Pocs dies després de l’aparició de l’informe PISA, quan bona part de l’opinió pública començava a assumir que els mals resultats eren deguts als diversos i indocumentats experiments educatius de la darrera dècada, el diari Ara (i altres afins al Govern) va sortir en tromba a espolsar-se responsabilitats i assenyalar el culpable habitual: el professorat. Segons l’argument en forma de mantra, sortien mal parats perquè ni estan ben formats ni avaluats. La típica estratègia goebbelsiana de repetir mil vegades mentides per promoure-les com a veritat. La llàstima és que la premissa no té fonament. El professorat català està tan ben o mal format i com el valencià, l’illenc i el lleonès, dins d’un sistema educatiu pràcticament idèntic amb dues excepcions: és triat a dit i passa per més filtres avaluatius.
Tanmateix, hem viscut tantes mentides i manipulacions en el pantà educatiu català que ja no ve d’una més. La maniobra comunicativa d’aquestes darreres setmanes no busca explicar les causes del daltabaix, ni de proposar solucions, sinó la més simple voluntat de salvar el cul als veritables responsables i encolomar el mort a qui només es pot defensar a les xarxes, mentre que se’ls priva d’altaveus i de capacitat d’intervenir en les polítiques educatives. Ja són massa anys en què determinats experts i persones amb influència notable (de vegades al més pur estil Rasputin) miren de preservar la seva posició i els xiringuitos educatius o entitats ad hoc per parasitar el sistema, ni que sigui al preu de deixar-lo pràcticament irreconeixible
Perquè, anem a pams, el PISA, que ja he criticat en aquest mateix mitjà, malgrat que és un mal indicador per comparar països de naturalesa, tradicions i estructures heterogènies, pot ser un bon instrument per comparar sistemes iguals (amb Espanya o dins mateix de Catalunya) i per evaluar-ne l’evolució. I, per molt criticable i qüestionable que sigui l’OCDE, ha deixat en evidència que han estat exclusivament les decisions polítiques errònies les que ens han portat al daltabaix. Per posar un exemple, el País Valencià, amb una composició sociodemogràfica equiparable a la nostra, amb plantejaments educatius més convencionals, obté resultats estables en la darrera dècada (normalment en una classificació, pel que fa a competències lingüístiques, que oscil·la entre la 8a i la 10a plaça de les 19 comunitats autònomes més les colònies africanes). En el mateix període, a Catalunya, a partir del moment de l’aparició de l’Escola Nova 21 i l’experimentació indiscriminada i la innovació disruptiva, hem passat de la posició 7 a la 17; de les portes a la competició europea a la zona de descens. De 500 punts (puntuació mitjana) a 464.
Mentre els propietaris dels xiringuitos i els Rasputin diversos no paren de tirar pilotes fora assenyalant els mateixos docents que, fa deu anys, amb metodologies convencionals i una composició sociodemogràfica no gaire diferent de l’actual, treien uns resultats molt millors que els actuals, aquests darrers dies, a les xarxes socials, hem assistit a un il·lustratiu episodi. Enmig de la innovació disruptiva –que implica acabar amb els llibres de text, les qualificacions numèriques, les assignatures, el càlcul, els deures, la lectura o les biblioteques escolars–, alguns docents i famílies han penjat diversos horaris de primària dels seus fills d’escoles innovadores. I algunes de les mostres resulten galdosament enigmàtiques: “propostes” (que sovint ocupen la meitat de l’horari lectiu), “espirals”, “projectes”, “moments d’aula”, “espais d’aprenentatge” i altres elements com “capses sorpresa”, que han substituït completament a les matèries troncals de matemàtiques, llengua, medi natural i social, que sovint es poden barrejar amb llengua estrangera o educació física.
D’acord que això es deu a l’aposta pel treball globalitzat, tanmateix és obvi que en horaris com aquests la inspecció ha incorregut en deixadesa de funcions perquè és obvi que, des d’un punt de vista estrictament legal, existeix un currículum oficial amb el qual cal complir, on les hores per matèria estan estrictament establertes (prou ho saben els jutges anti-immersió). Qualsevol que tingui fills en edat escolar o persones properes que treballin en centres innovadors té clar que el nivell de caos pedagògic explica com hem caigut tan avall en tan poc temps. I no s’hi val a apel·lar a la fe quan no es mostren evidències, perquè bona part d’aquestes metodologies contenen una gran capacitat d’autosuggestió.
Com a fugida endavant, el Departament d’Educació, sorprès per la reacció entre nerviosa i preocupada de l’opinió pública, s’ha tret de la màniga una comissió d’experts per analitzar en temps rècord les causes del desastre i fer propostes de millora. Conec directament bona part dels components, amb alguns dels quals tinc una bona relació personal. Tanmateix, tret de Víctor Saura, professor de Formació Professional i periodista, antic director del Diari de l’Educació, la majoria són entusiastes de les propostes pedagògiques que han fet estampar el país contra el mur de la realitat (i de les conseqüències de menysprear el coneixement, la memòria i els mètodes efectius de càlcul i lectoescriptura). I que aplicar fórmules que poden funcionar en contextos concrets i aïllats no són generalitzables. I que competir entre centres a veure qui és més original i singular és negatiu per al conjunt del sistema.
En certa mesura, la comissió ha estat nomenada per perseverar en l’error, per salvar el cul als culpables i continuar aprofundint en aquelles polítiques que han rebentat els claustres (com la tria a dit del professorat, única comunitat autònoma on es produeix, fet que causa que alguns claustres hagin esdevingut una mena de secta pedagògica) o que han empès infants a una mena de summerhillisme estèril. En altres paraules: han posat als enginyers del Titanic a construir vaixells trencaglaç.
