Hi ha una expressió, “boira de guerra”, que podria definir amb certa precisió el lloc on som, després que l’any 2000 José María Aznar i el nacionalisme espanyol van encetar l’enèsima ofensiva per acabar amb la nació catalana. El concepte va ser teoritzat per primera vegada per Carl von Clausewitz a la seva obra teòrica “De la guerra”, i servia per definir aquella situació de confusió durant qualsevol conflicte bèl·lic a causa de la manca de claredat i informació sobre la situació real d’un exèrcit enfront el seu enemic, així com d’aquells factors que no sempre es poden controlar: retards, incerteses, l’estat real de la moral de combat…
Hi ha cap dubte que estem en guerra? Espanya, aquest estat l’estructura constitucional, jurídica i administrativa de la qual prové del franquisme, i per tant, del resultat d’un il·legítim cop d’estat i de nombrosos crims de guerra, “de l’holocaust espanyol” en termes de Paul Preston, sí que ho té clar. Les formes de lawfare judicials a les quals ens hem anat acostumant, ja sense escàndol, així com les fórmules d’explotació colonial i discriminació econòmica (dèficit fiscal, més un ús polític d’infraestructures destinat a sabotejar la naturalitat geopolítica dels Països Catalans) en són una clara mostra. La deliberada recerca de la nostra destrucció com a nació i com a economia és impulsada des de les elits hispàniques, i és compartida públicament per una part substancial de la població civil, que com el franquisme sociològic, planteja una catalanofòbia popular, com es contempla en diversos episodis quotidians, i que té en la persecució pública de la llengua, una fórmula recurrent.
Al Principat, la boira és molt més intensa i extensa. Costa assumir que un país en què havíem conviscut còmodament en la inòpia del pujolisme, estigui en disposició d’acceptar la trista hostilitat que la història ens revela. Una història farcida d’odi, de bombardeigs cada una o dues generacions, de menyspreu, de sabotatge, d’ocupació i colonialisme que pot oferir el vessant més gore (el franquisme, Felip V, Espartero, Primo de Rivera o Aznar), o una altra de més light, amb propostes de concòrdia, bon rotllo o diàleg (com la República, Zapatero, o actualment, un Sánchez supervivent mercè a les seves habilitats camaleòniques). En qualsevol cas, els objectius són els mateixos: la destrucció de Catalunya com a nació. La conversió de Catalunya en una societat mediocre, sense imaginació ni identitat, fonamentada en l’autoodi o en l’odi contra el més feble, com ha demostrat una societat aragonesa que ha renunciat a la seva identitat i sublima el seu ressentiment i buidor existencial contra els seus veïns i antics conciutadans, en comptes de rebel·lar-se contra aquell centre polític, aquell forat negre madrileny que l’ha buidada.
En aquest sentit, l’independentisme és la resposta lògica, raonable i intel·ligent davant del conflicte i el necessari instint de supervivència. No va ser cap error, com pretenen fer creure, ans al contrari. La seva eclosió de les darreres dècades va constituir un procés de presa de consciència política absolutament necessària, malgrat que generi conflicte i pugui ser dolorós. Per enfrontar-se als monstres que diuen que existeixen mar enllà, cal posar la proa al desconegut. No és cap via morta, sinó l’única alternativa possible. I contràriament al que tracten de fer creure, ha modificat la mentalitat col·lectiva en la bona direcció.
Des del fracassat intent de 2017, és obvi que moltes coses han canviat. Espanya s’ha tret la careta i ha actuat com l’antic imperi decadent, disposada a qualsevol cosa per mantenir les restes del naufragi. I això inclou bona part del repertori del que hem estat testimonis: la destrucció de la seva democràcia, l’ús i abús de l’aparell de l’estat per convertir-lo en una arma de prevaricació massiva; l’ús i abús de l’aparell propagandístic per demonitzar i deshumanitzar públicament la imatge dels independentistes (és a dir, dels catalans no resignats), i per desmoralitzar la societat civil; l’ús i abús de l’aparell empresarial per sembrar la por a les represàlies per part d’un empresariat, que majoritàriament, no ha destacat especialment pel seu patriotisme; l’ús i abús del seu aparell polític per generar dubtes entre la ciutadania sobre si havíem emprès el camí correcte.
