Les guerres que vindran –i que de fet ja estan trucant a la porta i en un cert sentit ja han començat- no es guanyaran o es perdran probablement en una gran confrontació en el camp de batalla entre els contendents principals. Es guanyaran o es perdran a través de guerres locals –diguem-ne laterals- i també en la rereguarda dels veritables contendents. No s’assemblaran –no s’assemblen- al que van ser la Primera i la Segona Guerra Mundial, amb les grans potències xocant entre elles directament i amb tot el seu potencial. S’assemblaran més a la que vam anomenar guerra freda, que de fet va ser calenta i sagnant en molts llocs del planeta, tot i que els Estats Units i la Unió Soviètica no arribessin a enfrontar-se mai directament amb totes les seves forces.
Per pronosticar-ho –com sempre, amb un infinit marge d’error-, no va malament haver llegit L’art de la guerra, de Sunzi, el gran clàssic xinès de fa dos mil cinc-cents anys, però útil encara. Però també hi ajuda veure la història del segle XX i del que portem de segle XXI. I tenir present que, a diferència del temps de Sunzi, si les grans potències xoquessin avui directament i posessin en joc tot el seu arsenal, quedarien destruïdes inevitablement no tan sols les mateixes potències, sinó tota la vida humana al planeta. Seria una guerra sense vencedors i amb tots perdedors. Per tant, dintre de la manca de lògica i del regne de la barbàrie que representa tota guerra, és més imaginable que les guerres que vindran i que ja són aquí siguin limitades i localitzades, encara que en el fons continuïn tenint com a protagonistes les grans potències planetàries (o les que aspiren a ser-ho).
La guerra freda va ser en aquest sentit una guerra mundial per aspersió, amb escenaris diversos, cavalcant sempre sobre conflictes locals i confrontacions entre potències regionals, però protagonitzada sempre d’una manera o altra pels dos grans blocs que van sortir de la Segona Guerra Mundial. Segons reconeixia fa pocs dies el mateix Vladímir Putin –advertint que Rússia ha après la lliçó-, la Unió Soviètica va perdre la guerra freda (o els Estats Units i el món occidental la van guanyar) perquè en una llarga cursa armamentista entre els dos blocs començada al final de la Segona Guerra Mundial va arribar un moment que el règim soviètic no tenia prou pulmó econòmic per mantenir la paritat amb el seu enemic. El nucli de la guerra freda no era tant fer servir les pròpies armes –es feien servir en conflictes parcials i locals, d’una manera limitada- com omplir els arsenals de cadascun dels blocs amb més armament, més destructiu i més sofisticat. Va perdre el primer que no s’ho va poder pagar, quan l’armament soviètic va deixar d’estar al mateix nivell que l’armament occidental. La guerra la va guanyar (i la va perdre) l’economia. La va perdre qui tenia un sistema econòmic més ineficient.
Però, també durant la guerra freda, els Estats Units van ser clamorosament derrotats a la guerra del Vietnam. I aquí la seva superioritat armamentista i econòmica era absoluta. Llavors, per què van perdre? Per molts factors, però un dels més importants no es jugava al camp de batalla, sinó a la rereguarda. Els Estats Units van perdre aquella guerra perquè la seva població no la considerava necessària i no estava disposada a mantenir el cost en vides humanes (i també l’econòmic) que veia cada dia en els informatius de televisió. L’opinió pública de la rereguarda és un factor decisiu en les guerres que han vingut, que tenim i que vindran. Si l’opinió pública d’un dels bàndols considera que no s’hi juga res de substancial, proporcional al cost humà que li genera, si l’esforç bèl·lic no té suport de la població, si en el fons hi ha una part de l’opinió que creu més aviat que és l’enemic qui té raó, això pot fer perdre una guerra. I cal convenir que, en aquestes batalles de l’opinió pública de la rereguarda, els sistemes dictatorials o totalitaris juguen amb avantatge, perquè tenen la seva opinió pública controlada, uniformada i atemorida, mentre que les democràcies liberals es fonamenten precisament en la possibilitat de debat i discrepància en les seves opinions públiques.
