“Queda terminantemente prohibida la impresión de cualquier folleto, tarjetones de enlace, tarjetas de visita, etc. en idioma catalán. La contravención de esta orden será severamente sancionada”. Aquesta és la comunicació que la FET y de las JONS va fer arribar el 16 d’octubre del 1942 la impremta Ilerda. Casualitats de la vida, o no, qui sap; vuitanta-tres anys més tard d’aquesta efemèride, el magistrat el Jutjat Contenciós número 15 de Barcelona ha condemnat l’Ajuntament de Vic perquè considera que exigir el nivell B2 —el que els alumnes adquireixen a l’ESO— a un treballador públic que farà d’operari al cementiri és “excloent”. El jutge, a més, justifica la decisió perquè el treball “és eminentment manual”, i que no requereix una “interacció lingüística complexa”. Però atenció, perquè, en el fons, el que diu el jutge és que no cal saber català per treballar de cara al públic a Catalunya.
Aquesta resolució pot mostrar dues coses: mala fe i una persecució conscient a la llengua o, d’altra banda, ignorància i un desconeixement absolut de la realitat. A la primera, malauradament, ja hi estem acostumats, però per això no deixa de ser menys greu. L’atac per terra, mar i aire contra la llengua a l’escola, a l’administració pública o al carrer és un atac contra la identitat catalana i fent gala d’un supremacisme lingüístic que només té un objectiu: deixar la llengua en usos residuals. De fet, l’ús social del català està fregant la perillosa línia del 30%, un punt, segons els lingüistes, de no retorn. Una situació a la qual s’ha arribat amb el fals argument que som una societat bilingüe, d’una banda, i també per la inacció de les administracions del país. Dic fals perquè no existeixen les societats bilingües. Ho són les persones. I el que cultiven els defensors del bilingüisme és que l’idioma més fort s’imposi a l’idioma més dèbil fins a arribar a un estat monolingüe.
D’altra banda, el magistrat que, segons Plataforma per la Llengua fa més de cinc anys que està a Catalunya, haurà comprovat, i si no l’animo a fer-ho, que els castellanoparlants no tenen cap mena de problema per viure plenament en la seva llengua a la capital. I si no en té prou per entendre que la llengua discriminada a Catalunya és el castellà i que calen polítiques lingüístiques com les implementades per l’Ajuntament de Vic o la del Govern amb els taxistes —hi ha casos que et fan sentit un estranger a la teva ciutat—, pot mirar quantes queixes interposen els ciutadans perquè no se’ls ha atès en català i quantes en castellà. Les segones són anecdòtiques i les primeres, com ja hem explicat en aquest diari, no paren de créixer any rere any. És una obvietat que el català no està en igualtat de condicions que el castellà, però hi ha jutges que s’entesten que les condicions siguin cada cop pitjor perquè quan han de resoldre algun cas vinculat amb la llengua sempre escombren cap a casa.
I hauria de ser normal que a un treballador, més si és públic, se li exigeixi un determinat nivell de català a Catalunya. Exigir el català a Catalunya només és excloent per a qui no vol aprendre la llengua. És el que passa a qualsevol lloc del món amb qualsevol llengua del món, però aquest jutge considera que és “excloent”. Una decisió que el que fa és excloure el català, el gran damnificat d’aquesta ofensiva contra la llengua.
