El Parlament Europeu va aprovar el suplicatori dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí el 9 de març del 2021. Dos dies després, el president va renunciar a l’escó del Parlament de Catalunya que havia guanyat el 14F i un servidor va decidir no agafar-lo i tornar a la vida professional. Els mesos següents els vaig dedicar intensivament a treballar en la demanda davant el TGUE que es va resoldre aquest dimecres i en la qüestió prejudicial que es va resoldre el passat 31 de gener.
Des d’aleshores he fet incomptables actes, reunions i xerrades (públiques i privades) per tot el país. He interactuat amb milers d’activistes independentistes que estan a primera línia de la nostra lluita d’alliberament nacional. També he publicat articles setmanals i he mirat de llegir els comentaris i reaccions que provocaven a les xarxes. Finalment, tot i que molt esporàdicament, m’he reunit amb alguns polítics en actiu.
Durant aquest període, segurament les preguntes que he hagut de contestar més vegades són “el retorn dels exiliats serà el momentum que estam esperant?” i “quan podran tornar”? I la meua resposta sempre ha estat doble: primer desmentir que el retorn fos imminent, i segon dir que la clau del momentum no era cap sentència judicial sinó la mobilització popular i l’acció política a l’interior. Ja en un article publicat en aquest diari a finals del 2021 vaig sentir la necessitat d’advertir que “el retorn dels exiliats no genera per ell mateix l’efecte que alguns li atribueixen. Sense crescendo no hi haurà momentum. Només hi serà si abans hi ha un esforç seriós i exitós per revertir l’espiral de desmobilització en què es troba l’independentisme.”
El que ha passat en els últims dos anys és conegut de tothom. No s’ha revertit la deriva autonomista cap a la “pacificació” del país. Tot i que la gent ha tornat a sortir al carrer en dates puntuals (notòriament a la Diada de l’any passat), i això ha tengut efectes positius, (com la caiguda del govern de coalició entre Junts i ERC) no hi ha hagut cap intent seriós de convertir aqueixes mobilitzacions en un crescendo de veritat. Ningú, ni partits, ni entitats, ni influenciadors ni institucions, ha fet la feina que calia en aquest sentit. A aquestes alçades, tots havíem de tenir clar que no hi havia cap momentum a punt de produir-se.
Així, hem arribat a un punt en què les dues preguntes (la del momentum i el retorn) ja no van vinculades. Com tampoc anava vinculada la qüestió del retorn amb les sentències del TGUE de la setmana passada. De fet, qui s’hagués pres la molèstia de llegir les anàlisis més ben informades, ja sabia que fins i tot si haguessin estat favorables no era probable que permetessin el retorn immediat dels exiliats.
Com pot ser, doncs, que la tesi del retorn-momentum hagi continuat circulant en ambients independentistes sense parar? Què ha fet que molta gent de bona fe hagi continuat creient que les possibilitats de fer la independència a curt de termini passaven per un “embat” provocat pel retorn dels exiliats? Realment no és evident que amb la classe política catalana rendida a la gestió autonòmica i el país desmobilitzat ningú no vendrà de fora a alliberar-nos?
La tesi del retorn-momentum ha esdevingut una bombolla en el mateix sentit que ho era la bombolla immobiliària. Al principi podia tenir fonament, però arriba un moment que no. Que la gent la continuava comprant malgrat ser evident que ja no tenia el valor que se li atribuïa. I, com qualsevol bombolla, té uns efectes perniciosos. Distorsiona les coses i, quan peta, arriba la ressaca.
La bombolla de l’exili alliberador pot haver alimentat l’esperança d’una part de la gent que s’ha continuat mobilitzant. Però a la vegada ha tengut un efecte desmobilitzador, un efecte inhibidor de la confrontació interior. Com si l’exitosa lluita de l’exili ens pogués estalviar fer la feina principal de disputar-li el poder a Espanya en el nostre territori, o eliminar costos i sacrificis de la lluita interior.
La independència no ens la regalaran. Ningú no la farà per nosaltres. Només tendrem allò que sapiguem guanyar-nos amb les nostres mans. Els exiliats han fet una bona feina i la seguiran fent. Jo, que he dedicat milers d’hores a treballar per fer possible que ens representin en llibertat al Parlament Europeu, no seré que li desqualifiqui o menystingui. Tampoc els culparé de la bombolla que es va crear. Però avui toca tornar-hi a insistir: la bombolla ha petat. Ningú no ens farà la feina que nosaltres no estam fent.
13
3
