L’assassinat del comunicador Charlie Kirk ha fet pujar una tensió política ja prou calenta als Estats Units. La manera com s’han anat succeint els esdeveniments i les reaccions dels diversos actors polítics, ho confesso, m’ha fet pensar en l’assassinat dels arxiducs d’Àustria-Hongria a Sarajevo, un dia d’inicis d’estiu de 1914. I, mirant unes xarxes socials tant polaritzades com preocupades, sembla que no soc l’únic que ha pensat el mateix. Thomas Harrington, catedràtic emèrit de la Universitat de Hartford i bon amic de Catalunya, establia inquietants paral·lelismes entre l’ambient d’aquests dies als Estats Units i el de les setmanes prèvies a la Guerra Civil Espanyola, quan els assassinats polítics afegien benzina als petits incendis que s’encenien irresponsablement. Harrington considera que la manera sobre com les tesis postmodernes han estat interpretades a Nord-amèrica han implicat en el fet que molta gent estableix una equivalència entre el dany ocasionat per les paraules i el dany físic, cosa que ha portat (al meu entendre, de manera temerària) a què molts activistes antitrumpistes acabin justificant l’assassinat. I algunes rèpliques han arribat fins aquí, on l’ambient no sembla menys enrarit.
Més enllà de l’acord o desacord amb Kirk, aquest activista estrella de l’univers Trump era conegut per les seves habilitats retòriques, per la capacitat de deixar K.O. en mig assalt als polemistes més hàbils de l’esquerra. Alguns, per les seves tàctiques que recorden la maièutica, el van comparar amb Sòcrates. Mirant-me alguns dels seus vídeos i les seves idees polèmiques, més aviat penso en els sofistes, amb una tècnica depurada en el combat dialèctic, encara que no necessàriament en possessió de la raó. Tanmateix, el seu assassinat ho canvia tot. Com resava el seu lema, ha estat un turning point, un punt d’inflexió molt perillós en el que podríem considerar l’inici ja declarat d’aquesta guerra cultural, que va començar des d’alguns sectors acadèmics i activistes a partir de la cultura de la cancel·lació, i que pot degenerar ràpidament en quelcom pitjor i terriblement perillós: una cacera de bruixes com la que va afectar tràgicament la Nord-amèrica de la dècada de 1950.
La idea d’una guerra civil no és tan estranya. És el que pensa el 43% dels nord-americans, que consideren que el seu país pot repetir l’amarga experiència de 1861-1865 en menys d’una dècada. No seria un nord contra sud, sinó allò que revelen els mapes electorals entre un Partit Republicà ja hegemònicament trumpista, i un Partit Demòcrata que ha deixat de banda els interessos materials per una cosmovisió amarada de certa mística nihilista. En qualsevol cas, i mirant de posar distància emocional davant d’un procés que ens afecta també a nosaltres d’una manera o altra, aquest punt d’inflexió podria propiciar una terrible sotragada en l’àmbit geopolític, de la mateixa manera que exportar el conflicte a casa nostra. Bé, de fet –i a les xarxes i els mitjans de comunicació em remeto– ja el tenim aquí.
En aquestes circumstàncies, el més elemental sentit comú ens hauria de portar a rebaixar tensions. L’assassinat de Kirk va ser un terrible error, perquè un combat dialèctic només pot ser disputat mitjançant la dialèctica, la confrontació d’idees i la sofisticació dels arguments. I si les velles idees no funcionen, cal elaborar-ne de noves, si cal reinventant-ne les teories sense que això no signifiqui renunciar als determinats principis morals i humanístics.
