Ho explica amb precisió el politòleg francès Phillipe Corcuff. Si hi ha una sensació dominant en el camp de l’esquerra, és el de la confusió. Això ho exposa en un llibre molt interessant de 2020, encara no traduït: La grande confusion. Comment l’extême droite gagne la bataille des idées. Corcuff, que no fa gaire va ser convidat al CCCB, apunta una qüestió que sovint passa desapercebuda en les anàlisis. Tothom té més o menys clar que el 1989, any de la caiguda del mur de Berlín, va representar un punt d’inflexió que va condemnar els antics partits comunistes a la marginació. Una esquerra de matriu majoritàriament marxista, van caure en una barreja d’irrellevància i melangia, mentre el món canviava sota els seus peus, i en una direcció contrària als seus principis d’igualtat social i econòmica.
Ara bé, pocs s’han parat a pensar que l’esquerra actual no prové d’un, sinó de dos fracassos consecutius. Perquè a l’enfonsament del socialisme real va succeir la fallida de l’esquerra altermundialista. Segurament, molts lectors recordaran com entre, més o menys 1995 i 2008/2010, el moviment antiglobalització, de gran importància a Europa –sobretot França i Le Monde Diplomatique com a epicentre discursiu– i els Estats Units, van arribar a elaborar un relat potent del neoliberalisme com a causa de la majoria dels mals, i van ser capaços de posar contra les cordes el sistema a les cimeres de l’OMC de Seattle (1999) i Gènova (2001), mentre que van articular un moviment de resistència global a partir de la creació de Fòrums Socials Mundials, molt especialment el de Porto Alegre (2001-2003). Tanmateix, i malgrat disposar de grans teòrics com Naomi Klein o Ignacio Ramonet, de permetre al públic entendre les lògiques perverses de la globalització neoliberal, a la pràctica van ser incapaços d’aprofitar la gran crisi financera de 2008-2010; de donar continuïtat als diversos moviments insurgents de 2011 (el moviment 15-M o les diverses variants d’Occupy Wall Street), o d’assolir algun èxit perdurable en la lluita contra l’austeritat imposada pels governs europeus (2010-2014) per rescatar una banca que avui disposa de més poder que abans. Les propostes alternatives com Syriza, Podemos, La France insoumise, Die Linke, els demòcrates de Bernie Sanders… o bé van fracassar a les urnes, o bé van ser incapaços de doblegar la voluntat dels interessos financers, o bé es van integrar subordinadament en un sistema tant o més tòxic que abans.
Patir una doble derrota ha deixat molt tocades a unes esquerres que, atès que es veuen incapaces de reformar la societat, han deixat l’espai públic per reformar l’individu en l’esfera més privada. Han deixat el carrer per entrar a l’àmbit acadèmic, o el de l’entramat d’entitats i organitzacions, amb més o menys fons públics i privats i quart sector, per tal de fabricar idees, col·locar persones afins i obedients, o mirar d’influir en el poder corporatiu per capgirar les seves intencions i assumir, també internament, el neoliberalisme des d’una perspectiva anímica i espiritual.
L’esquerra, doncs, s’ha reconvertit, de manera discreta i silenciosa, abandonant els seus principis igualitaris i assumint el mateix concepte d’home nou neoliberal (una expressió que comparteix paternitat per part de Christian Laval i Byung-Chul Han) consistent a què cada individu, desproveït de nexes socials, esdevé un empresari en si mateix. I en un món com l’actual, en què l’economia productiva ha deixat pas a l’especulació sistèmica, equival a competir per l’atenció, en base a la singularitat, la innovació, qualsevol cosa que permeti escapar de la massa per poder ser visible, ni que sigui escridassant al més pur estil possessió demoníaca embolicada en una rojigualda a la Plaça Sant Jaume.
