Aquesta setmana ha fet dos anys que els presos polítics varen sortir de la presó gràcies als indults pactats amb el govern espanyol. En un país tan donat a recordar dates i aniversaris, quan convé, és molt eloqüent el silenci de la classe política autonòmica i els mitjans al seu servei precisament sobre aquesta qüestió. Dit d’una altra manera, com s’explica que després de passar-nos tres anys i mig exigint la llibertat dels presos, ningú hagi volgut recordar la data en què es va assolir?
Crec que la resposta és òbvia. Ni els mateixos protagonistes s’atreveixen a reivindicar ja una operació política que ha suposat un enorme contratemps per al moviment independentista. Els pacte dels indults és, indiscutiblement, l’explicació de les principals decisions estratègiques, totes errònies, que ha pres la majoria independentista que va investir el govern de Pere Aragonès. De fet, la mateixa existència d’aquest govern autonòmic i autonomista és part del mateix pacte.
Si des de l’independentisme ningú no s’atreveix a reivindicar els indults com un èxit és perquè no ho és. De fet, només des de l’entorn del PSOE es veu com un triomf polític, que pot ser que fins i tot el facin servir en campanya. Segons deia aquesta mateixa setmana la politòloga Estefania Molina, “la mayor política de Estado contra el independentismo han sido los indultos”. I afegia, “que el independentismo está KO desde los indultos, lo sabe hasta la derecha”.
Encara és d’hora per conèixer totes les cartes que es jugaran a la propera campanya electoral. Però després de tot el soroll que hi ha hagut en els últims anys amb els indults o la reforma del Codi Penal, ja va cridar l’atenció que a les municipals el tema fossin els candidats de Bildu que havien format part d’ETA. I ara, què voleu que us digui, em crida l’atenció no veure cap dels indultats que han quedat lliures d’inhabilitació a les llistes electorals del 23J.
Crec que és evident que als protagonistes de l’operació no els convé gaire recordar com hem arribat fins aquí. La sensació que els indults s’han aconseguit pagant un preu polític inconfessable i inassumible és ja molt generalitzada. Però, a la vegada, no sé si tothom és conscient que aquest preu encara no l’hem pagat del tot. L’independentisme està pagant encara una enorme hipoteca, els costos de la qual continuen pujant com els tipus d’interès.
Sigui com sigui, crec que calia parlar-ne i calia recordar-ho. El silenci és molt sospitós, perquè el tema de rellevant ho és molt. Diré més, si l’independentisme vol encetar una nova etapa d’avenços i victòries té la necessitat imperiosa d’alliberar-se d’aquesta hipoteca que són els indults. I que no siguin un tema de campanya a les eleccions espanyoles no fa més que evidenciar la necessitat de trencar el silenci, des de l’independentisme.
En les eleccions del 23-J els indults són una qüestió central per als indultats i per als partits que ells dirigeixen, que són els dos principals. Ho són perquè el govern espanyol que sorgeixi de les urnes tendrà encara la potestat de revocar-los durant la legislatura. Però també perquè encara són molts els alts càrrecs pendents de judici, que no podran beneficiar-se de la reforma del Codi Penal. I malgrat que ara ningú no ho diu, als nuclis dirigents dels partits es pensa en un futur indult també per aquests càrrecs.
Així doncs, ningú no pot obviar que les eleccions, els pactes i les estratègies estan greument condicionades pels indults. Els indults presents, però també els futurs. I no en parla ningú. Els partits no ho reconeixen i els mitjans no en parlen. La política catalana no és lliure, està hipotecada, però aquesta hipoteca és l’elefant a l’habitació. Així doncs, tenim un problema que no es pot resoldre si no començam per posar-hi el focus.
Ens hem passat anys cridant “llibertat presos polítics”. No crec que ningú vulgui que tornin a la presó. Personalment, tothom està content que siguin a casa, amb les seues famílies. Però ni el país ni el moviment independentista poden continuar pagant aquesta hipoteca dels indults. El cost és asfixiant i ens n’hem d’alliberar com més aviat millor.
Ho he dit altres vegades i no em cansaré de dir-ho. Aturar la deriva de l’independentisme requereix una primera mesura urgent: totes les persones indultades o que són candidates a un indult en el futur s’han d’apartar de qualsevol càrrec i posició de lideratge o presa de decisions. Per tal que tots continuïn lliures però, sobretot, que el país pugui continuar lluitant per la seua llibertat, cal que facin un pas al costat. És més urgent que mai.
7
36
