L’embat de la llengua catalana a Europa es troba en hores baixes. D’una banda, l’amarga (i previsible) decepció de veure com el català no assolia l’oficialitat a la Unió Europea. De l’altra, la missió del Parlament Europeu, auspiciada per l’espanyolisme, i que desembarca al nostre país per comprovar l’opressió lingüística dels nostres infants. Per no parlar de la incomprensió, i sovint hostilitat declarada, de moltes institucions i organitzacions europees al procés polític català dels darrers anys. A aquest ritme, l’admirat somni europeu promet passar de ser una utopia de llibertats a esdevenir un autèntic malson.
La visita dels eurodiputats per ficar el nas a l’escola catalana és especialment feridora. Recorda les gamberrades de l’inefable Alejandro Lerroux, aquell polític que es va dedicar a atacar el catalanisme amb un discurs populista, igualitari i amb ínfules d’alliberament obrer. Al cap dels anys es va descobrir que l’anomenat Emperador del Paral·lel havia estat finançat per l’aparell de l’estat, amb la intenció clara de sembrar zitzània a Catalunya tot invertint els termes de l’equació real, és a dir presentant la llengua i la personalitat catalana com a eines d’opressió dels desvalguts. Si aleshores es volia presentar la catalanitat com l’opi del poble inventat per la burgesia catalana, avui es tracta de fer tres quarts del mateix i acusar el model d’immersió com a enginy per discriminar i castigar les pobres i angelicals famílies espanyolistes.
Els impulsors de la iniciativa giren al voltant de les persones que han impulsat denúncies per revertir l’ensenyament en català, i que han aconseguit sentències judicials imposant, de moment, el 25% de castellà a les aules. Vinculades a Vox, Cs i el PP, aquests grups incansables han anat fins a Brussel·les i allà han aconseguit que el seu lerrouxisme del segle XXI sigui escoltat per les formacions polítiques afins, i que s’organitzi una delegació que visiti Catalunya. Entre els eurodiputats triats hi haurà gent més que raonable, com la Diana Riba, i un cop aquí parlaran amb la consellera d’educació, la síndica de greuges i gent de la Fundació Bofill. Esperem que ajudin a desactivar la cantarella anticatalana dels impulsors.
Els components de l’expedició són ben propers a la dirigent Dolors Montserrat, del PP, i sobretot responen a la crida i a les intencions de grupuscles malcontents que voldrien que la llengua pròpia no fos vehicular en l’ensenyament. Un cop aquí, a més de les autoritats educatives, la missió s’entrevistarà amb l’estament judicial i amb les veus més estridents de la croada hispànica contra l’escola catalana. Els que defensin el model dels darrers anys, per tant, ho hauran de fer a la contra, reaccionant davant d’atacs més que previsibles, i en un moment delicat en què l’excel·lència educativa ha quedat en entredit després de l’informe PISA. Ara es complica molt aquella defensa numantina de sempre, que assegurava que els alumnes catalans tenien un gran nivell de català i també impecable de castellà.
Com en temps d’en Lerroux, es tracta de subvertir els termes de dominació. A partir del nacionalisme espanyol, que ni s’esmenta perquè és invisible i banal, tota l’artilleria carrega contra la llengua, la identitat i la nació que no té estat. Com que és impossible passar per alt la singularitat, i en absència de les eines de sobirania que converteixen la política lingüística i pedagògica en normal, qualsevol nota de catalanitat serà presentada com a excessiva, abusiva i opressiva. La realitat és que l’escola catalana, com les institucions o el país en general, en les últimes dècades només ha aspirat a una normalitat que en altres casos ni es qüestiona. Per això acabem anant a remolc, defensant obvietats i reclamant uns mínims que sempre són fiscalitzats.
Siguem clars; a algú se li ha acudit enviar una delegació de l’Eurocambra per estudiar si la quota de portuguès és excessiva a les escoles portugueses? O de danès a Dinamarca? O fins i tot de francès a Valònia i de flamenc neerlandès a Flandes? A què treu que hagin d’anar ensumant l’idioma que fan servir els mestres a Catalunya, quan ni borratxos se’ls acudiria de fer-ho enlloc més? Els representants que es troben amb aquesta genteta amb vocació inspectora potser haurien de parlar ben clar, i dir-los que a cap país del món ni els pares ni els jutges decideixen quina llengua es fa servir a l’escola. Molt menys els diputats d’Itàlia o Polònia. Ho decideix sense discussió l’administració escolar, i la resta el que fan és respectar les decisions i esforçar-se a aprendre.
De passada, potser convindria anar explicant a Brussel·les i a Estrasburg, amb quatre renecs si cal, que Europa està fent tot el possible per perdre Catalunya. I relatar fil per randa com tants personatges obscurs de la UE han aconseguit convertir un dels pobles més europeistes de la terra en un dels més escèptics i desenganyats. Quins trossos de fenòmens, tu. Quins cracks.
