Un dels avantatges de la batussa entre Donald Trump i Zelenski és que deixa les coses prou clares. El president dels Estats Units, que ens pot caure millor o pitjor (i ja podeu imaginar quina és la meva percepció), ha sentenciat sense confusió possible que no vol ajudar més en la guerra d’Ucraïna. Vol acabar amb la tramesa d’armes, els morts, la sagnia econòmica… i fer les paus ràpidament amb Putin, encara que això signifiqui una rendició en tota regla. És el moment de fer-ho, ja que tota la culpa encara es pot atribuir a l’anterior ocupant de la Casa Blanca, Joe Biden. Com més passi el temps, més complicat serà desentendre’s d’aquest nou Vietnam.
La famosa entrevista del despatx oval de fa uns dies no va ser cap prodigi de diplomàcia, per descomptat, i és precisament la contundència de l’enganxada en directe que ens permet entendre allò que volen els dos actors. I allò que, al cap i a la fi, han acabat aconseguint. Val a dir que em va estranyar més la reacció fogosa del president d’Ucraïna que no pas la del màxim mandatari dels EUA, atès que Zelenski, amb la claredat, hi va sortir perdent. A l’inflamable Donald se li van escapar uns exabruptes i, amb ells, uns minerals a bon preu; tant és, ja en trobarà uns altres. Però el seu hoste va marxar de la Casa Blanca més pobre, més sol i més desarmat de com hi va entrar. Tot indica que, a partir de l’esgarrinxada, el suport incondicional de Washington s’ha acabat. Això fa que aflori un tercer en discòrdia que fins ara jugava el paper de comparsa i pagafantes –el qual des de la guerra freda li escau d’allò més bé.
Es tracta de la vella, acomodada i esquiva Europa. La nostra Europa, la que ens ha tocat. Ja no hi fintes que valguin, ni tampoc aquell costum d’endossar les patates calentes, encara que siguin europees, al cosí de Zumosol de l’altra banda de l’Atlàntic. Ara tenim clar que el gendarme del planeta se’n renta les mans. I es perfila un món en què Europa ha de jugar sola. Ho ha de fer si vol que Ucraïna continuï existint com a ens sobirà, però també si vol existir com a potència en el nou ordre mundial. Els Estats Units, la Xina i la Índia han decidit que no s’enfrontaran a Rússia. No es tracta ben bé d’una aliança en forma de bloc, sinó precisament del contrari; d’una complicitat entre gegants per no prendre mal ni formar blocs enfrontats. Davant d’aquesta realitat. Europa pot xiular i passar de llarg, continuar pagant la factura i fer que la lluita continuï fins a l’últim ucraïnès. O pot reaccionar.
De fet, tindria tot el sentit del món –literalment-, si Europa assumís un gir radical en les seves polítiques internacionals i de seguretat. La contradicció l’ha assenyalat de forma magistral el primer ministre de Polònia, Tusk; “500 milions d’europeus demanen protecció a 300 milions d’americans per defensar-se de 140 milions de russos”. L’home ha fet una crida plena de seny a ser responsables i dependre de les pròpies forces, que podrien ser immenses. Els líders polítics de la Gran Bretanya, França i Alemanya han començat a parlar d’intervencions armades al Donbass, tot i que alguns estats s’hi presten i altres no. Anem cap a un autèntic exèrcit europeu, unificat i reconegut? L’equivalent de l’euro en galons i cartutxeres?
De moment, Europa no va més enllà de la fase que li resulta més familiar; la fase declaratòria. Ara bé, si s’avancés en l’escenari militar, el canvi seria radical, perquè ni la Unió Europea ni cap altre estament del vell continent mai no ha anat més enllà de les condemnes enèrgiques i d’intervencions molt tímides com les dels Balcans als anys noranta. La pertinença a l’aliança atlàntica sempre ha fet innecessari disposar d’una força armada pròpia. Però la solitud actual ho podria imposar, car es tracta d’una circumstància històrica, deguda a l’abandó dels Estats Units. La guerra d’Ucraïna, doncs, podria capgirar del tot la dinàmica històrica; segons com avanci el conflicte, els tancs russos es podrien plantar a les fronteres de la UE en pocs anys. I el vell continent, que tot i la seva vellesa sempre ha exercit de germanet petit, hauria de fer-se gran.
