No hi ha hagut ni sorpresa, ni miracle, ni miratge. Tot apuntava cap a la victòria del que ha estat líder del partit durant tretze anys i així ha estat. La candidatura que presideix Oriol Junqueras s’ha imposat en les eleccions a la presidència d’Esquerra Republicana, i no ha estat per la mínima. Els resultats són irrefutables. Deu punts no són brossa de riu.
Junqueras, doncs, té legitimitat per portar el partit cap a on li semble convenient. El problema és exactament aquest. Cap a on vol portar Esquerra Oriol Junqueras? El president renovat no ha pres posició en cap de les grans qüestions que li podien suposar un cert desgast en un sentit o en un altre. Encara ara no se sap què va votar quan el seu partit va sotmetre a consulta dels militants la investidura de Salvador Illa. Per què ho havia de fer si ningú li ho demanava o els qui ho feien no hi posaven prou convicció?
Els detractors més contumaços d’Oriol Junqueras poden adduir que el líder reaclamat no té programa perquè només té ego. Un ego desbocat. Que farà el que li convindrà a cada moment sense justificar-se i que l’únic objectiu que el mou és l’obsessió per mantenir-se al poder i per tornar-se a presentar a unes eleccions -les que siguen- amb el control absolut del seu partit. Junqueras no se n’amaga. Vol ser president de la Generalitat “perquè m’ho mereixo”.
Aquesta és la intenció indissimulada i aquesta és l’única meta. Hi ha dues grans traves, però, que ho dificultaran. La primera és que la meitat del seu partit -exactament la meitat- no participa d’aquest entusiasme. Més aviat al contrari. Oriol Junqueras ha generat el mateix rebuig que l’adhesió que l’ha acompanyat aquesta vegada. El cinquanta per cent de la militància republicana no seguirà el banderí presidencial. No ho tindrà fàcil perquè aquesta meitat no es mirarà amb indiferència els errors del president reelegit.
El segon gran problema és la credibilitat del partit i del seu líder. I no per les patinades grosseres de l’anomenada estructura B. Les brofegades d’aquesta colla han estat aspres i destraleres, però, com tot en aquesta nova vida, no líquida sinó gasosa que vivim, perdrà consistència en quatre dies. O cinc. La dificultat, enorme, és una altra. Com pot ampliar la base un partit que l’ha reduïda de bon tros amb el mateix líder, les mateixes aptituds i les mateixes actituds? Com ha d’aconseguir més vots Esquerra Republicana per aconseguir que el seu líder arribe a la presidència de la Generalitat si els encarregats de sumar-ne no han parat de restar-ne?
Com remarcava una vegada i una altra Xavier Godàs, Junqueras ha demanat adhesió apel·lant als sentiments. El vot de la meitat de la militància d’Esquerra ha estat sentimental: “El votem perquè s’ho mereix”. Però els electors -els altres electors, la majoria dels electors- no beuen d’aquest calze. L’independentisme català ha exhaurit els sentiments. Una part dels seus votants encara en tenen. I es decanten cap a Carles Puigdemont o cap a Oriol Junqueras. Però la meitat -justament també la meitat- d’aquest electorat sentimentalment se sent defraudada i racionalment ara mateix no té opció.
La nova Esquerra Republicana no en té res, de nova. No ha canviat ni costures ni patrons. Els vestits seran els mateixos i la clientela no pot augmentar. Oriol Junqueras creu que es mereix ser president de la Generalitat perquè ha passat quatre anys en la presó. En aquesta balança l’exili de Carles Puigdemont pesa més perquè suma més anys. Però és això? Qui obté uns resultats i en busca de millors sense canviar el mètode es queda amb els que ja tenia. O amb menys.
Oriol Junqueras no portarà Esquerra Republicana a la victòria. Quan arriben les pròximes eleccions i ja no puga justificar amb cap argument que ell no n’és el responsable els sentiments interns es diluiran. O se li giraran en contra. El pitjor amor és el despitós. El partit haurà perdut uns anys crucials. Crucials per a l’objectiu que encara diu que defensa.
Ha guanyat Oriol Junqueras. Podria haver estat pitjor. Podrien haver perdut el bec les oques i la cua els porcs.