En les guerres que vindran i que ja piquen a la porta –a la nostra porta també, no tan sols a la de les zones avui més calentes- el front econòmic i el de l’opinió pública de la rereguarda seran decisius, tant com els mateixos fronts de batalla. Ja està passant. Els qui se senten perdedors en l’anterior guerra freda no es resignen a aquest resultat. L’eix, molt sòlid, entre Moscou i Teheran, ja ha mogut peça en el que podríem anomenar les zones limítrofes entre blocs: l’Europa de l’Est, el Pròxim Orient i el Sahel africà. No és una confrontació directa i total amb el món occidental –el vencedor de la guerra freda-, sinó localitzada, limitada i sovint a través de les seves franquícies, per persona interposada podríem dir. Aquests moviments, molt hostils, han trobat respostes als camps de batalla, però també en l’àmbit de l’economia. Les accions més contundents de resposta del bloc occidental en el seu conjunt han estat, de fet, les sancions econòmiques o el suport econòmic i material als seus aliats en les zones calentes. En el de l’opinió pública, la guerra és oberta.
En els països que s’han sentit més directament amenaçats per aquest moviment de peces –Finlàndia, Suècia, Geòrgia, els països bàltics- hi ha hagut un moviment per reforçar els vincles de tota mena amb el món occidental. Opinions públiques poc disposades a demanar l’ingrés a l’OTAN o a la Unió Europea han cregut que ara era el moment de fer-ho. Mentrestant, l’eix entre Rússia i l’Iran intenta atreure’s les opinions públiques del que anomenen el Sud Global, com en el seu dia la Unió Soviètica va intentar –i en part aconseguir- atreure el que anomenaven llavors els països no-alineats. La Xina es manté a l’expectativa, però no pas en la invisibilitat: recorda en tot moment la seva potència i el seu poder, militar i econòmic. Convençuda, a més, que el seu sistema autoritari pot ser més eficient econòmicament que l’occidental, a diferència del que va passar amb la Unió Soviètica. I la Turquia d’Erdogan –un país de règim inequívocament autoritari, però integrat a l’OTAN- juga simultàniament i a fons cartes contradictòries, a la seva conveniència.
La possibilitat d’una guerra oberta i sense límits entre els blocs és tan salvatge, tan terrorífica per a tothom, que racionalment s’hauria de descartar. Però les accions humanes no són sempre racionals i quan hi ha grans arsenals amb una immensa capacitat destructiva el risc que s’acabin fent servir –per voluntat o per accident– es multiplica de manera exponencial. Però tampoc sembla fàcil imaginar per a un futur pròxim unes dècades de pau i concòrdia universals. Sembla més aviat que anirem a fer més gran el lloc on ja som: guerres terribles, però limitades en l’espai i en els contendents, i grans batalles entre blocs en l’àmbit econòmic (que vol dir en la capacitat de les economies de fer front a les curses armamentistes) i en les opinions públiques de les rereguardes, més o menys disfressades de batalles ideològiques o religioses.
Per al món en què vivim nosaltres, ara i aquí, aquest no és un escenari optimista. La geografia, el model polític i el model social ens situen dins d’un dels blocs, tot i que de vegades els nostres governs juguin frívolament a desmarcar-se’n. I en aquest bloc hi ha una inquietud imminent: que una victòria de Trump en les eleccions americanes activi l’aïllacionisme dels Estats Units i es desentenguin del paper que ha jugat de lideratge del món occidental en la primera i la Segona Guerra Mundial i en la guerra freda. Si passés això, tenint present precisament el paper de l’economia i de l’opinió pública de les rereguardes en les guerres que vindran, seria com si Putin i Ali Khamenei guanyessin les eleccions americanes. Una mala notícia per a Europa.