Ara bé, en aquestes perspectives de guerra civil, cal també tenir una mirada més ampla i des d’una perspectiva més global. Peter Turchin, professor emèrit de la Universitat de Connecticut, un personatge curiós, nascut a l’URSS, de formació eclèctica, fa anys que va exposar aquesta deriva dels Estats Units vers aquesta perillosa situació de tensions internes. És un dels creadors de la cliodinàmica, una especialitat que mira d’aplicar models matemàtics en l’evolució històrica de les societats, exactament el mateix que havia fet a Catalunya Alexandre Deulofeu, veu aquests conflictes interns, aquesta guerra civil larvada, com a exponent de processos profunds experimentats per la societat nord-americana. Turchin vaticina la desintegració política a partir d’inestabilitat dels tres pilars de qualsevol societat històrica: la població, les elits que concentren el poder i l’aparell estatal. I aquest professor identifica una lluita aferrissada entre les elits del país com a un dels principals motius que explicarien aquesta disputa entre demòcrates i republicans. El nombre d’aspirants a formar part de l’elit s’incrementen per dos mecanismes principals: per la sobreproducció de les mateixes elits (per exemple, amb l’eixamplament i inflació del nombre de graduats universitaris, és a dir, de persones que es creuen preparades per promocionar socialment), i per la multiplicació del nombre d’ultrarics. I és això el que s’ha produït en les darreres dècades: més joves preparats, i encara més significatiu, que les polítiques econòmiques del darrer mig segle, fonamentat a rebaixar els impostos a les rendes més altes (i a transferir riquesa de la base al cim de la piràmide social) ha creat tensions entre un nombre d’individus més gran i més ambiciosos per ocupar unes cadires limitades (l’aparell estatal).
De fet, Turchin estableix una comparació amb el joc de les cadires musicals. Hi pot haver un nombre variable de participants, tanmateix, les cadires són sempre les mateixes, o no creixen proporcionalment. Quan acaba la música, qui no troba cadira es pot emprenyar. No passa res quan els perdedors siguin pocs. Ara bé, quan el nombre de jugadors és cada vegada més ampli, la temptació per trencar les regles del joc i jugar brut, saltant-se les normes, és cada vegada més gran. És quan arriben les revolucions, els cops d’estat o les guerres civils, un joc pervers repetit al llarg de la història, que no necessàriament ha d’acabar en conflicte si s’hi posa un mínim de racionalitat i es poden arribar a pactes raonables. La democràcia, amb les seves eleccions, normes i regles, sense anar més lluny, ha servit tradicionalment per substituir la guerra per altres disputes ordenades i incruentes.
L’altre factor és la població. Quan hi ha un cert equilibri entre expectatives i realitats, les societats són capaces d’autoregular-se. Quan hi ha una sensació generalitzada d’injustícia, de degradació, de quedar-se enrere, el conflicte n’és la conseqüència lògica. Josep Costa afirmava fa algunes setmanes que no hi ha cap societat que surti indemne quan es produeix un empobriment material generalitzat, com el que ha succeït amb mig segle de polítiques neoliberals. El mateix podríem dir d’una globalització que ha tingut més perdedors que guanyadors.
En qualsevol cas, en aquesta guerra civil larvada a la qual assistim, on les idees d’uns i altres (per posar algunes etiquetes poc lluïdes, wokes i conservadors), sovint serveixen més de pretextos intel·lectuals que de factors essencials. És com les guerres de religió dels segles XVI-XVII, un d’aquests exemples dels quals ens parla Turchin, quan l’aparença era la disputa entre qui considerava que calia llegir la Bíblia un mateix, o que n’era el sacerdot l’encarregat. Tanmateix, responia a una competència per uns recursos (l’aparell estatal) limitats, i que acabava eliminant violentament un nombre significatiu d’actors.
Servidor de vostès ha fet vot d’escepticisme i no necessàriament considera que Turchin hagi de tenir raó o que la seva interpretació sigui massa o poc agosarada. Tanmateix, un primer pas per rebaixar tensions que poden acabar fatal, requereix una certa perspectiva, i entendre que aquestes guerres culturals es poden reconduir a partir de l’ús de la racionalitat. Almenys aquesta és una de les responsabilitats que hauríem de tenir tots aquells que gaudim de certes plataformes públiques. Què en soc, d’ingenu!
