per aconseguir-lo. I això, sortosament, no requereix de tenir ara mateix, cap d’aqueixes coses, ni tampoc que les institucions s’hi posin al capdavant. L’únic imprescindible és la gent.
10