Se la podrien haver estalviat. És molt fàcil saber on hem fallat i per què. Existeix un organisme, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (el CSASE) que té absolutament totes les dades de tots i cadascun dels centres, any a any, alumne a alumne, en base a les proves de competències bàsiques (que són proves iguals per a tota Catalunya) des de finals de la dècada dels 90. Això vol dir que, amb un simple programa informàtic al qual se li demanin variables –pel que fa a complexitat social, metodologies emprades, tria a dit o no del professorat, si es treballa per projectes o amb pedagogies convencionals, si fan servir llibres de text o no, el seu nivell de digitalització, la presència de biblioteca, la tipologia d’horari…– en pocs segons tens molt clara la radiografia. I, mirant no només un centre comparat amb altres, sinó l’evolució amb el pas dels anys de cada centre, pots identificar amb poc marge d’error quin ha estat l’impacte d’una aposta o una altra. Esbrinar si fer “espirals”, “espais d’aprenentatge” o “capses sorpresa” és més útil que dividir el currículum en matèries convencionals, com està passant als països pragmàtics que surten ben parats a PISA, i que prioritzen el fet que puguin adquirir una bona mecànica lectora als set anys abans de preocupar-se obsessivament perquè siguin feliços.
Tanmateix, això no ha passat, i no pas perquè no s’hagi demanat (com ha fet servidor de vostès diverses vegades) als responsables del CSASE. Bé, de fet, això ja va passar el 2019, quan Joan Mateo, el penúltim president de l’organisme, catedràtic emèrit de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació, un dels més reputats experts europeus en avaluació educativa, va comparèixer davant del Consell Escolar de Catalunya, per demostrar amb les dades recollides de les proves de competències bàsiques que, des que aplicaven les propostes metodològiques de l’Escola Nova 21, vaixell insígnia de la innovació disruptiva, havien estat un fracàs, perquè els resultats eren pitjors, i l’evolució interna no era bona. De resultes d’aquella revelació, el conseller Bargalló, amb bon criteri, va llençar un gerro d’aigua freda a Eduard Vallory, l’impulsor de la xarxa, que a partir de les seves obsessions personals pretenia estendre obligatòriament els seus postulats al conjunt del sistema, i va impedir que això tirés endavant. Això sí, al cap de pocs mesos, Mateo va ser substituït (i no s’ha tornat a fer aquesta mena de recerques). Mentrestant, Vallory, sense experiència docent ni formació pedagògica (sí en economia, ciència política i filosofia) qüestionava públicament Mateo pel seu treball, apreciació galdosa tenint en compte que parlem d’un dels especialistes més coneguts pel seu rigor!
Espòiler. La comissió d’experts avalarà el treball globalitzat, el nomenament a dit dels docents que ha trinxat els claustres i instaurat la corrupció i el nepotisme al sistema públic, i tractarà d’imposar el que quedi (en nom d’una -pèssima- qualitat demostrable) de tècniques com el treball per projectes (ABP, aprenentatge basat en projectes), una opció que els professors de secundària i filòsofs Olga Fernández i Enrique Galindo qualifiquen com a “aprenentatge brossa destinat al proletariat”. La comissió, nomenada pel Departament perquè li doni la raó, perseverarà en aquesta mena de tècniques que la literatura científica desestima, perquè acaba implicant majors desigualtats socials (el treball per projectes només funciona adequadament quan els participants posseeixen amplis sabers i coneixements i són prou madurs, com ara equips d’enginyers), molta dispersió, i carències importants pel que fa a competències lingüístiques.
Per què? És difícil d’esbrinar. Els PISA (com mesos enrere, els PIRLS) són un indicatiu, un toc d’alerta que ens exigeix rectificar, no fer salts endavant quan ens trobem davant l’abisme. Tanmateix, la racionalitat ha desaparegut de l’educació, com també ho està fent de la política, el pensament, els costums o la vida quotidiana.
Hi ha una mena de dèria generacional a la qual s’ha adherit una mena de retòrica espiritista, una mena de discurs mig hippy-New Age en què elements neoliberals d’autoajuda funcionen com a una mena de religió laica mig budista que promet el paradís sense haver d’esforçar-se per a res. Hi ha un discurs infantilitzador hegemònic que aboca a una mena de summerhillisme educatiu (Summerhill va ser una proposta educativa a l’Anglaterra de fa cent anys per a escola alternativa a l’estricta disciplina per als fills de les classes benestants, consistent a deixar-se portar pels seus desitjos i voluntat). Hi ha una mena de nou espiritualisme (com ara la pedagogia sistèmica o les constel·lacions) que amb una retòrica peculiar, vol negar la compartimentació del saber en especialitats i matèries perquè no forma part de la naturalesa.
Efectivament, van caldre més de quaranta segles de civilització i una il·lustració i una revolució científica per crear sistemes educatius reglats amb matèries, taxonomies i estructuració lògica. I gràcies a la compartimentació dels sabers, de disposar de sistemes educatius, assignatures, continguts estructurats, nivells graduats… avui ens deslliurem de fer foc amb dos pals.
Al final, el que ens ha passat, més enllà d’atribuir la caiguda evident dels nivells educatius i de les competències de les noves generacions, ha estat probablement una cosa ben simple: persones equivocades que han fet política de les seves obsessions personals ens han fet cometre errors que paguen els nostres infants i adolescents, i que afecten la nostra viabilitat com a nació. No és la societat cada vegada més complexa. No són els immigrants (en proporció similar arreu). No són els mestres tan bons o tan dolents allà on les coses van millor. Són, simplement, aquells que volien transformar l’educació, i que cal felicitar-los. Ho han aconseguit, fins a transformar-la en una altra cosa… molt pitjor.
