S’atribueix al ministre d’exteriors britànics del segle XIX Lord Palmerston la frase segons la qual Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents, sinó “interessos permanents”. És una descripció aparentment cínica, però forà realista i precisa de la política exterior dels grans estats. De vegades la frase és citada eliminant les tres aparicions de la paraula “permanents”, potser perquè com en les equacions allò que apareix en tots els factors és prescindible. D’altres vegades, en algunes traduccions, la paraula “permanents” és substituïda per “eterns”. Personalment, m’agrada més la frase amb “permanents”. En primer lloc, perquè d’etern no hi ha res. També els interessos poden ser canviants, com els amics i els enemics. Però també perquè crec que els interessos d’un Estat en política exterior no són tan sols econòmics, sinó que poden ser també geoestratègics o producte d’algunes afinitats en el que podríem anomenar la matriu cultural que tendeixen a durar més que no pas els governs i que de vegades fan que també siguin bastant constants els amics i els enemics. Aquesta idea d’interessos permanents explicaria, per exemple, que la política exterior russa hagi estat substancialment la mateixa en el temps dels tsars, en l’època de Stalin i ara amb Putin.
És aplicable aquesta frase al cas espanyol? Espanya també té interessos permanents, que la porten a tenir amistats i adversaris relativament constants? Hi ha factors que convidarien a respondre afirmativament a aquesta pregunta. Això permetria entendre, per exemple, que un govern socialista com l’actual tingui una mirada sobre Amèrica Llatina paternalista, arrogant i dominant molt pròxima a la retòrica sobre la Hispanidad i la Madre Patria del règim franquista. O que, quan mira al Pròxim Orient, aquest mateix govern socialista actual sembla fer seva l’herència de la vella frase retòrica franquista de “nuestra tradicional amistad con los paises árabes”, lema d’una dictadura que mai no va voler reconèixer l’Estat d’Israel. Però personalment no crec que la frase de Lord Palmerston sigui aplicable al cas espanyol per una raó molt senzilla: estic convençut que Espanya no té política exterior. I que allò que es presenta com a política exterior és de fet política interior camuflada, en el millor dels casos, i més habitualment propaganda barata dels partits per a l’estricte consum intern, sense que la seva possible (tot i que sempre escassa) repercussió en l’exterior li importi un rave. No pensen en l’exterior. Pensen en l’interior. En els interessos interiors de l’estat. En la cotització dels gestos en el mercat polític i electoral interior.
Espanya és un dels pocs països del món que no reconeix Kosovo perquè això forma part d’una idea de com s’ha d’ordenar millor l’espai dels Balcans? En absolut. Espanya no reconeix Kosovo perquè, si reconegués una independència unilateral, es quedaria sense arguments davant de l’independentisme català i basc. No vol precedents a l’exterior per una raó de política interior. Espanya s’ha embarcat en una guerra diplomàtica amb l’Argentina perquè això és el que els convé a les empreses espanyoles que miren a Amèrica Llatina i reforça el seu paper en la zona? En absolut. El govern espanyol s’ha embarcat en aquesta guerra diplomàtica absurda, desmesura i vodevilesca perquè hi ha eleccions europees i a Pedro Sánchez li interessa reeditar amb Milei –un personatge prou extravagant i caricaturesc- el seu hit exitós de l’heroi d’esquerres perseguit i insultat per les dretes per tornar a mobilitzar una altra vegada els seus electors, enfadats per molts temes de política interior. El govern espanyol ha decidit precisament ara, en la dramàtica dinàmica encetada l’octubre passat pel pogrom de Hamàs, reconèixer l’Estat de Palestina (del riu al mar?), quan no ho havia fet el mateix govern fa un any ni ho havia demanat el mateix partit en fa molts més, perquè cregui que així ajudarà a una solució pacífica del conflicte? En absolut. El govern espanyol pren aquesta decisió en campanya electoral perquè considera que la gesticulació en aquest tema confirma el seu perfil d’esquerres, necessari per afrontar unes eleccions complicades i per fer de Sánchez un paladí universal de la socialdemocràcia. Perquè, en termes de la dinàmica del Pròxim Orient, reconèixer Palestina precisament ara (i no abans o després) es pot interpretar com un homenatge a la utilitat política de les accions de Hamàs i allunya en la pràctica la solució pacífica del conflicte, que passa de ben segur per l’existència de dos Estats que es garanteixin mútuament la seguretat i la no-agressió, i això és més difícil amb l’hegemonia de Hamàs i amb la major influència iraniana en la zona que no pas del suport a l’esperit dels possibles acords d’Abraham entre Israel i el món àrab. I no sembla que desmarcar-se de la posició majoritària a Europa i anar al xoc amb Israel sigui el que més s’ajusta als interessos geopolítics, econòmics i de seguretat d’Espanya.
Gesticulació, per tant, del govern, perquè fer gestos per al consum intern en política exterior surt molt més bé de preu que fer-los en polítiques interiors pràctiques i tangibles. Per anar als clàssics, si vols semblar radicalment esquerranós, surt més a compte reconèixer Palestina que nacionalitzar la banca. Però postureig i gesticulació també per part de l’oposició de dreta extrema i d’extrema dreta, a qui també la política exterior li importa un rave i que pren la posició que creu que li convé només per situar-se als antípodes de la del govern. Així, s’enfronten a la política del govern socialista a Argentina quan participen des de sempre de la mateixa mirada prepotent que comparteixen amb el govern actual. O es descobreixen sobtadament proisraelians, quan fa quatre dies alguns dels seus mitjans de referència desprenien una considerable fortor antisemita i són hereus de corrents de pensament ultraconservador que es va negar a reconèixer Israel. No hi ha política exterior ni en el govern ni en l’oposició espanyols. Hi ha un ús de qüestions exteriors per al consum intern, sense cap preocupació per com impacten sobre conflictes importants i complexos. En alguns casos, política exterior per defensar els grans pilars de la política interior, com és la unitat d’Espanya. En molts d’altres, pura propaganda electoral barata.
