Aquest article s’ha escrit el 10 de novembre, en la vigília de la vaga general de l’11-N, amb l’habitatge com una de les seues reivindicacions centrals. La convocatòria torna a situar al centre del debat una qüestió que afecta directament les condicions de vida de la majoria social. Però garantir el dret a l’habitatge exigeix anar més enllà de les mesures d’emergència i afrontar les causes estructurals de la crisi. També obliga a plantejar-nos qui disposa dels recursos i de la capacitat política per decidir les polítiques necessàries per a fer efectiu aquest dret. Perquè l’habitatge no és només una qüestió de mercat o de polítiques socials: també és una qüestió de sobirania.
La crisi de l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions socials dels nostres pobles. L’encariment dels lloguers, l’especulació immobiliària, la insuficiència de l’habitatge públic i les dificultats d’accés, especialment per a la població jove i les classes populars, evidencien el fracàs d’un model que ha tractat l’habitatge com una mercaderia i no com un dret fonamental.
Però aquesta crisi també ens obliga a qüestionar-nos fins a quin punt la capacitat de les institucions per garantir el dret a l’habitatge està condicionada pels recursos econòmics i la capacitat fiscal de què disposen?
Una notícia publicada el 6 de novembre a NAIZ ens ofereix una bona oportunitat per obrir aquest debat. Els grups que formen part de l’acord fiscal de Nafarroa (PSN, Geroa Bai, EH Bildu i Contigo-Zurekin) han pactat una reforma que diferencia el tractament de les compravendes d’habitatges segons la finalitat de l’adquisició i el nombre de propietats de la persona compradora. La mesura preveu reduir al 3% l’impost de transmissions patrimonials per a qui adquirisca el primer habitatge com a residència habitual, i al 2% si es troba en un municipi en risc de despoblament. En canvi, el gravamen augmentarà progressivament per a qui ja acumule diverses propietats, fins a arribar al 15% a partir de l’adquisició del desé habitatge. La reforma també recupera deduccions per a joves i incorpora beneficis fiscals per a determinades donacions destinades a l’adquisició de l’habitatge habitual.
No és una mesura aïllada. Nafarroa ha desplegat altres instruments d’intervenció en el mercat del lloguer. Ha declarat 21 municipis zones de mercat residencial tensionat, que inclouen prop del 70% de la població, i ha posat en marxa un sistema de registre i inspecció dels contractes. Les inspeccions realitzades durant 2026 han permés detectar sobrepreus en el 32,5% dels expedients resolts: en 13 dels 40 casos tancats, els propietaris han acabat rebaixant les rendes després de l’actuació inspectora.
A Euskadi, la situació presenta també una contradicció significativa. El concert econòmic proporciona a les institucions forals capacitats per establir, regular, recaptar i gestionar la major part dels impostos, i permet disposar d’una autonomia fiscal i financera diferenciada. Tanmateix, aquesta capacitat no ha evitat que l’habitatge siga el principal problema social: el 72% de la població el considera un dels principals problemes d’Euskadi, segons el darrer sociòmetre basc. A més, el Parlament Basc ha rebutjat una iniciativa per declarar tota la Comunitat Autònoma Basca zona de mercat residencial tensionat, amb els vots contraris del PNB, el PSE-EE, el PP i Vox, i l’abstenció de Sumar.
A Catalunya, la mobilització popular en defensa del dret a l’habitatge ha sigut determinant perquè la Generalitat desplegara una política de contenció dels lloguers en 271 municipis declarats zones tensionades. Les dades del segon trimestre de 2026 indiquen que els preus han augmentat un 0,7% respecte del primer trimestre de 2024 en aquestes zones, mentre que en les no tensionades l’increment ha sigut de l’11%. És una mostra que la regulació pot tindre efectes en la contenció dels preus, encara que no resol per si sola la insuficiència d’habitatge assequible ni la pressió especulativa.
