El debat crispat que ha esclatat arran de la polèmica provocada per l’obra Esas latinas en un acte de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona ha fet aflorar tensions que s’acumulaven i que són difícils de reconduir. El detonant ha estat aquest com podria haver estat un altre. De fet, la peça teatral havia passat sense pena ni glòria per una sala de Sants on s’havia representat durant dies. No va ser fins que es va viralitzar el vídeo d’un fragment que es va veure en l’acte municipal que es va encendre la metxa, amb la guspira del suport institucional de la representació.
El gag resultava especialment feridor per als catalanoparlants, cada dia més pressionats per situacions en què se’ls demana canviar de llengua quan són atesos en serveis públics. El canvi és sempre al castellà, mai a cap altra llengua, és clar. Sigui d’on sigui el professional que no entén el català dels seus pacients/usuaris/clients –tant és si és llatinoamericà, rus o asiàtic–, la renúncia que es demana sempre és a favor del castellà. Moltes vegades una llengua apresa pel nouvingut que, en canvi, no ha après –ni per entendre-la– la llengua del país, reconeguda com a cooficial. En aquest context, veure una “sàtira” que representa una metgessa catalanoparlant negant-se a traduir un diagnòstic al castellà és un cop de puny a la cara que ha deixat estabornits els catalanoparlants, esgotats de reivindicar els seus drets. Extenuats però més actius que mai en una autèntica revolta lingüística.
La reacció de rebuig que ha provocat el vídeo ha fet saltar com una molla en una monumental contrarèplica tots aquells que estan d’acord amb la tesi d’Esas latinas. El relat resultant és que les reivindicacions decolonials, que els catalans tenen molts motius per compartir com a crítica a l’imperialisme històric d’Espanya, s’han convertit en un atac frontal contra els drets dels catalanoparlants. Parteixen de la idea que el català també és una llengua dels colonitzadors, o almenys d’alguns dels que es van aprofitar de la conquista i van participar en el saqueig de Llatinoamèrica. Però tot el discurs es fa en castellà, que és objectivament la llengua de l’Estat, la del poder polític autor del genocidi. És una paradoxa difícil de pair per als catalanoparlants, i encara més per als catalans que no se senten espanyols, els que volen trencar amb aquest Estat amb un passat i un present –com el de la tanca de Melilla– reprovable.
Espanya té la gran sort o l’habilitat de fer que pobles reprimits històricament pel seu Regne s’enfrontin entre ells en lloc d’aliar-se per confrontar l’Estat. Així sempre hi guanya.