Hi ha una equivalència entre nova esquerra i nova dreta. Aquesta darrera, una vegada ja ningú no qüestiona un sistema econòmic fonamentat en la desigualtat i en saqueig dels béns i serveis públics, necessita crear el seu relat justificador. I per a això, en un moment en què els nexes socials, familiars, professionals s’han anat dissolent a favor del mercat, mostren una falsa nostàlgia sobre les identitats fortes: la família, la religió, la nació. De fet, l’identitarisme (qualificada per Corcuff com a “patologia de la identitat”), és la part més reconeixible del seu discurs. Reivindiquen la nació (falsament) homogènia del passat que implica, per tant, l’expulsió d’immigrants o d’aquells “diferents”; reclamen una família tradicional enfront de la llibertat de costums, que implica una òbvia hostilitat a la llibertat de les dones o a la pluralitat de capteniments sexuals. El mateix neoliberalisme ha generat, curiosament, una dreta frustrada, perquè l’individualisme també ha generat malestar entre els mateixos guanyadors del sistema, que troben una existència buida en una vida sense nexes i farcida d’inseguretats, tant materials com existencials.
Ara bé, l’esquerra, havent acceptat ontològicament el relat neoliberal, també ha caigut en el parany de la identitat. Ja no defensen (o ho fan només retòricament) la igualtat com a aspiració, sinó que exalten la diferència. O més que la diferència, la singularitat, de vegades fins a extrems esperpèntics. I més que la defensa de la diferència o la singularitat, hi ha cert ressentiment contra l’antiga homogeneïtat, en el fons fruit de les societats igualitàries (i de vegades opressives) de l’època en què comunistes o anarquistes perseguien una fraternitat universal i sense diferències. Avui dominen teories com la teoria crítica de la raça (on es destaquen i reivindiquen les diferències, culpabilitzant als blancs de la seva existència), es reivindica la singularitat del cos, exaltant els cossos no normatius (i atacant els convencionals, o censurant que els metges considerin l’obesitat com a una malaltia, no pas com a una opció de vida); fent de les dissidències sexuals una nova hegemonia (i acusant els majoritaris heterosexuals convencionals com a una mena de rèmora colonial); o defensant una societat inclusiva (cosa èticament desitjable) que, en nom de l’anticapacitisme, pot generar situacions complexes i inversemblants.
En qualsevol cas, les noves esquerres, que han deixat de parlar majoritàriament de repartiment de la riquesa, la promoció de la igualtat econòmica o d’estatus social o el qüestionament de les relacions de poder material, i se centren en aspectes immaterials, intangibles, eteris, com ho són les noves espiritualitats laiques que s’estenen a la manera de sectes arreu, també al sistema educatiu. I ja no tenen el carrer, el barri, el lloc de treball com a escenari principal, sinó que com reflexiona Chistopher Rufo, una de les joves promeses intel·lectuals de la nova dreta, són les facultats universitàries, els consells d’administració de les grans corporacions afins (com ara Disney, que sovint serveix de corretja de transmissió dels nous valors de la diversitat i la inclusió) o entitats i fundacions que reben generosos fons públics (també coneguts com a “xiringuitos”) que actuen com a lobbies per imposar la seva nova hegemonia ideològica: el tunejament de les noves identitats. Una hegemonia creixent que implica pràctiques autoritàries, especialment en els àmbits acadèmics o de la comunicació, com ara la coneguda com a “Cultura de la cancel·lació”, la intimidació per part d’activistes amb un punt de fanatisme, o el creixent control de certa cultura popular, especialment les sèries o el cinema, on es dibuixa una nova ortodòxia moral fonamentada en la desigualtat, en la diversitat i en el tunejament de les identitats. I per descomptat, el mil·lenarisme iconoclasta, com bé exemplifiquen els activistes contra la crisi climàtica que s’esplaien destruint obres d’art del llegat occidental.
I és així com la vella confrontació esquerra i dreta en base a les condicions materials objectives, en el repartiment del poder, en la conquesta de drets o en la recerca de llibertat, igualtat i solidaritat, a esdevenir una batussa de taverna sobre les identitats. I en aquest sentit, és normal que l’antiga base social de les esquerres es trobi perplexa i se senti abandonada. Perquè, efectivament, les seves preocupacions personals –normalment de base material– estan desateses. I estan disposades a donar suport a qui simplement les escolti i els deixi espai per deixar anar el seu ressentiment, ni que sigui a costa dels seus interessos. Més o menys com el que explica una meravellosa pel·lícula francesa, Retour à Reims (Jean-Gabriel Périot, 2021), testimoni de com les esquerres actuals fan més nosa que servei.
