En només tres setmanes, recentment, he estat veient a la televisió i escoltant a la ràdio notícies sobre governants ben diferents, però tots, per dir-ho amablement, del tot impresentables… un Milei absurd cantant sobre l’escenari, sacsejant de manera molt estranya un micròfon i cridant, o fent gest de cantar, aplaudit i corejat per centenars de persones; un Trump coquetejant-se a si mateix mentre amb una mà dictaminava “la fi d’una guerra” i amb l’altra pretenia recollir el Nobel de la pau; una presidenta del Perú desafiant, acomiadada de matinada pel congrés del país en una mena de gest complaent (i evidentment del tot calculat electoralment) de fer veure que la duien “al racó de pensar”; i per aquí, a tocar de casa, un Pedro Sánchez ple d’escarnis en celebracions multitudinàries per la pàtria i per la bandera, com si la cosa no anés amb ell, i un congrés de diputats on els qui governen juguen un ping-pong ple d’insults i d’acusacions amb els qui no governen, i es demanen mútuament tickets de restaurants i justificants de sobres.
I ja ho sé, que només he descrit obvietats, i que “ja sabem què tenim, governant-nos el món”… però jo no deixo de sorprendre’m, que governar un país, un estat, una nació, no sigui quelcom més seriós. Perquè si fem la comparació, així, de moment, per exemple, amb tirar endavant una casa, una família o una feina… ostres, que costa moltíssim, que tot és molt de veritat, molt de fons, molt de sostenir-ho amb molt d’esforç!, i, en canvi, sembla que governar sigui un joc: que en faci part l’estratègia, el veure qui parla per convèncer més, el veure qui pot acabar sent més desafiant.
Ens conformem pensant que si tenim diners, és igual què facin els qui ens governen; que si tenim cert marge per decidir com volem viure, què hi farem, si els polítics menteixen; que si fan el ridícul o van de superbs, total, a nosaltres, tampoc ens afecta tant.
Però és que no són només ells i elles: és que es tracta, ni més ni menys, que de la governabilitat dels nostres països i de les nostres comunitats.
Que no només ens facin gràcia, o ràbia, o por… que puguem veure, a cada gest, que d’allò de governar, n’han fet un escenari on tan se val quins papers de l’auca hi ha representats.
