Aquest dijous, el dia en què se celebrava la ja abans molt coneguda votació d’investidura de Pedro Sánchez, he rebut ni més ni menys que cinc trucades de mitjans estrangers. Tres argentins, un xilè i un altre de portuguès. És bastant freqüent que als periodistes polítics veterans ens telefonin col·legues de ràdios, televisions i també de diaris d’altres països per recollir, en ocasions especials, les nostres opinions, cosa que ens converteix en conjunturals corresponsals, per cert, gratis et amore. Els cinc que m’han trucat posaven l’accent en una cosa que òbviament no comprenien del tot: la influència de Catalunya en un procés polític que ha portat a la reelecció de Sánchez com a inquilí a la Moncloa, fins i tot havent perdut les eleccions del passat 23 de juliol. “Ha estat el que podríem dir ‘factor català’ el que ha determinat que sigui Pedro Sánchez novament el cap del govern espanyol?”, m’ha preguntat la directora d’un programa argentí anomenat La Veu de la Ciutat. “Sí, sens dubte”, li he contestat.
He assistit en directe aquest dimecres i dijous als debats al Congrés dels Diputats. Per descomptat, hi havia expectació per saber el que diria Sánchez en la seva intervenció inicial, i el que li respondria el líder de l’oposició, el conservador Alberto Núñez Feijóo. Però tot era previsible, com ho era el resultat final de la votació, que no era cap secret des de feia dies: 179 a favor de la investidura, 171 (PP i Vox) en contra. Els parlaments dels dos polítics nacionals havien de consistir, i van consistir, en una batalla mútua en la qual va quedar patent l’antipatia de l’un cap a l’altre i, molt més important que això, que les ‘dues Espanyes’ machadianas continuen sent incapaces de trobar-se en un plantejament d’acords mínims.
Així que les terceres veus, pot ser que una mica més imprevisibles, que havien d’acaparar les atencions eren les de Gabriel Rufián, el portaveu parlamentari d’ERC, i de Míriam Nogueras, de Junts. Perquè de totes dues formacions ha depès, com tothom sap, l’èxit de la investidura de Sánchez, que va negociar fins a l’últim moment els termes del seu acord amb els partits secessionistes catalans, enmig de l’escàndol i la mobilització en contra, amb diferents graus d’intensitat, de la dreta. Certament, cap de les dues intervencions, ni la de Rufián ni la de Nogueras, va ser gaire complaent a les oïdes de Sánchez, segons ens van comentar als periodistes gent pròxima al president. El to va ser dur i el contingut, admonitori: que no pensi Sánchez, la fama del qual de no dir sempre la veritat és gairebé llegendària, que ens pot enganyar i no complir el que ha pactat fins a l’última coma. Del compliment escrupolós dels acords, van venir a advertir-li, depenen la marxa i la mateixa durada de la legislatura, que, així, tindrà una permanent espasa de Dàmocles sobre el cap.
I aquest era precisament el clima d’aquest dijous al matí al Congrés dels Diputats: la sensació que els dos partits catalans, molt més que cap altre, i més que mai, tenen a la seva mà el control d’una legislatura que comença difícil, que presenta brega i en la qual l’amnistia serà solament el començament de la batalla amb la dreta; i hi haurà altres diverses batalles, sense cap mena de dubte. Algunes d’elles, sospito, no les podrà lliurar Pedro Sánchez i, a partir d’aquí, serà interessant veure com tira endavant. Em resulta impossible concebre com podria acceptar qualsevol mena de consulta independentista als catalans, de la mateixa manera que li resultarà molt complicat donar sortida a algunes exigències econòmiques que els ‘barons’ autonòmics del Partit Popular no toleraran, al·ludint a la ‘igualtat’ de tracte a tots els espanyols. Tot fa olor de combat polític acarnissat quan Sánchez va aquest divendres a prometre el seu càrrec davant el rei Felip VI.
Una hipòtesi que corre bastant aquests dies és que no és la mateixa cosa el Sánchez que buscava la seva investidura a qualsevol preu i el que serà el Sánchez ja investit i havent-se assegurat la continuïtat al capdavant del govern central espanyol. Tothom sap, repeteixo, no direm una cosa per altra, que Sánchez no és precisament un estricte complidor de la seva paraula ni del que promet. I, en canvi, ningú sap exactament quins han estat els compromisos de futur entre els negociadors del PSOE i els del Palau de la Generalitat i, sobretot, l’home de Waterloo. De fet, el nom de Puigdemont sembla com vetat, i gairebé no ha estat citat pels oradors socialistes en les seves intervencions parlamentàries del dimecres i d’aquest dijous. L’expresident, l’home que ha acabat de fer possible la investidura de Sánchez, continua sent un personatge incòmode per a la Moncloa, que sap que el seu retorn a Catalunya marcarà un moment especialment difícil per al govern de Sánchez.
Però això, clar, passarà d’aquí a alguns mesos, perquè la tramitació parlamentària de l’amnistia serà demorada tot el possible pel Partit Popular al Senat. Mentrestant, en aquests mesos, poden passar, i passaran, moltes coses, com he intentat fer comprendre als meus interlocutors llatinoamericans i portuguesos. Quines coses? No seria, en aquests moments, capaç d’endevinar-ho. Però, com deia més amunt, una de les possibilitats és que Sánchez intenti anar diluint en el temps i en l’espai els seus acords amb ERC i Junts, que tanta batalla li han costat amb l’oposició, amb les institucions i amb una majoria dels mitjans de comunicació espanyols.
Sí, aquesta ha estat la investidura dominada pels anomenats ‘temes catalans’, com ho va ser la campanya electoral, com està sent tot el procés polític espanyol en general. El que ara em resulta, insisteixo, difícil d’imaginar és com seguirà això. La investidura ha acabat amb un país dividit, encrespat, molt tibant; amb unes institucions, especialment el poder judicial, gairebé en flames, quan estan a punt de complir-se cinc anys des que va vèncer el termini per a la renovació del govern dels jutges; amb bastants col·lectius que se senten agreujats. I amb una oposició, la dreta, irremissiblement dividida. Els excessos de Vox han horroritzat els dirigents del Partit Popular, que penso que ja han pres la decisió d’anar trencant llaços amb la ultradreta, costi el que costi, que pot arribar a costar fins i tot el control d’alguna autonomia.
Com sempre en els últims temps em veig obligat a concloure aquest article d’una manera similar a diversos anteriors: veurem què passa. L’única cosa segura, sempre ho dic (i es compleix), és que passaran moltes coses. I pot ser que ni el mateix Pedro Sánchez, i per descomptat ja no Puigdemont, que, amb la investidura, ha perdut el protagonisme estel·lar de la situació, siguin capaces d’endevinar ara què és exactament el que succeirà des que el nou govern, la composició del qual presumiblement s’anirà anunciant aquest cap de setmana, entri plenament en acció.
