Davant qualsevol intent de regulació, el típic retret que arriba des del liberalisme radical és que no es poden posar portes al camp. Com si legislar i regular, sobretot en temes immobiliaris, fos nedar contracorrent; com si el mercat no pogués ser si no és del tot lliure o, més ben dit, del tot lliure de normes. Passa especialment quan es limita allò que es pot fer amb una propietat privada, provocant el típic “jo a casa meva faig el que vull”. Ens asseguren que la vella doctrina del laissez faire, laisser passer, rebutja la intervenció dels poders públics, que sempre malegen la salut del mercat, i que ja ho deia Adam Smith, que la riquesa de les nacions depenia exclusivament d’això, i etcètera. Sense entretenir-nos en el brillant economista escocès, que no deia exactament el que alguns diuen que deia, seria bo assenyalar les falsedats i contradiccions d’aquest anarco-liberalisme fet del tot a mida i tirant a lesiu.
Si alguna cosa caracteritza les ciutats és posar portes al camp. De fet, una ciutat és, per definició, precisament això; parcel·lar la geografia natural. L’activitat urbana per excel·lència consisteix en erigir tanques, tot seguit murs i portes, crear propietats privades i després, per acabar d’extremar el model cap al firmament, subdividir-lo en propietats horitzontals. El concepte de la propietat clarament no és present en la natura, és un artifici humà, i les finques, les viles i les ciutats són una multiplicació d’aquest invent fins a ocupar gairebé la totalitat de la superfície terrestre. Si blindem i protegim la propietat amb lleis, és perquè altrament aquest principi seria violat sovint; i també regulem els espais públics o comuns, atès que si no, les activitats privades s’hi instal·larien i se’n lucrarien sense aturador. No hi ha, per tant, propietat sense regulació; es tracta de conceptes germans i indissociables l’un de l’altre.
Per això penso que s’ha de legislar l’activitat feta a partir de pisos particulars, sobretot quan genera molèsties a la comunitat, produeix desigualtats inacceptables o rebenta el funcionament just i intel·ligent del mercat. Per exemple amb els pisos turístics. Acabem de saber que el govern espanyol ha dictat una multa de 64 milions d’euros a AirBnb per operar de forma fraudulenta. La multa ve de la identificació de 65000 pisos d’ús turístic. Caldria sumar-hi els 9000 anuncis il·legals que Turisme de Catalunya ja havia detectat fa uns mesos. Previsiblement, els operadors i els propietaris que hi fan negoci s’han exclamat, amb queixes com les indicades unes ratlles més amunt. I ara el Parlament de Catalunya també té previst legislar per tancar l’escletxa que s’havia obert amb els pisos de temporada, un altre model de residència de pas que està saturant el mercat i disparant els preus.
Qualsevol persona que tingui ulls per veure i orelles per escoltar sap que els pisos turístics no milloren la situació dels lloguers a una ciutat, sinó que l’empitjoren considerablement. Quan un propietari pot triplicar els ingressos d’una unitat residencial amb estades turístiques, ha de entendre que això té un cost; tendeix a fer pujar els lloguers, a disminuir el parc d’habitatges disponibles i a generar sorolls, molèsties de tota mena i caiguda en picat del règim de bon veïnatge. No és acceptable que els pisos degenerin en habitatges convertits en petits hotelets, sense cap llicència ni cap dels serveis o garanties que han d’oferir tots els establiments hotelers. I sense cap dels costos ni de les responsabilitats que ha de tenir l’hostaleria respecte a la comunitat on opera. Tot plegat per afavorir el lucre d’uns quants espavilats, molts dels quals ni tan sols tributen a la ciutat o al país que es dediquen a explotar.
El mateix podem dir de les regulacions sobre els lloguers i l’activitat immobiliària en general. L’especulació i l’increment de preus s’ha de poder contenir, ja que es tracta d’un producte de primera necessitat. Els índexos, la declaració de zones tensionades i altres mesures comparables són segurament necessàries en un context d’escassetat, sempre i quan no acabin provocant efectes no desitjats, com ara que els propietaris deixin de llogar o deixin d’invertir –no podem matar el mercat del lloguer, que ja està en hores molt baixes. Pretendre que tothom sigui propietari és un desig thatcherià ple de bones intencions (o no), però és difícilment aplicable, perquè no tothom vol o pot comprar el pis on viu. Això s’ha comprovat en entorns que porten anys d’experiència amb regulacions com les que ara comencem a legislar aquí. I també fruit de l’experiència en altres latituds, se sap que la mesura que més ajuda a fer assequible l’habitatge, és la construcció de parc públic o protegit. De fet, té tota la lògica; si funciona amb la sanitat o l’educació, per què no amb l’habitatge?
Des del moment que ens repartim el camp, el dividim i el privatitzem, hem de posar-hi portes. Forçosament. També hem de decidir tots plegats quines activitats es poden fer darrere aquestes portes i quines no, òbviament, perquè el que acabem fent dins de casa pot ser una nosa per als veïns, o fins i tot un perjudici greu. I si el que fem és un negoci lucratiu, cal que passi el vist-i-plau de tots els implicats que ens envolten. No es tracta d’impedir els beneficis, sinó de vetllar per tal que no es converteixin en perjudicis socials. La República de Casa Nostra forma part d’una confederació de Repúbliques, i si aquestes no volen esdevenir el Far West, hauran de pactar unes normes bàsiques i respectar-les.