I al País Valencià? La nostra situació evidencia les limitacions d’un model de finançament que ens manté sense capacitat fiscal pròpia i amb una hisenda autonòmica infrafinançada, endeutada en uns 64.000 milions d’euros i amb greus dificultats per a disposar dels recursos necessaris per atendre les necessitats col·lectives. Però aquesta realitat no és només conseqüència de l’espoliació que patim: el Govern de la Generalitat, lluny de combatre-la i d’exigir els recursos i la capacitat de decisió que ens corresponen, aplica polítiques que agreugen la crisi de l’habitatge i afavoreixen els interessos especulatius en detriment del dret a disposar d’un habitatge digne.
La diferència amb Nafarroa i Euskadi és substancial. El conveni i el concert econòmic els permeten recaptar i gestionar els seus impostos, decidir sobre bona part de la política tributària i negociar amb l’Estat la contribució corresponent a les competències no assumides. Catalunya i el País Valencià, en canvi, sotmesos al règim comú, pateixen una espoliació econòmica estructural. Al País Valencià, aquesta es tradueix en un dèficit fiscal que hem situat entorn del 6,4% del PIB, un infrafinançament crònic i un dèficit històric d’inversió pública. Però l’espoliació va més enllà de les xifres: significa que la riquesa generada pel treball col·lectiu del poble valencià és controlada i distribuïda des d’un poder exterior, sense que disposem de plena capacitat per decidir les nostres prioritats econòmiques.
A Catalunya, la dimensió de l’espoli fiscal també és extraordinària. David Ros, economista del Consell de la República, ha situat el dèficit fiscal català de 2024 entre 25.500 i 30.500 milions d’euros anuals, segons els seus càlculs. No parlem, per tant, d’una simple insuficiència de recursos, sinó d’una transferència continuada de riquesa que limita la capacitat de finançar serveis públics, infraestructures i polítiques socials. Com ha denunciat el Consell de la República, aquesta situació condiciona directament les possibilitats de desenvolupament i d’autogovern de Catalunya.
En tots dos casos, la qüestió de fons és la mateixa: no és només quant aportem i quant rebem, sinó qui controla la riquesa que generem i qui té la capacitat de decidir sobre el nostre futur econòmic. Mentre Nafarroa i el País Basc disposen d’instruments fiscals propis, Catalunya i el País Valencià continuen patint les conseqüències d’un model de dependència i espoliació que limita la seua capacitat d’actuació política i social. Aquesta diferència no explica per si sola els resultats de les polítiques d’habitatge, que depenen també de les decisions dels governs, de la regulació del mercat, de la disponibilitat de sòl i de les prioritats pressupostàries. Però sí que determina una diferència fonamental: la capacitat de disposar dels recursos propis i decidir com s’utilitzen.
La política d’habitatge necessita inversió sostinguda, ampliació del parc públic de lloguer, mobilització de sòl, regulació dels usos especulatius, fiscalitat que desincentive l’acumulació immobiliària i capacitat inspectora. Com assenyala Glòria Caravantes, doctora en Treball Social i experta en habitatge i vulnerabilitat urbana de la Universitat de València, les mesures temporals només són pedaços si no s’afronten les causes estructurals de la crisi. Cal, per tant, una política pública amb continuïtat, que garantisca també la protecció permanent de l’habitatge públic i dispose dels instruments necessaris per a intervenir en el mercat.
Per això, la qüestió de l’habitatge també és una qüestió de sobirania. No podem separar el dret a disposar d’un habitatge digne de la capacitat dels nostres pobles per decidir sobre els seus recursos, la seua fiscalitat i les seues prioritats econòmiques.
La lliçó no és que el conveni navarrés o el concert basc resolguen per si mateixos els problemes socials (ni són plenament independents ni han acabat amb el capitalisme). La lliçó, però, és que la capacitat de decisió fiscal amplia les possibilitats d’intervenció pública. I que la seua absència, especialment quan va acompanyada d’espoliació i infrafinançament, limita les eines per garantir drets.
No hi ha dret efectiu a l’habitatge sense recursos per garantir-lo. I no hi ha plena capacitat per garantir-lo sense sobirania política i econòmica.