De fet, una de les seves obsessions consisteix a fer creure la gent que l’independentisme ha afeblit el país, ha fet recular la llengua i ha dividit la comunitat. Sobre aquesta darrera qüestió, un projecte ben delimitat que ha implicat ingents recursos, i que forma part d’una estratègia deliberada, no hauríem de posar-nos nerviosos: la situació de la llengua ja era crítica feia algunes dècades, simplement que ara s’ha punxat la bombolla; les migracions massives, fenomen global i europeu, desestabilitzen lingüísticament a països que fa segles són independents, i totes les societats occidentals estan dividides per qualsevol cosa. No ha afeblit el país, sinó que l’ha presentat davant el mirall d’una democràcia fake, d’un aparell jurídico-administratiu completament corcat, d’una cultura política de vocació feudal i totalitària, i d’una classe política d’un cinisme aclaparador.
Sí que s’ha produït un fenomen preocupant, i sobre el qual tenim força responsabilitat. La preocupació per mantenir les institucions autonòmiques ha implicat una submissió política i administrativa, per part d’unes oligarquies col·laboracionistes que ha tingut importants efectes en la moral col·lectiva. Res que no hagi passat en qualsevol procés d’emancipació nacional. Això és el que ha passat d’ençà l’aplicació del 155. Del que apareix al BOE, i del que resta tatuat en l’inconscient del funcionari més ínfim de qualsevol conselleria. Això és evident que ha generat certa desmoralització, traduïda en discussions bizantines, desconfiança (justificada) en els lideratges, i una atomització partidista que fa proliferar les candidatures, les escissions internes i cert abús de la gestualitat i el periodisme declaratiu. O, com fa periòdicament el president Aragonès, mirar de ressuscitar algunes vies mortes de l’estil “Llei de Claredat”, “Finançament singular” o “referèndum acordat”, amb intenció d’espessir aquesta boira de guerra i mirar d’evitar qualsevol mobilització social o el creixement de les alternatives electorals. Perquè és evident que a l’autonomisme li fa més por el carrer que Madrid. Entre altres coses, perquè resulta ben conscient que el carrer el pot desbordar i obligar a fer coses, que en realitat no volia fer, com l’1 d’Octubre. Malgrat que, tot plegat, esdevingui soroll estèril, evidentment, això té repercussió negativa en la moral de combat de la gent i estratègies com aquestes miren de neutralitzar l’articulació i presa de possessió del carrer, que al cap i a la fi, és el que funciona en els grans processos històrics.
Ni Catalunya ni Espanya són nacions excepcionals que actuïn al marge de la lògica política. De fet, Espanya i Catalunya protagonitzen la tipologia de conflicte internacional més freqüent en el camp de les relacions internacionals: la voluntat d’independència d’un col·lectiu nacional respecte un estat opressor, atrapat per la seva pròpia lògica nacionalment totalitària ni d’administrar correctament la seva diversitat nacional. La qüestió catalana podria semblar una qüestió complexa, tanmateix resulta ben simple: la lluita d’una nació oprimida enfront un estat opressor. Un tipus de conflicte ètic molt clar, com pot resultar la lluita de les dones per emancipar-se del patriarcat, la lluita d’un col·lectiu discriminat per acabar amb la discriminació, la lluita d’un grup social explotat en contra de la lògica d’un ordre social fonamentat en l’explotació. En qualsevol cas, sí que veiem una aliança de tot l’estat per mirar de desautoritzar i desactivar aquesta lògica, a esquerra i dreta, des de les oligarquies dominants als proletaris més explotats, a concentrar, amb un punt de racisme, el seu odi i menyspreu contra una nació que busca el seu propi camí. La independència catalana, per descomptat, podria tenir uns efectes dissolvents en un estat, Espanya, històricament fracassat, econòmicament feble, políticament dividit, socialment desestructurat. I que només l’odi a les nacions no castellanes sembla mantenir-lo unit.
