“Submissió” de Michel Houellebecq és una novel·la, publicada fa una dècada, que narra una ficció distòpica on França, davant unes eleccions presidencials on pot guanyar la ultradreta, acaba per tenir un candidat musulmà amb el suport de l’Aràbia Saudita i de l’esquerra. Aquesta situació propicia tensions polítiques i ètniques que, després d’un conat de guerra civil, culminen en la islamització de la societat francesa. El protagonista, François, un professor de la Sorbona, accepta convertir-se a l’islam mentre que aquells que es neguen són acomiadats amb jubilació anticipada. En el fons, François és l’instrument necessari, el col·laborador oportunista que requereix tot procés reaccionari. Houellebecq en tot cas, escriu sobre la decadència i el conformisme occidental que porta a la descomposició de la idea d’Europa.
Darrerament, aquest escriptor francès, que sol ser al mig de totes les polèmiques, és considerat per molts com a profeta. Allò que pretenia ser una novel·la inquietant en forma d’assaig filosòfic i provocació intel·lectual en format narratiu, sembla haver-se erigit, si més no parcialment, en profecia, en realitat. I en les circumstàncies actuals, amb una Marine Le Pen inhabilitada que tots els sondejos marcaven com a pròxima presidenta de la República, faria pensar en un clima de polarització política d’imprevisibles conseqüències.
La condemna a Marine Le Pen per irregularitats que són pràctiques habituals entre la major part de formacions polítiques no sembla precisament una bona idea. I no només perquè sembla ajustar-se al guió d’Houellebecq, sinó per com poden evolucionar els esdeveniments. Probablement alguns respiraran alleujats. La idea d’un Rassemblement National controlant les institucions franceses pot infligir dolor entre bona part de la societat francesa i pot endinsar-nos en una dimensió desconeguda, ben probablement carregada de tenebres. Servidor de vostès, així ho creu, i probablement, una part substancial dels lectors hi coincideixin. Tanmateix, com a historiador, i com a ciutadà amb certa perspectiva històrica, cal assumir que les nostres opinions personals no tenen rellevància en les marees de la història. No cal ser un hàbil analista polític per entendre que bona part dels arguments de la ultradreta posseeixen elevades dosis de mentida embolicades per una fina superfície de veritats. Tanmateix, hem arribat a un punt de ressentiment i frustració entre les societats occidentals, que ja no importa el concepte de la veritat objectiva, sinó la percepció col·lectiva de malestar que implica la creixent voluntat per part de cada vegada més gent per acabar amb un ordre incapaç de resoldre problemes reals i concrets. Per a aquesta gent, independentment de la realitat objectiva, contemplaran el que ha passat aquest dilluns com a un cop d’estat. Un cop d’estat a la manera del segle XXI, protagonitzat per togues, tot trencant la tradició dels segles passats en què la subversió radical de l’ordre la solien encapçalar militars en uniforme.
I, certament, els precedents potser li donen la raó als partidaris de Le Pen. El mes passat hem assistit a un altre cop d’estat, un més a afegir a la llarga llista, on la teocràcia republicana d’Erdogan s’ha tret del mig el seu oponent principal, el batlle de Constantinoble. Fet similar al que van fer els jutges al Brasil, empresonant a Lula da Silva; al Perú, amb Evo Morales, o a Romania, on el candidat que va guanyar la primera volta de les eleccions, un partidari de l’acostament a Rússia, no només ha vist com es van anul·lar els comicis, sinó que també ha estat inhabilitat. A Rússia, l’alternativa a ser enverinat o assassinat a presons siberianes és, també la inhabilitació. I què dir de Catalunya, on ens hem doctorat en cops d’estat judicials, quan hem vist que hooligans amb toga han esclafat la voluntat popular de les urnes… fins que ha sortit un candidat submís a la teocràcia hispànica (per cert, aquí cal comptar també la inhabilitació de Laura Borràs).
Treure’s del mig Marine Le Pen és, com resa el refrany espanyol “pan para hoy, hambre para mañana”. Independent d’allò que és moralment acceptable o inacceptable, la situació actual implica que molts creguin, amb fonament o sense, en les teories conspiratives, segons les quals, el projecte europeu és una dictadura tecnocràtica disposada a eliminar tota dissidència i seguir al dictat dels homes de Davos: destruir l’estat del benestar, anorrear les classes mitjanes continentals –que amb la quarta revolució industrial i la irrupció de la IA no tindran cap oportunitat laboral–, establir un “gran reemplaçament” on els immigrants del Tercer Món ocuparan la major part del nínxol laboral i viuran de subsidis expropiats als pensionistes autòctons, i finalment, una islamització dirigida des de les petromonarquies del Golf, grans sostenidors del món científic i acadèmic a còpia de diners i influència: ras i curt, complir la profecia de Submissió, aquella novel·la de Houellebecq que cada vegada s’assembla més a un programa polític.
Com he exposat més d’una vegada, les teories conspiratives les carrega el diable. Des del meu escepticisme, les considero més aviat inversemblants. Ara bé, el meu parer és indiferent a la força de la marea que sembla a punt d’inundar el continent. No importa el que pensem sobre tot plegat. La creença en què es tracta d’un cop d’estat pot acabar prevalent, i reitero, pot tenir conseqüències imprevisibles. Perquè, a diferència del nostre procés d’independència, per part d’un poble de vocació democràtica i alhora, privat d’amics i aliats, a França, la majoria de l’alta funció pública, dels cossos de seguretat i de les forces armades són pro-Le Pen. I també hem de tenir en compte que, a diferència de la nostra solitud internacional, la ultradreta francesa té aliats molt poderosos: des de Putin fins a Trump, amb prou mecanismes de pressió, maniobra i desestabilització perquè tot plegat, en una Europa creixentment polaritzada, i sobretot irremeiablement desorientada, es pugui revertir per mecanismes indeterminats una decisió judicial, per dir-ho suaument, imprudent.
Un dels grans pensadors europeus de la segona meitat del segle XX, recentment desaparegut, l’alemany Hans Magnus Enzensberger, ja va abordar aquesta qüestió fa trenta anys. En un assaig tan breu com brillant, “perspectives de guerra civil”, ja vaticinava una creixent voluntat d’enfrontament intern dins les societats occidentals a còpia de por, de frustració, de pànic a ser redundant, d’odi respecte del present i el futur. França, recorreguda per una malaise incontrolable, pot caure en una espiral d’enfrontament intern i descomposició. Res de bo sortirà de la inhabilitació d’una dona que es creu amb el dret de ser la presidenta de la República… i que ja ha advertit que no es resignarà.
No hi ha res més internacional i contagiós que una guerra civil. Una guerra civil no necessàriament ha de ser armada ni tenir uns fronts delimitats, ni tan sols implica bales xiulant en hipotètics camps de batalla. Representa més aviat un esperit fatalista, una dinàmica d’enfrontaments, cismes i divisió irreconciliable. Europa sembla que ha entrat en una dinàmica d’autodestrucció.
