A totes les guerres, una cosa és la teva força real i una altra la força que els altres creuen que tens. I això val també per a la política. Quan es planteja una gran batalla, d’aquelles que poden canviar el sentit de la història, és fonamental saber fins a quin punt els teus enemics tenen la força que tenen o la musculatura que exhibeixen als discursos, a les desfilades o als actes d’autoafirmació, amb l’evident intenció de minar la teva moral.
El bloc PPVOX, que inclou tots els poders estatals madrilenys, està arribant al límit de la seva capacitat de condicionar tota la política espanyola. Volen fer por, però ja no en fan tanta, tot i que seria un greu error menystenir-los novament o donar-los per derrotats abans d’hora. Volen continuar semblant invencibles, una roca impossible de doblegar, però comencen a emetre senyals d’esgotament. I encara no ha acabat aquesta setmana, que promet política, conspiracions i gesticulació furiosa a dojo, un espectacle d’altíssim voltatge, amb «pinganillos» i subtítols.
La «política goril·la», cridanera, apocalíptica, amenaçadora, no s’acabarà aquesta setmana ni en els propers mesos o anys, perquè ja forma part de l’ADN de la dreta ultranacionalista castellana. Però està evidenciant les seves limitacions i febleses. I estan aconseguint, per altra banda, el contrari del que pretenien: forjar un gran bloc, heterogeni, contradictori, ple de desconfiances, que només té tres coses en comú. Passar pàgina i no regalar-los unes segones eleccions, aquest podria ser el mínim comú denominador, a més d’explorar fórmules acceptables, no cal que sigui amb molt entusiasme, per a la tossuda resistència catalana, tocada, però no enfonsada. No és molt, però no és poc.
Si no aconsegueixen finalment executar alguna jugada bruta de les seves, que no es pot descartar, la setmana vinent s’obriran nous escenaris, tan incerts com els actuals, tot i que força interessants. Res de flors i violes: ve una etapa dura.
Després d’un parell de mesos en els quals s’ha començat a dibuixar un estatus diferent per al català, que no serà cosa de quatre dies, i s’ha començat a normalitzar l’amnistia, entre grans escarafalls, no s’obrirà cap mena de porta a l’autodeterminació. No ens enganyem. Al contrari: serà el moment de negociar el preu.
El preu a pagar no serà la investidura de Sánchez. Ja poden dir el que vulguin, serà molt més alt. La pressió es traslladarà de la societat espanyola a la catalana, que descobrirà l’existència d’un peatge: el «no ho tornarem a fer». Podem batejar l’amnistia amb qualsevol nom creatiu i podem fer el mateix amb el preu final, però serà aquest i formarà part de l’intel·ligent «compromís històric», que és molt més que una rendició.
Potser, potser, ho podríem deixar en «no ho tornarem a fer de la mateixa manera». O «ho tornarem a fer, però més endavant». És a dir, mantenint la porta oberta a altres vies per a ves a saber quan i no enganyant-nos massa sobre la capacitat real que tenim ara mateix de forçar les coses i anar gaire més enllà, fantasies al marge. En qualsevol cas, si algú es pensa que l’amnistia serà a canvi de no-res, va molt equivocat.
Aquí vindrà el gran dilema, sense descartar que tot se’n vagi a fer punyetes en qualsevol moment: jugar la partida i pagar-ne el preu, passar pàgina i recuperar forces o trencar el joc i que sigui el que Déu vulgui.
Els compromisos, històrics o no, ja ho tenen, això. No surten de franc per a ningú i ningú no hi guanya ni hi perd del tot. No se surt al carrer a celebrar cap gran victòria, però tampoc no es plora cap gran derrota. A canvi, comença un nou temps, amb noves oportunitats… si els pactes són raonables i es compleixen, clar. Que ja ho anirem veient.
