No deixen de sorprendre’m, i molt, les veus que s’exclamen sobre la politització del concurs musical d’Eurovisió. No és el primer cop, però aquest any les crítiques s’han disparat sobretot arran de la presència d’Israel i, potser encara més, per la segona posició que la representant d’aquest país, Yuval Raphael, ha obtingut al certamen. Per acabar de reblar el clau, resulta que la votació del jurat ha assegurat la primera posició a l’equip austríac, però, en canvi, la votació popular, per via digital, ha estat massiva a favor de la israeliana. Si no fos pel jurat d’experts seleccionat per Eurovisió, hauria guanyat Israel.
No entro en la qualitat musical dels uns i altres, ni tampoc en la raó que puguin arribar a tenir els crítics d’una banda i l’altra. Tampoc no estic defensant ningú, i molt menys les animalades que el govern de Netanyahu ha arribat a fer en els darrers anys. El que m’intriga és l’acusació de politització que ha caigut sobre el concurs i sobre els organitzadors; imputació que ha estat replicada pels responsables d’Eurovisió, tot censurant els anuncis divulgatius emesos durant la retransmissió per part de RTVE i altres cadenes en el sentit de defensar la població palestina contra la invasió. Tot plegat arrodonit per les declaracions de Pedro Sánchez al respecte, que ha afegit llenya al foc en reivindicar que Israel sigui exclosa de la cita –de la mateixa manera que en va ser exclosa Rússia quan va començar la guerra contra Ucraïna.
Tornem, doncs, a la indignació per la suposada politització del festival. Diria que és no només absurd, sinó del tot contradictori, empatollar-se amb queixes d’aquesta naturalesa. Queixes molt semblants a les que es formulen en el cas del futbol, o dels esports en general. Em molesta, gairebé em subleva, que surtin veus pretesament netes i ingènues exigint que no es barregi l’esport i la política; que es prohibeixin certes banderes i no unes altres, que s’impedeixin pancartes i accions reivindicatives, o que es vulguin separar els Jocs olímpics o els Mundials de qualsevol discurs ideològic o partisà. És ofensiu que es plantegin aquestes coses quan es tracta d’aplecs on no paren de sortir banderes, que s’agiten amb fúria com si es tractés d’una guerra sense sang.
D’entrada, hi ha banderes que són admeses i altres que no. A Eurovisió no s’accepta la participació de Catalunya, ni d’Euskadi, ni d’Escòcia ni de Flandes. Pel que hem vist al llarg dels anys, ni tan sols es presenten cançons en els idiomes respectius d’alguns d’aquests. Tampoc hi té cabuda Palestina, que queda tan lluny de l’Europa geogràfica com ho pugui quedar Israel. Per què els uns sí i els altres no? Per motius nacionals i nacionalistes, de pactes entre nacionalismes d’estat, és a dir, per raons polítiques. Per descomptat, cal agrair que les batusses entre patriotes es produeixin als escenaris i als estadis, en lloc dels camps de batalla. Però això no impedeix que entenguem la naturalesa d’aquestes competicions, que es basen en l’exaltació de colors i sentiments identitaris, més enllà de la qüestionable qualitat de les aportacions respectives.
Certament, és del tot incoherent que es castigui a Rússia, i no a un altre país que també ha desfermat una guerra… per molt que els uns ens puguin caure millor que d’altres, o que en vulguem justificar els motius dels uns i no dels altres. Comptat i debatut, més que normes clares i criteris indiscutibles, les decisions que es prenen són de naturalesa política. La majoria dels països europeus han condemnat fermament Rússia, i no pas Israel, i és per això que l’una ha resultat exclosa i l’altra no. En el cas espanyol, aquesta tria ara irrita una mica més perquè els resultats del vot popular han estat nefastos, i s’ha arribat al punt de demanar-ne una auditoria.
La insinuació per part dels espanyols és clara; es pot haver produït un tracte de favor, o trampes tecnològiques, a favor dels que han obtingut bons resultats. Potser sí o potser no, no en tinc ni idea. El que em sembla obvi és que Espanya té mal perdre, que el nacionalisme espanyol se sent ferit, i ara disparen a tort i a dret perquè la seva cançó, una vegada més, ha acabat enfonsada en la misèria. Què vols fer-hi, n’hi ha que no tenen tan poca sort com traça melòdica. Ara, que protestin per la politització del certamen, francament, és de jutjat de guàrdia. Quan algú esgrimeix aquest motiu sol ser perquè el seu país, la seva bandera o el seu projecte polític ha estat rebregat davant del món sencer. I què ens hi juguem que si haguessin guanyat no hi hauria hagut política per enlloc? I ara, de cap manera. Hauria triomfat la música. Espanyola.
