El desembre del 2021, en aprovar els pressupostos del 2022, l’MHP Aragonès, fent-se propaganda, deia que, gràcies a ell, Catalunya tindria pressupostos en el moment adient per primera vegada des del 2010. Dimecres passat, el mateix Aragonès anunciava eleccions anticipades perquè no té pressupost per al 2024. Entre aquestes dues dates, trenta-sis mesos del govern que potser haurà estat el més incompetent de la història de la Generalitat en opinió gairebé universal.
I el més autoritari, atès que la seva pràctica estructural és la d’un partit que s’apropia de les institucions públiques per endollar-hi els seus militants de manera que l’aparell del partit i el de les institucions es confonen. És una organització piramidal basada en el culte a la personalitat d’un que no en té gens, que ha convertit els mitjans de comunicació (els públics i els privats subvencionats) en un aparell de propaganda amb pràctiques com la mentida institucional, la manipulació informativa, la compra de periodistes venals o el veto i la censura als discrepants.
Un partit, en fi, que és un negoci i una menjadora d’endollats i que no ha tingut mai cap intenció de fer res per la independència.
Però, finalment ha quedat noquejat. S’ha resistit com Sancho a apallissar-se ell mateix al Quixot. Fins i tot ha intentat fer xantatge als comuns amenaçant-los de no votar els pressupostos espanyols si ells no votaven els seus. Una amenaça buida, atès que Sánchez tenia l’as a la màniga de prorrogar els espanyols. Ara per ara, cap dels dos partits anomenats independentistes podrà fer valer els pressupostos per negociar res, ni referèndum, ni res. Tot un èxit. Ambdós partits tornaran a la palestra amb els pressupostos del 2025 i, llavors, potser les correlacions de forces, o de febleses, que deia Vázquez Montalbán, hauran canviat.
Perquè mentrestant ha brollat de sobte, com un bolet a la tardor, una convocatòria electoral per al 12 de maig, feta amb mala fe, un mes abans de les eleccions europees, per tal d’estalviar-se l’impacte d’una desfeta en aquestes i per tal també de segar l’herba sota els peus a les candidatures alternatives, com ara la llista cívica de l’ANC, si s’aprova. Al mateix temps, la data fa impossible que el candidat de Junts (si, per fi, és el MHP Puigdemont) faci campanya a Catalunya. Està tan ben pensada la idea que sembla com si hagués estat preparada i la falta d’acord pressupostari fos l’excusa. El rebuig d’última hora d’ERC de la proposta transaccional de Batet parla en aquest sentit.
Però, sigui com sigui, la maniobra pot sortir malament. La llista cívica vol ser-hi i el president Puigdemont, segons les seves paraules, també. Seria molt interessant que ho aconseguissin. Mantinc que la llista cívica i la candidatura de Puigdemont (no de Junts, de Puigdemont) són opcions complementàries. L’ideal seria una llista cívica encapçalada per Puigdemont; però això frega l’utòpic.
Si cap de les dues opcions és possible, s’albira una pujada de l’abstenció, per sobre de les darreres eleccions.
En realitat, l’avançament electoral ha estat una mena d’eutanàsia política. El Govern ha volgut estalviar-se una prolongada agonia sense pal·liatius: el possible llarg i càlid estiu de la sequera, l’opinió pública esvalotada amb allò que veu com un problema d’inseguretat al carrer, l’ensenyament destrossat, els pagesos en peu de tractor, els sanitaris revoltats i, sobretot, sobretot, el rebuig i el sarcasme amb què les xarxes reben qualsevol iniciativa d’un govern el desprestigi del qual és aclaparador. Un govern ridícul que només parla, no fa res, i el poc que fa, ho fa malament.
Sense demèrit de les altres opcions extraparlamentàries, una candidatura cívica forta, sostinguda per l’ANC, restaria molts vots a l’abstenció, a la mateixa ERC, de votants republicans fins als nassos de veure’s enganyats, i, encara que no tants, a Junts, tret que presentin com a candidat el president Puigdemont, cas en què no només no en perdrien, sinó que en guanyarien molts. Perquè, per molt ferri que sigui el control del Govern sobre l’aparell de propaganda de ràdio, televisió i mitjans subvencionats, la força mediàtica d’una candidatura puigdemontina seria arrasadora i, en combinació amb els vots que aconsegueixi la llista cívica, podrien reproduir plegats una altra majoria absoluta independentista al Parlament que aquesta vegada fes realitat l’anhel d’independència mitjançant una declaració unilateral.
