Aquest diumenge, 20-N, hauríem d’haver celebrat, obrint ampolles de cava català a dojo, l’aniversari de la mort de Franco. És innegable que sense ell estem millor, i si a més l’han fet fora del seu «Valle del Odio». A més, per fi han clausurat, i mira que els feia mandra i por, la impresentable tomba del genocida Queipo de Llano a la catedral de Sevilla, on l’església espanyola li ha retut un homenatge vergonyós i anticristià durant dècades i ha tractat un assassí com un sant.
Motius per a la celebració no en falten. En un país no franquista, que hagués fet neteja de l’esperit brut, repressiu i miserable d’aquell règim, el 20-N seria gairebé un dia de festa: el dia que ens vam alliberar del tirà. Però això és impossible a Espanya, a diferència de Catalunya o Euskadi, perquè el franquisme és un virus que ho ha contaminat tot i continua més viu que mai.
En el fons, tothom sap que Franco no va morir i que continua ben viu a través dels seus hereus, de tot allò que va deixar «atado y bien atado».
Intel·ligentment, entre el 1975 i el 1978 es va fer un joc de mans absolutament magistral i es va aconseguir camuflar el franquisme dintre d’una democràcia aparentment homologable a les millors democràcies del planeta. I la majoria ens ho vam creure durant molts, molts anys.
Però quan veus que Ayuso malda per protegir el «Valle del Odio» o que Almeida aplaudeix una estàtua de no sé quantes tones dedicades a la Legión de Queipo de Llano, t’adones de quin és l’autèntic ADN d’Espanya, absolutament dominant a tots els territoris de l’Estat, llevat de Catalunya, Euskadi i una part del País Valencià i Balears i para de comptar.
Franco hauria estat orgullós de personatges com Marchena, Llarena, Lesmes i tants d’altres, magnífics continuadors de la seva obra. Li hauria brillat la mirada quan algú li portés a signar una llei clarament franquista com la «ley mordaza» i encara més quan ni les esquerres tinguessin nassos de derogar-la. I sens dubte, s’hauria fet un tip de plorar d’emoció amb un general com Alejandre, que va activar un pla per executar un cop d’estat amb l’excusa de la rebel·lió catalana. Potser no li hauria agradat la dèria faldillera del seu hereu directe, l’ara emèrit Juan Carlos I: per cert, a quina part de la Constitució s’esmenta que hi pot haver un rei emèrit? Però sens dubte se sentiria satisfet amb el seu net polític, Felipe VI.
Franco disfrutaria, segur, amb tots els debats sobre la sedició i la malversació i la quadratura jurídica del cercle, perquè sabria que hi ha un exèrcit de jutges disposats en cos i ànima al «todo por la patria» i entendria, intel·ligent com era, que al segle XXI les guerres s’han de fer d’una altra manera.
Tot va quedar «atado y bien atado», com és ben evident, i Franco ha continuat tutelant Espanya des del dia de la seva mort a través dels seus hereus. El franquisme va «transvestir-se» i aquí el continuem tenint, ben viu, mutant, disfressat de democràcia i d’estat de dret, dominant la justícia, la policia, l’exèrcit, bona part de l’església nacionalcatòlica, els magnats de l’economia i dels mitjans de comunicació.
Aquesta és la clau de tot plegat: el franquisme va guanyar la guerra, va guanyar la pau i ha guanyat la democràcia. El virus franquista va fent la seva feina, va corcant-ho tot i no trigarà massa a fer col·lapsar la immensa comèdia i presa de pèl que va ser la transició. El «metavers» de la democràcia espanyola té menys futur del que sembla. Però, com el seu autèntic fundador, morirà matant.
5
13
