En dos llibres escrits i publicats en la políticament tempestuosa dècada dels anys vint del segle passat i que val la pena encara rellegir –Les dictadures i Per la concòrdia-, Francesc Cambó deia, entre altres coses, que la qüestió catalana havia estat el factor més determinant de la política espanyola des de l’any 1898, és a dir, des del final de la guerra de Cuba. El problema catalán havia pres el relleu del problema cubano en les preocupacions polítiques de l’Espanya de la Restauració. Sobretot des que l’aparició electoral del catalanisme polític havia fet que un nombre prou considerable d’electes catalanistes quedessin al marge del bipartidisme dinàstic entre liberals i conservadors (de Cánovas a Sagasta, de Sagasta a Cánovas) en què se sustentava el règim.
L’apreciació de Cambó era del tot justa, però potser amb el pas dels anys la podríem formular d’una altra manera i amb uns altres noms. Potser el problema cubà i el problema català eren, en el fons, dues expressions del que podríem anomenar el problema espanyol: la dificultat per definir des de començament del segle XIX una nació espanyola moderna i de crear una consciència nacional espanyola compartida entre tots els ciutadans (o més aviat súbdits) de l’Estat. Quan Espanya ha d’anar deixant de ser un imperi i ha de passar a ser un estat nació modern, l’Estat ja el té, però li falta la nació. En la Constitució de Cadis es proclama que “la nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”. Amb la pèrdua de Cuba i Filipines, això de “los españoles de ambos hemisferios” ja se n’ha anat absolutament en orris. La construcció de la nació i la generalització d’un sentiment de pertinença espanyol s’havia de circumscriure a un tros de la península Ibèrica (i les Canàries i Ceuta i Melilla).
Però llavors apareix amb força en el cas català –i, d’una manera incipient, en el cas basc– l’existència de realitats nacionals diverses que tenen a més consciència i voluntat política. Realitats que es resisteixen a la seva dissolució. I aquí es torna a manifestar el problema espanyol. Com crear una nació espanyola sobre una realitat on hi ha territoris amb un sentiment de pertinença propi? S’ha de construir Espanya, la nació espanyola, esborrant o folkloritzant aquestes realitats preexistents? Seria el model francès, però el projecte nacional espanyol és menys potent i menys atractiu, mentre que les realitats que es voldrien esborrar són més fortes, més arrelades i en alguns caos més modernes, fins i tot econòmicament. S’ha de construir aquesta consciència nacional espanyola respectant i integrant les altres consciències nacionals, en una lògica de caràcter confederal? O simplement és impossible construir una nació espanyola homogènia, amb un únic mapa polític compartit de dalt a baix, i sense expressions polítiques de les altres identitats, i per tant és inevitable en un termini o altre la disgregació, sobretot si arriba a funcionar un règim democràtic?
Aquest problema espanyol és, realment, una constant dels dos últims segles de la política espanyola, que no s’entén sense la profunditat i la presència constant d’aquesta qüestió. I les darreres eleccions a Galícia es poden llegir com un episodi més, i rellevant, d’aquest problema espanyol sense solució, a hores d’ara: cap de les tres possibles sortides s’ha acabat imposant fins ara, ni la imposició d’una consciència nacional uniformada i homogènia (i mira que s’ha intentat), ni la construcció d’una Espanya confederal respectuosa amb les diverses identitats ni la disgregació o la secessió. La campanya de les eleccions gallegues ha estat més centrada en la qüestió nacional –i especialment en la qüestió nacional espanyola, paradoxalment- que en els debats socials, econòmics o polítics estrictament gallecs. La possibilitat d’una presidenta nacionalista de la Xunta –fora del bipartidisme dinàstic, per recuperar la terminologia de la primera Restauració- havia encès totes les alarmes del sistema. I finalment els resultats electorals, amb la substitució del PSOE per part del BNG com a oposició alternativa al PP, esdevenen la confirmació d’una nova expressió a Galícia del problema espanyol: la confrontació encara oberta sense que cap s’hagi imposat d’una manera rotunda i duradora de les tres vies, uniformització, confederació o secessió.
Què ha passat a Galícia? Dit de pressa, que el PP ha conservat la seva eterna hegemonia, una mica afeblida. Que el PSOE s’ha enfonsat, bàsicament per un transvasament de vots al Bloc Nacionalista Gallec. I això en un escenari de creixement de la participació i d’irrellevància electoral de la resta de forces polítiques que es presentaven. Això es pot llegir en termes de política espanyola conjuntural, però no és gaire interessant, tot i que de vegades és molt interessat. Els electors gallecs han castigat, tal com s’ha escrit, l’amnistia als independentistes catalans? Home, si ho haguessin volgut castigar els electors del PSOE haurien passat al PP o a l’abstenció, no al BNG. Que el PP es reforça? Certament, ha guanyat, però no ha crescut i confirma a Galícia el seu problema general a Espanya: no pot governar si no té majoria absoluta, perquè ha trencat els ponts del pacte amb tothom excepte amb Vox. Un PP que havia esdevingut en alguns moments una mena de partit regionalista gallec –vaig cobrir un any la campanya, i el PP era vist com el partit d’aquí, com ho va intentar ser el PP de Cañellas a Balears o el PSOE a Andalusia- arriba a aquestes eleccions amb la paradoxa de ser el bastió de l’uniformisme espanyol, sense voler perdre del tot la marca gallega. I salva els mobles en l’ambigüitat. Que el PSOE s’enfonsa? Certament, i s’ha de preocupar. Però només relativament: l’aposta del PSOE de Sánchez en una política espanyola bipolar és encapçalar un front ampli amb tots els qui no volen al PP, i això inclou el BNG. El PSOE s’afebleix, però el bloc que encapçala no. Una altra paradoxa: un PSOE que a Galícia sempre havia estat especialment jacobí s’enfonsa a favor d’un partit nacionalista gallec precisament quan sembla més obert als nacionalismes dits perifèrics…
Però més enllà de la conjuntura, el problema espanyol. El mapa polític gallec no és –ja no ho era, però ara encara menys- el mapa polític espanyol. Hi ha un mapa propi, expressió d’una realitat diferenciada. Hi ha una disputa a Galícia per la consciència nacional i la qüestió nacional –espanyola, catalana, gallega- ha marcat la campanya electoral. Vol dir això que ara, a més del problema català i del problema basc, Espanya té també un problema gallec? Es pot dir així. Però també es pot dir que s’ha visualitzat un front nou per al vell problema espanyol, per al problema de definició, de vertebració i d’interiorització de la nació espanyola. Un problema que fa dècades i dècades que s’arrossega i que no troba solució, ni en una uniformització que no s’ha arribat a produir ni en una lògica confederal que ni tan sols s’ha tastat seriosament ni en unes secessions que tampoc han arribat… Un problema que Espanya continuaria tenint –s’ha vist ara a Galícia- fins i tot l’endemà d’una hipotètica secessió catalana. I un problema que a Galícia s’ha fet una mica més gros i una mica més evident.
