En una època en què, en política, la informació és efímera i fugissera, ens volen fer creure que tot es pot explicar en una piulada al Twitter o en un vídeo al Tiktok. Naturalment, no seré jo qui negui la gran avantatja que han suposat les xarxes socials a l’hora de trencar la censura dels grans mitjans de comunicació convencionals respecte als discrepants de les seves línies editorials. Perquè de censura (o de censures), com diuen els gallecs de les bruixes, “haberlas, haylas”.
Ara, el ciutadà del carrer, té al seu abast un munt d’informació i gairebé el món a les seves mans gràcies al mòbil. D’aquesta manera, pot promoure aquella o l’altra idea política amb la qual se sent identificat. És un activisme digital. Abans es penjaven cartells del partit, ara es fan likes a les publicacions del seu cap.
La simplificació de la política és una realitat. Els missatges curts i el to radical. És el pa que s’hi dona en la guerra de les xarxes on tothom té una tribuna per expressar-se. Que els exèrcits d’usuaris ho facin, és inevitable. Però quan aquest capteniment també el segueixen els que han de dirigir una societat, el carro comença a anar pel pedregar.
Un cop instal·lats en aquest escenari, comença la frivolització de la política a còpia d’escenes grotesques amb polítics ballant en un “tardeo” o menjant-se el croissant d’una pastisseria de moda. Ells mateixos pengen els seus vídeos sense pudor tot pensant que això “són vots”. La conseqüència de tot plegat? Creuen que l’Instagram és l’oracle de la política. No ens ha de sorprendre doncs que cada dia hi hagi més gent que pensi que, als llocs de comandament, hi arriba qui només fa el mèrit de tenir el DNI en vigor. Veient sovint les imatges que difonen a les xarxes, és la conclusió més assenyada.
Les exposicions concises i detallades per fer un diagnòstic de les problemàtiques que afecten la ciutadania, requereix un exercici intel·lectual notable. Qui està capacitat per fer-ho? Quan hom fa un petit repàs dels perfils a les xarxes dels polítics d’aquí o d’allà, resulta difícil tenir confiança en el futur. La indigència mental que traspuen les declaracions de molts d’ells, fa que trobi plenes de sentit comú les paraules del veterà periodista nord-americà Robert D. Kaplan en el seu darrer llibre: “El món -referint-se a les seves elits polítiques- té matèria primera suficient per provocar un cataclisme”.
No cal ser un perspicaç observador que veure que abans que el canvi climàtic, els fluxos migratoris o els reptes energètics, el primer que la humanitat ha de resoldre és com evitar que els sonats o els curts de gambals arribin al poder.
