Hi ha uns quants llibres –poquets, però– que expliquen amb una certa audàcia allò que en podríem dir funció social de les falles del franquisme ençà. Excepcions voluntarioses que no han tingut el ressò que s’han guanyat ni que convindria per a un fenomen d’una incidència tan intensa. La dictadura va incorporar a la festa un punt d’inflexió amarg i dramàtic. Abans del franquisme el món faller era molt més diletant. Fet de fogueres encara d’una grandària incipient i amb molta participació popular desorganitzada i espontània.
Va ser el règim franquista qui va formular-lo, aquest món tan intens, com es coneix ara. Qui va incorporar el caràcter jeràrquic a la festa, qui hi va incloure moltes de les activitats del programa oficial que ara semblen “eventos de toda la vida” i qui va articular una Junta Central Fallera i un reglament que en controlen tota l’activitat. Si hi faltava alguna influència o alguna inquisició més, l’ajuntament del Cap i Casal, tan determinant en el radi que cobreix l’ombra del Micalet, es va encarregar de perpetrar-los.
Mentre que en altres parts del món hispànic més actius i combatius l’associacionisme civil fester va servir per contrarestar o modificar l’acció de la dictadura, a València en va ser un fidel aliat. Franco havia definit els requetès i la falange com a tropa annexa. Durant la guerra carlins i falangistes van reforçar les campanyes de l’exèrcit. Després, ja inclosos en un partit únic, van complementar l’acció repressora policial. Com que el caudillo no en tenia prou, uns altres annexos van col·laborar en l’estricte control social. Des dels serenos fins als taxistes i als estanquers. I les falles. Les falles van reconduir la protesta i la causticitat inicials cap a la crítica reaccionària, aliada ideològicament del poder.
Un artefacte diligent de control social. Això van ser les falles durant quatre dècades i això continuen sent la majoria de les falles ara. No debades en la denominada –amb trampa– Batalla de València la Junta Central Fallera, controlada des de l’ajuntament franquista i desbocada després de les primeres eleccions municipals, va ser una màquina de guerra eficientíssima contra l’esquerra i allò que els ariets del règim van convenir a denominar “pancatalanisme”.
El món faller podria haver estat un instrument d’una efectivitat enorme per a mantenir la valencianitat en la societat, per fortificar l’ús veïnal de la llengua tan denigrada en tots els altres àmbits, per projectar la cultura popular. No va ser de tot això. Més aviat al contrari. Va contribuir a la castellanització i a la idiotització social, reproduint els esquemes del franquisme en una festa d’una gran porositat social. Com l’Església catòlica, també i per exemple, al món faller el paper que té assignat la dona continua sent una recialla de la dictadura. Moltes feministes, que hi participen, s’hi resignen.
En els anys setanta n’hi havia prou a fer una ullada als carrers de la ciutat la setmana fallera per comprovar tot això en l’aspecte formal de les comissions que hi desfilaven. Els fallers mascles, amb el president al davant, com un seguici de panderoles sinistres, vestits de negre llampant. Les falleres femelles, amb vestits més acostats a la tradició, apinyades a l’entorn de la declarada Major, que mirava d’exhibir totes les gràcies i el salero que el règim tan havia accentuat. Darrere de les dues faccions, separades de manera convenient, una banda de cornetes i tambors que incorporava a la tropa la marcialitat castrense requerida.
Per si la cosa no estava del tot clara, el 1982, mentre es discutia l’Estatut d’Autonomia de l’encara País Valencià al Congrés, el món de els falles va decidir fer una pseudovaga la Nit de la Crema per reivindicar els mateixos valors que l’extrema dreta valenciana havia anat definint i articulant contra l’esquerra i el valencianisme polític. Mentre parlaven castellà i mantenien erts els principis del Movimiento, els jerarques fallers exigien respecte per a la denominació Regne de València i que “la llengua valenciana” fora ben diferent de la catalana. Una llengua que només utilitzaven de manera ornamental i folklòrica.
Hi ha hagut una alternativa a tanta trampa? Una miqueta, sí. A les comarques, com més lluny de la ciutat, millor. I dins la mateixa capital a l’entorn d’unes comissions que s’han volgut definir com contestatàries. Hi ha hagut falles amb vocació popular, que han mirat de fer digne l’adjectiu. Encara n’hi ha. Fins i tot alguna de les grosses, de la secció dita especial. I darrerament, a recer del darrer govern municipal d’esquerres o de la Universitat, n’han aparegut d’innovadores i fins i tot d’experimentals. Poca cosa entre tanta brossa.
Les falles han anat augmentant l’alçada i el pressupost dels monuments, l’olor a refregit podrit de bunyols i, sobretot, dels xurros, al carrer, i una lluminositat a la via pública que pretén competir amb la Feria de Abril. Amb un cert mèrit en l’intent, s’ha de reconèixer.
Mentrestant l’essència ideològica que el franquisme va definir i consolidar s’ha mantingut immutable, immune al pas del temps.
Enguany els més atrevits –o els més ingenus– mantenien una certa curiositat per veure com reaccionarien els continguts de les falles a la dana que va devastar alguns barris de la ciutat i comarques veïnes senceres. Per comprovar si la “crítica” que tan falsament se’ls atribueix aflorava amb la incorporació de Carlos Mazón i la seua comissió d’homicides per insolvència als llibrets i als monuments. Res. Fum de canyot.
Diuen els que les han vistes que l’expresident de la Generalitat no ha estat objecte de cap burla merescuda. El seu ninot ha estat el gran absent d’aquesta edició. Només una falla de Paiporta ha abordat la gran devastació amb solvència. La qüestió no era prou transcendent per incorporar-la enguany a “l’enginy i gràcia” amb què s’autodefineix el món faller?
No debades els únics ninots dedicats al general Franco es van plantar en les falles del 1937 o en alguna de l’exili. Com aquell precursor, el ninot de Mazón ha estat indultat aquest exercici de la mordacitat fallera. Potser l’any que ve…
