Han hagut de demanar-li al rei d’Anglaterra que cancel·li la seva visita d’estat, agendada i preparada amb tot luxe de detall des de feia mesos. A partir d’aquest diguem-ne daltabaix, la premsa anglòfona s’ha començat a esverar de debò pels disturbis que estan esclatant a les ciutats franceses. Han començat a parlar d’escenari Maria Antonieta i de revolta jacobina. El cas és que realment, les imatges de foc i avalots que hem anat veient suggereixen que als veïns del nord, més enllà de les visites reials frustrades, els està passant alguna de grossa. Potser la guillotina no ressuscitarà, però l’ambient d’insurrecció fa pensar que som davant d’un canvi important.
El desencadenant ha estat molt concret; fa un temps el president francès, Emmanuel Macron, va decidir apujar l’edat de jubilació. El suport parlamentari no estava clar, i per tant va optar per aprovar-ho via decret presidencial, una fórmula que li permet esquivar les feixugues discussions i negociacions a l’Assemblea Nacional. Per mitigar la mesura i el procediment, s’hi han afegit matisos i exempcions importants, d’acord amb els anys cotitzats, el tipus de feina del treballador i la casuística familiar, però això no ha evitat l’explosió de descontentament que ha envaït els carrers de la República.
Les vagues, protestes i assalts populars han tingut un disparador molt clar. Ara bé, els motius de fons són molt diversos i profunds. La revolta dels gilets jaunes (armilles grogues) ja va demostrar fa uns anys que les reivindicacions sindicals a França no eren cap broma, i que hi havia un gruix de gent permanentment empipada i altament organitzada, disposada a enfrontar-se a l’autoritat de torn. Sumem-hi l’impacte devastador de la pandèmia, la inflació desbocada, els salaris que perden poder adquisitiu, i els canvis laborals forçats per les noves tecnologies, i tenim els ingredients d’una bomba que porta la metxa encesa.
No es tracta, de cap manera, d’un nou maig del 1968. Allò va ser un aixecament d’esperits joves i idealistes, molt radicalitzats, i propis d’una societat en creixement que veia com li rebentaven les costures. Ara ens trobem amb una rebel·lió de gent madura, de més de cinquanta anys sobretot, que veuen perillar la seva seguretat. Té algun punt de contacte amb la revolta catalana per la independència, que fins a cert punt va ser una insubmissió de gent veterana i cansada que li prenguin el pèl. Hi pesa la noció aquella de “portem tota la vida pencant com uns condemnats i ara s’han cregut que en podran estafar impunement”.
A França hi ha, per descomptat, un mòbil molt material. Ja no es tracta de reclamar somnis, fer frases boniques i alçar la bandera de la imaginació al poder. Les universitats hi són, però no porten el pes de la protesta. No ens equivocaríem gaire si diguéssim que el descontentament mira més la llibreta d’estalvis i el pla de jubilació que no pas els colors de les banderes i els debats intel·lectuals. Amb tot, hem de pensar que també hi ha un enuig monumental pels procediments que ha usat el president Macron, sense cap consideració per les cambres dels electes, i passant-se la democràcia pel folre. En aquest punt és on els infants de la pàtria han dit prou i la protesta s’ha convertit en un clam contra el presidencialisme de Macron.
El que va portar Macron a l’Eliseu és el que ara li passa factura. D’entrada, la imatge d’independent, d’home lliure dels vicis dels partits polítics i de l’establishment, el van fer molt popular entre els més desencisats i els més antipolítics. Però amb el temps, aquelles virtuts han esdevingut mancances. No té cap manual doctrinari, no té estructura organitzativa que el protegeixi o garanteixi el relleu de delfins i successors. El president no té un partit fort al darrere, i es veu obligat a esquivar el parlament per fer les reformes que creu necessàries. Actua realment com un monarca absolut, bastant al marge dels càrrecs electes i dels representants del poble, allò que antigament en deien els Estats Generals.
La guillotina política està servida, tot i que el sistema francès segurament li garanteix una llarga agonia fins al 2027. La pregunta és què vindrà després d’això, al final del seu mandat. Doncs el diluvi. O Marine Le Pen. O tot plegat.
3