Què fer? Aquesta pregunta leninista és alhora difícil i fàcil. El primer és que, contràriament al que ens voldríem fer creure, entre errors i encerts, el balanç és positiu. Haver sortit de l’armari independentista (i no tenir intenció de tornar, malgrat que alguns ho han fet a canvi de la capacitat de comprar voluntats a canvi de favors estatals o econòmics), ha estat un pas, potser dolorós, encara que imprescindible. El segon, no deixar-se impressionar per les amenaces, la repressió, la por, o la desesperança per la impotència i la defecció dels líders que han fracassat (i que alguns encara no en són conscients o miren de dissimular-ho). Malgrat tot, la situació és infinitament menys dolenta que fa algunes dècades, i la capacitat de fer mal des de Madrid, com ha mostrat l’exili, és més limitada. El tercer, mantenir la calma i no deixar-se arrossegar per les emocions. Mantenir certa fredor, perquè hi ha una cosa que els desespera: que malgrat tot el que ha passat, essencialment, la gent es manté tan independentista com abans (en aquest sentit és important donar suport electoral a les forces independentistes, malgrat les seves limitacions polítiques i amb el benentès que des de les institucions no es farà massa més que fer emprenyar l’Estat profund i enfurismar la premsa madrilenya).
Paral·lelament, és important mantenir la tensió al carrer; mirar de fer nous invents, potser encara per determinar. La ILP de proclamació d’independència, ben segur pot tenir una limitada eficàcia des d’un punt de vista jurídic o institucional; tanmateix, pot esdevenir una important eina de mobilització i participació popular, de catalitzar les ganes d’alterar aquest impàs paralitzant, de generar pressió psicològica en contra dels nostres adversaris. No hem de menystenir tampoc les accions discretes, aquelles que tenen el front exterior com a principal escenari. Les victòries jurídiques a Europa han tingut un paper molt essencial, tanmateix, la gran quantitat d’articles de premsa, aportacions acadèmiques, l’acció de la diàspora professional catalana en el màxim d’entorns, erosiona la capacitat d’actuació d’una Espanya amb una reputació malmesa, malgrat que ells hi posen diners a cabassos per contrarestar aquestes actuacions. Que portin gent de les ambaixades a les conferències d’algú com un servidor (amb una notable manca d’influència internacional) a vigilar-nos o replicar-nos resulta prou eloqüent de la magnitud de la seva tragèdia. El carrer ha de ser reactivat. I això no vol dir necessàriament recórrer al format de les grans mobilitzacions, sinó replicar certes polítiques més agressives en defensa de la llengua o en la presencialitat de símbols catalans. Tot parafrassejant Pere Quart, hem de ser menys “la vache qui rit” i actuar més com la vaca de la mala llet. No és necessària la unitat. Cap moviment d’independència s’ha caracteritzat per una “unió miraculosa”, perquè la societat catalana, com totes, està dividida des d’una perspectiva política, social o cultural. Val més la decisió i el coratge que la retòrica florida i idealista. L’important és mantenir la formació i seguir fent accions, més útils o inútils, més espectaculars o modestes.
No hi ha solucions miraculoses. No hi ha dreceres. Hi ha feina quotidiana, resistència, persistència, consciència i mentalitat tàctica. Caldria evitar les crítiques a la resta d’independentistes, ni perdre el temps en batusses de twitter. Cal, a diferència dels debats una mica ingenus, sobre com hauria de ser la República abans del 2017, construir veritables estructures alternatives d’estat. Això vol dir, desenvolupar entramats polítics, administratius, jurídics i de defensa i informació alternatius. Això vol dir que cal començar a deixar d’imaginar la nació i pensar com un estat.
